dissabte, 26 de desembre de 2015

El cometa era una supernova

Ahir fou 25 de desembre, data del naixement de Crist segons la tradició catòlica. En realitat, celebrem un conjunt de mites. És mític, posem per cas, el Portal de Betlem. Sembla lògic pensar que Jesús nasqué a Natzaret. En la seua època, tothom acompanyava el nom propi amb el nom del lloc d'origen. Totes les fonts parlen de Jesús de Natzaret. Tanmateix, Lluc i Mateu afirmen que havia nascut a Betlem. Alguns historiadors suposen que els dos evangelistes alteraren la dada per a fer-la coincidir amb les profecies de l’Antic Testament, segons les quals el Messies havia de nàixer a Betlem. Tot indica, però, que va nàixer a Natzaret, aldea de Galilea. (Alguns jueus es preguntaven, en sentir notícies dels prodigis atribuïts a Jesús: «¿De Natzaret pot sortir alguna cosa bona?») Tampoc no sabem amb seguretat l’any de la seua vinguda al món. La data més acceptada (segons els càlculs actuals) és l’any 4 aC. Lluc i Mateu diuen que havia nascut durant el regnat d’Herodes el Gran, mort aqueix any. (Lluc aporta, però, una dada incongruent; diu que els pares, Maria i Josep, viatjaren a Betlem l’any 6, durant el mandat de Publi Sulpici Quirí, governador romà de Síria i encarregat de fer el cens ordenat per l'emperador Cèsar August.)

Joseph Ratzinger, pontífex emèrit, afirma en un escrit seu que Jesús va nàixer entre 6 o 7 anys abans de la data oficialment establerta. També diu que no hi havia ase ni bou a l’estable de Betlem. L’estrella que guià els Reis d’Orient i els pastorets degué ser una supernova. «És possible que els Reis procediren de Tartessos, ciutat mítica emplaçada al baix Guadalquivir», cavil·la l'anterior papa. Seguim, però, amb els mites. Tampoc no està clar que Crist nasqués en hivern. Molts creuen que, d'acord amb els relats evangèlics, degué nàixer en primavera o estiu, èpoques de màxima activitat als ramats, pel naixement i la cria dels cadells. Això no obstant, des de l'any 354, els cristians romans celebren la Nativitat de Jesús després del solstici de desembre (la diada reemplaça, per tant, una festivitat romana, les Saturnals en què se celebrava el naixement del Sol Invicte i Mitra). I una paradoxa final: l’Església Catòlica sempre ha desqualificat els evangelis apòcrifs, però dóna per bones dues dades contingudes en ells: els noms dels tres Reis Mags, Melcior, Gaspar i Baltasar, i els noms dels pares de la Mare de Déu, Joaquim i Anna. Amb tots aquests ingredients, l’orbe sencer celebra Nadal el 25 de desembre de tots els anys.

I encara hi ha més curiositats. Segons els Evangelis, Jesús tingué quatre germans, Jaume, Josep, Judes i Simó, i també algunes germanes, que no s’hi anomenen, per la poca importància de la dona a l'antiguitat. El teòleg José Antonio Pagola explica en Jesús, aproximación histórica que el Natzarè rebutjava el patriarcat i condemnava la discriminació femenina. La seua vida errant, lluny de casa, sense ofici fix, practicant exorcismes i curacions estranyes, i anunciant sense cap autoritat un missatge sorprenent, era una vergonya. El text evangèlic narra la reacció familiar: «Quan llurs parents s’assabentaren, anaren a fer-se càrrec d’ell, doncs deien: “Està fora de si”.» Podríem dir, fent servir paràmetres actuals, que Jesús tenia el perfil d'un antisistema —cabells llargs, crítiques a la casta, verb indendiari, costums gens convencionals. ¿Sabran açò, tots els fidels que abans d'ahir per la nit van acudir a la missa del gall en alguna parròquia xativina? No crec. D'altra banda, Xàtiva tampoc no ha estat immune a la influència de la globalització. La Nativitat, esdevinguda a la vora de la Mediterrània, ha rebut nombrosos empelts anglosaxons.

Molts símbols nadalencs —l’avet, els flocs de neu, els rens, els trineus— remeten al nord gèlid d’Europa i a l’Amèrica septentrional. L'establishment s'ha emparat de la celebració nadalenca. És més: un succés estrictament religiós ha esdevingut festa secular i una invitació al consum immoderat. Aquest barreig d'elements sagrats i profans, present a tot arreu, impregna des de fa dies les places i els carrers de Xàtiva: l'infant Jesús i el Pare Noel pujats als balcons; camells i rens als aparadors; betlem monumental —el més gran de les Espanyes— i pista de patinatge... Els xiquets xativins poden imaginar, mentre patinen en una superfície de gel sintètic instal·lada a l'Albereda, que llisquen en la pista glaçada del Rockefeller Center. Les altes temperatures són, però, un obstacle per a la imaginació infantil —o millor, per a la dels seus pares. En fi, bones festes a tots i a totes.

(publicat a Levante-EMV, el 26/12/2015)

3 comentaris:

JUANJoXATIVÍ ha dit...

Hola Ximo, bones festes. jo sóc un dels quals van assistir a la Missa de Nadal a Xàtiva, i poc ens importa si va ser cometa, supernova,etc, o si va ser 25 de desembre o de novembre, etc. El que ens interessa és açò :

Decía Chesterton que en Navidad celebramos un trastorno del universo. Adorar a Dios significaba hasta la Navidad alzar la mirada a un cielo inabarcable que nos estremecía con su vastedad; a partir de la Navidad, adorar a Dios significa dirigir la mirada hacia el interior de una cueva lóbrega, para reparar en la fragilidad de un niño que llora en un pesebre. Las manos inmensas que habían modelado el universo se convierten, de súbito, en unas manos diminutas que tiemblan en el frío de la noche y buscan el calor del pecho de su Madre. Divinidad y fragilidad habían sido hasta ese momento conceptos antitéticos; pero la Navidad los obliga a juntarse, en un pasmoso oxímoron que hace tambalear nuestras certezas y subvierte por completo nuestras categorías mentales. Los hombres, que desde la noche de los tiempos se habían arrodillado ante la furia apabullante de los elementos, deciden arrodillarse de repente ante un recién nacido, mucho más pequeño y desvalido que ellos mismos, pues ni siquiera ha podido ser alumbrado en una posada. Ante una tempestad o una lluvia de estrellas uno puede arrodillarse con miedo; ante un niño que ha nacido en una cueva, como un proscrito, uno sólo puede arrodillarse con amorosa y emocionada piedad.

Pero este oxímoron que celebramos en Navidad enseguida golpea nuestra credulidad. ¿En qué cabeza cabe que un Dios que hasta entonces había sido invisible e incorpóreo, omnipotente y glorioso, tome la apariencia (y no sólo la apariencia, sino también el cuerpo y el alma) de un niño? Semejante cosa sólo podría ocurrírsele a un Dios que estuviese loco de remate; pues no hay locura más rematada que la locura de amor. Al asumir Dios la fragilidad de la naturaleza humana, se inauguró una nueva era de la Humanidad, que desde entonces pudo entender mejor el sentido sagrado de la compasión; pues, desde el momento en que Dios se había hecho frágil como nosotros mismos, resultaba más fácil abrazar la fragilidad del prójimo, volviéndonos nosotros también locos de remate (y, en efecto, la caridad siempre ha parecido una forma insufrible de locura a quienes no la sienten). Por eso la Navidad puede considerarse una fiesta de locos rematados; y por eso, cuando falta el manantial originario de esa locura, se convierte en una fiesta indecente, puro sentimentalismo vacuo que revuelve las tripas y estraga el alma, por mucho que finjamos alegría y regocijo (o, sobre todo, cuando fingimos alegría y regocijo). Pues deja de ser verdadera fiesta, para convertirse en un aspaviento disfrazado de algarabía, atracón de turrones y vomitera nocturna; una sórdida orgía consumista, aderezada con unas dosis de humanitarismo de pacotilla. sigue

JUANJoXATIVÍ ha dit...

continuació
Muchas personas sienten, en medio de los regocijos navideños, una suerte de dolor sordo o sentimiento de amputación, que a veces se identifica con una nostalgia de la inocencia perdida; pero que en realidad es conciencia dolorida de que el sentido originario de la fiesta les ha sido arrebatado, y con él la posibilidad de una genuina felicidad. El hombre contemporáneo persigue la felicidad como si de una fórmula química se tratase; pero esta búsqueda suele saldarse con un fracaso, pues en el mejor de los casos obtiene una sensación efímera de bienestar, o bien un placebo euforizante, apenas un analgésico que le distrae por unos pocos días el dolor en sordina que lo martiriza. Y este dolor (que a veces se presenta como hastío o tedio de vivir, a veces como indolencia y acedia, a veces como desesperación y angustia) es la consecuencia directa de una amputación. No hay felicidad sin una aceptación íntegra de nuestra naturaleza, que incluye una vocación religiosa; y tal vocación no se puede extirpar sin un grave menoscabo de nuestra propia naturaleza. El hombre contemporáneo, al negar su vocación religiosa, se ha convertido en un ser amputado y, por lo tanto, infeliz; y, como el manco que en los días que anuncian tormenta siente un dolor fantasmagórico en el brazo que le ha sido arrancado, el hombre contemporáneo siente más que nunca esa amputación en las fechas navideñas.

«Quitad lo sobrenatural y no encontraréis lo natural, sino lo antinatural», nos enseña Chesterton. Quitadle a la Navidad su cataclismo sacro, ese trastorno del universo del que hablábamos más arriba, y no encontraréis la verdadera fiesta, sino su parodia grotesca y antinatural: consumismo bulímico, humanitarismo de pacotilla, torpe satisfacción de placeres primarios; correteos, en fin, de un gallo al que han arrancado la cabeza y que bate las alas desesperadamente, mientras se desangra y agoniza. JUAN MANUEL DE PRADA.
Ximo, et conec des dels temps de portar "delantalillos" en l'antic col·legi dels Padres Claretianos, i de veres que m'haguera agradat veure't allí a tu també.Bon any 2016.

Ximo ha dit...

No m'hagués importat estar-hi. En realitat, he passat una nit de Nadal prou dolenta, perquè havia pres un enorme refredat que m'impedí sortir de casa. Quant al contingut del teu comentari, és massa extens, cosa que m'impedeix glossar-lo amb un mínim de rigor. En tot cas, et diré que no compartisc una de les seues assercions. La natura humana no inclou "necessàriament" la vocació religiosa —si estigués inclosa, s'hauria d'cceptar, evidentment, que la seua extirpació implica amputació. Conec persones que viuen molt felices sense pensar en cap déu. Jo em considere una persona feliç. (Això sí, tenint en compte que la felicitat s'experimenta a dosis; la vida és una barreja de moments bons i dolents.) Pel que fa al títol del meu article, era purament retòric —com supose que hauràs captat. Que el llum de Betlem fos un cometa o una supernova no és allò més important que volia expressar. Bon any 2016.