dimarts, 29 de desembre de 2015

¿Qui ha guanyat les eleccions?

Costa formar-se un criteri propi i original sobre la situació política espanyola després de les recents eleccions genrals. En realitat és impossible. S'han dit tantes i tantes coses... Cada partit ha dit la seua. Entre els tertulians i els columnistes, hi ha opinions per a tots els gustos. La meua visió de la realitat postelectoral no aspira, per tant, a descobrir cap Amèrica. Em conte entre aquells que no salven de la derrota cap partit d'àmbit estatal. L'èxit o el fracàs es mesura en funció de les expectatives creades. Hi ha tres motius per a considerar derrotat el PP: ha perdut una enormitat de vots —i de diputats, per tant—, està molt lluny de la majoria necessària per a formar govern —no pot formar-lo ni amb el recolzament de C's— i possiblement haurà de prescindir del seu president, Mariano Rajoy, i elegir altra persona que lidere el partit. Les seues possibilitats de formar govern són minses.

El PSOE és, sens cap dubte, el gran perdedor. Ha estat incapaç de vèncer el PP —en qualsevol competició, el segon classificat sempre és perdedor—, ha obtingut els pitjors resultats des de les eleccions de 1977 i ha quedat col·locat en una situació força incòmoda. Tots els escenaris li són adversos. Si es presta a la gran coalició amb un PP desacreditat per la corrupció i les polítiques antisocials, el PSOE podria firmar la seua defunció com a partit. Si afavoreix la convocatòria de noves eleccions, s'arrisca a patir un sorpasso per part de Podemos. L'opció de formar govern en minoria amb la formació morada, a més del tràngol que suposaria haver de conviure amb les hosts de Pablo Iglesias, implica fer cessions als independentistes catalans, amb les conseqüències imprevisibles que això pogués tenir per al socialisme català i espanyol (cessions que, per altra banda, molts sectors socialistes no estan disposats a fer.)

Tampoc no és probable que Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat donaren suport actiu o passiu a un govern espanyol liderat pel PSOE. I açò em porta a l'altre perdedor, Podemos. Les seues expectatives eren molt altes. El cielo no se toma por consenso. Se toma por asalto, havia dit Iglesias. Però la seua formació ha quedat en tercera posició amb 69 diputats, molt lluny del cel —la Moncloa. I la xifra és molt enganyosa; part d'aquests diputats pertany a candidatures col·ligades (En Comú Podem, Compromís-Podemos-És el moment i En Marea). Pablo Iglesias ha posat com a condició per a l'entesa amb el PSOE la celebració d'un referèndum consultiu a Catalunya. Deu saber dues coses: que el seu nombre de diputats no l'autoritza a posar-se massa intransigent i que la condició imposada és difícil de pair pels socialistes. A no ser que Iglesias estiga fent el paperot i només vulga noves eleccions.

Els dos últims perdedors són Ciudadanos i Unidad Popular, la marca d'Izquierda Unida. Tenint en compte que Albert Rivera parlava dies abans de la cita electoral com si fos el president in pectore, el seu resultat només pot ser qualificat de fiasco. Això no obstant, el senyor Rivera es permet seguir fent propostes de gran estadista, com si el seu partit no fos absolutament intranscendent. ¡Patètic! Pel que fa a Unidad Popular, si s'hagués unit a Podemos, la candidatura resultant podria haver obtingut sis milions de vots i haver superat el PSOE. Però la vella guàrdia comunista ni volia renunciar a les sigles de la seua coalició ni al grup parlamentari propi. (Al final, igualment l'ha perdut.) Per la seua banda, Iglesias no estava disposat a transigir amb aquells que considera perdedors nats i que podien haver-li distorsionat molts cercles territorials. A Podemos només li interessava fitxar Garzón i els millors quadres d'IU.

En fi, per a portar a bon port els diferents projectes de llei, qualsevol fórmula de govern, exceptuant la gran coalició, necessitaria el recolzament d'Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. En aquest sentit, els dos grups catalans han estat els veritables guanyadors de la passada contesa electoral. Potser, això explica la baixa intensitat de les desqualificacions cap als seus resultats. En altres circumstàncies, hauríem sentit frases com resultado catastrófico de los independentistas catalanes o Mas y Junqueras totalmente desautorizados por el elctorado catalán. Costa imaginar, però, que els dos grups sobiranistes donen suport a cap govern central, després dels improperis i les amenaces que han hagut de suportar, sobretot per part del PP. ¿Pensa votar el PSC a favor d'Artur Mas? Conclusió: vist el panorama postelectoral, no seria gens estrany veure'ns abocats a unes noves eleccions abans de la primavera vinent.


Es podria fer una consideració final. Compromís-Podemos-És el moment tampoc no ha obtingut el milió de sufragis a què aspirava. Aconseguí el 25% dels vots valencians, xifra molt important. Ara bé, per a justificar l'acord signat, Compromís i Podemos haurien d'haver rebut junts un mínim de 740.000 vots, ço és, la suma dels vots que havia obtingut a les recents autonòmiques cada grup per separat. Doncs bé, malgrat l'augment de participació, la coalició només fou capaç d'atraure, el 20 de desembre, 671.071 paperetes, quasi 70.000 menys que en maig. Compromís i Podemos han superat els socialistes valencians, però el PPCV ha tornat a ser el partit més votat. El Bloc només ha obtingut dos escons al Congrés dels Diputats —els altres set s'han repartit així: dos d'Iniciativa, quatre de Podemos i un d'una independent. Sempre quedarà un dubte: ¿Compromís hauria obtingut un resultat equiparable en solitari?