dissabte, 28 de novembre de 2015

Tots els sants haguts i per haver

Dissabte passat, després d'esmorzar en la seua terrassa, vaig entrar al bar d'una societat musical xativina. Em vaig topar amb tres associats que paraven unes andes. Vaig recordar que l'endemà era la festa de santa Cecília, patrona dels músics. Quasi tots els estudiosos coincideixen a dir que no hi hagué cap relació entre la màrtir romana i la música. Que la jove sabés tocar l'orgue és un mite originat per la mala traducció d'una línia de les Actes de Santa Cecília, obra anònima apareguda a finals del segle V. En 1594, el papa Gregori XIII canonitzà Cecília i la nomenà patrona de la música per «haver demostrat una atracció irresistible cap als acords melodiosos dels instruments.» Des de llavors, la diada de la santa, el 22 de novembre, és festa gran per a molts músics i moltes societats musicals. El Costumari de Joan Amades dóna notícia d'algunes curiositats sobre la festivitat. Fou costum, posem per cas, que els vells ministrers i sonadors de música de corda, sobretot els guitarristes, voltaren per viles i ciutats, i deixaren sentir els millors acords dels seus instruments per a gaudi i goig del veïnat, i en honor i glòria de llur patrona.

Com que l'ofici de músic no estava ben considerat —potser perquè la joglaria i la comèdia de carrer havien estat un temps en mans de jueus i moriscs—, quan s'organitzaven festes i danses en honor a santa Cecília, la retribució als músics ni es tenia en compte; si restaven diners se'ls pagava; si no, s'havien de donar per satisfets amb el companatge, és a dir, amb el favor de parar-los taula i donar-los llit durant la festa. (Pertot arreu, hom allotjava dolçainers, tabaleters i altres músics humils a les cases més pobres.) Afortunadament, les coses han canviat. Les bandes xativines, bé que llurs músics són bàsicament aficionats, obtenen ingressos de fonts diverses: matrícules i quotes de conservatoris i escoles musicals, caixet per actuacions, cànon abonat per empreses hostaleres allotjades dins les instal·lacions socials, subvencions municipals a canvi de participar en celebracions cíviques o religioses de la nostra ciutat... Allò que no ha canviat és el patronatge de santa Cecília. Tots els anys, les bandes elegeixen la ceciliana major. I continua celebrant-se el trasllat de la imatge de la patrona des de ca la ceciliana sortint a ca l'entrant.

Dec ser una persona molt estranya per no prendre'm seriosament aquestes coses. Trobe absurd que algunes entitats —les bandes de música o les comissions falleres, per exemple— continuen lligades a símbols i rituals religiosos. Segons la Constitució, l'Estat espanyol és aconfessional. Sí, ja sé que les societats musicals són entitats privades, però reben diners del contribuent. A la nostra ciutat, com en moltes altres, viuen persones creients i no creients, catòlics i fidels d'altres confessions —la comunitat protestant, posem per cas, és ben nombrosa. Una de les activitats més habituals de les nostres bandes és desfilar darrere de passos processionals en celebracions catòliques (Setmana Santa, Corpus, festes patronals...). Per cert, en algunes ocasions, les bandes han de tocar l'himne nacional d'Espanya o l'himne regional —«Per a ofrenar noves glòries a Espanya...» Són peces patriòtiques que no alcen l'adhesió unànime de tots els ciutadans. Sé, a través de testimonis solvents, que la disparitat de conviccions polítiques o religioses ha provocat alguna vegada discussions entre els directius i els músics o les famílies dels educands.

Hi ha qui es nega a interpretar segons quin himne, o no vol participar en segons quina desfilada. Són negatives lògiques i respectables en un país plural. La filla d'un amic meu es donà de baixa d'una banda; el seu director no acceptava que la xica es negués a tocar determinat himne. En honor a la veritat s'ha de dir que les bandes no són les úniques entitats atrapades en l'absurd. El mes passat s'han celebrat a Xàtiva les festivitats de l'Àngel Custodi, patró dels cossos policials, i la Mare de Déu del Pilar, patrona de la Guàrdia Civil. En ambdós casos, el patronatge religiós recau sobre grups que formen part de l'administració pública. No entenc com l'Església diu que està perseguida; en aquest país es veneren totes les patrones i tots els patrons haguts i per haver. En fi, ja posats, podríem celebrar, cada 4 de novembre, la festivitat de sant Clar. Segons Joan Amades, consellers, regidors i funcionaris reclamaven el seu favor. Li demanaven claredat de judici i bon seny per a resoldre justament els afers públics. També l'invocaven els jutges i els qui havien d'intervenir en assumptes judicials. ¡Visca sant Clar i amunt santa Cecília! ¡És clar!

(publicat a Levante-EMV, el 28/11/2015)