dissabte, 14 de novembre de 2015

Reconeixements "oficiosos"

Aquests dies, moltes persones ponderen per escrit la figura de Raimon. Algunes, però, pequen d'inexactitud; els oblits i l'edat —els autors de certes lloes eren menuts quan l'artista estava en la seua plenitud— provoquen el·lipsis o alteren els relats. S'ha dit, per exemple, a tort i dret, que Raimon era un proscrit a Xàtiva, però això no és cert. El cantant sempre ha estat volgut a casa nostra —i seua. En tot cas, l'haurà bandejat la dreta política. La sociològica, no; jo conec gent de totes les ocupacions i totes les extraccions socials que admiren Ramon Pelegero. Posaré un exemple: un conegut tècnic de l'Olímpic —no diré el seu nom per no molestar-lo— té quasi tota la discografia del cantant. Raimon ha actuat moltes vegades a Xàtiva i sempre ha tingut gran èxit de públic. La malvolença només ha vingut dels polítics de la dreta i part de la seua clientela. El lliurament de la medalla d'or de la Universitat de València, a finals de 2009, ho deixà ben clar. Hi havia, al vell paranimf del carrer de la Nau, una nombrosa representació del professorat universitari, del món de les arts i les lletres, dels partits d'esquerres, dels amics xativins... L’absència de la Generalitat Valenciana era, però, clamorosa. I tampoc no hi era present l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus.

En 2011 passà el mateix a la Universitat d'Alacant, durant l'acte en què es concedí a Raimon el doctorat honoris causa. La delegació xativina era molt nombrosa. Acompanyàrem l'homenatjat alguns amics i els representants de dos partits locals: els socialistes Roger Cerdà i Rafa Llorens, i els nacionalistes Cristina Sunyer i Joan Josep Garcia Terol. Ni rastre del PP, que no hi envià cap representació. En honor a la veritat s'ha de dir que Raimon sempre ha correspost als menyspreus amb un desinterès displicent. Per això, l'escultura La veu d'un poble. Homenatge a Raimon ha vingut tan tard a a la nostra ciutat. Al cantant i el seu amic Andreu Alfaro no devia entusiasmar-los la idea de tenir tractes amb Rus. Les coses podrien haver estat distintes a l'anterior etapa de govern socialista. El consistori xativí, per boca de dos representants autoritzats (l'alcalde, Miquel Calabuig, i el regidor de cultura, Vicent Torregrosa), oferí a Raimon el nomenament de fill predilecte i l'homenatge que se li ret ara. Eren els inicis dels anys noranta. El cantant refusà l'oferiment. «¿Em voleu jubilar abans d'hora? Ja em fareu els homenatges quan siga més major», sembla que va ser la seua resposta —lògica, per altra part; encara li quedava per davant molta carrera artística.

El reconeixement "oficial" ha hagut d'esperar, per tant, vint anys. Ara bé, dir que aquest lapse ha aconseguit gelar el caliu dels xativins cap a Raimon és dir massa. Al Pele mai no li ha faltat el reconeixement "oficiós" dels seus paisans. Des de 1995, els recintes on ha cantat (Cinema Saetabis, 1995, Plaça de Bous, 1997, Gran Teatre, 2002 i 2010) sempre s'han omplert de gom a gom. En acabar les actuacions, les cues de gent esperant l'artista davant els camerinos, per a felicitar-lo, sempre han estat ben nodrides. També hi ha hagut mostres de reconeixement oficiós menys conegudes. El Palau d'Alarcó, posem per cas, acollí en 1981 la presentació de Totes les cançons, primera integral de l'artista. L'acte, organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera, fou presidit per Joan Juan Barberà. En 1993, quan el cantant celebrava els trenta anys d'Al vent, una expedició de xativins acudí al Palau Sant Jordi de Barcelona. En formaven part polítics socialistes com ara Manuel Casesnoves, Miquel Calabuig, Vicent Torregrosa i Ramiro Pla, i membres d'Amics de la Costera. A primeries de 2002, aquesta entitat lliurà a Raimon el títol de soci honorari en el transcurs d'un acte en què també homenatjà Pedro Ruiz, rector de la Universitat de València per aquelles dates.

Dijous passat per la nit, durant la laudatio, diverses personalitats explicaren com eren de justificades les distincions que ha rebut Raimon: «Defensor de la lluita per la llibertat, símbol per a tots els demòcrates, intel·lectual íntegre amb una trajectòria que ha superat els límits del país, portador del nom de Xàtiva pertot arreu, defensor de la llengua, divulgador dels nostres poetes clàssics.» Fidels als seus costums, els partits de la dreta local s'han oposat al nomenament de Raimon com a fill predilecte de la ciutat on va nàixer. ¡Res de nou! A mi només m'estranya la banalitat dels arguments que han fet servir. Podrien haver dit la veritat: «No volem que se'l premie perquè viu a Barcelona i canta en català.» Al cap i a la fi, a Xàtiva ens coneixem tots.

(publicat a Levante-EMV, el 14/11/2015)