Fer de la necessitat virtut

Després de llegir un interessant article de Víctor Maceda, publicat al setmanari El Temps, hom veu confirmat el seu convenciment que les coses rarament són el que semblen a primera vista. El periodista relata magníficament la intrahistòria de les converses que han menat al pacte entre Compromís i Podemos per a concòrrer junts a les pròximes eleccions generals. Si ningú no desmenteix allò que conta Maceda, la història del procés negociador que ens han venut —la gent d'Iniciativa a favor del pacte, la majoria del Bloc en contra— seria incompleta. Enric Morera fou el primer a proposar, per octubre de 2014, una entesa amb Podemos. Però Maceda revela que, durant les converses per a formar el nou govern de la Generalitat, tres pesos pesants del Bloc van demanar a Mònica Oltra que segellés amb Antonio Montiel, cap valencià de Podemos, una aliança que barrés el pas de Ximo Puig a la presidència de la Generalitat i tingués efectes més enllà de la investidura. Poc després, l'executiva de Compromís aprovava l'inici de converses de cara a les generals. Resumint: durant un temps, al Bloc no li feia fàstic pactar amb Podemos.

Segons Maceda, el resultat obtingut per Compromís en les passades eleccions autonòmiques feia pensar a molts militants nacionalistes que podien menjar-se l'estructura valenciana del partit d'Iglesias. La gent d'Iniciativa està, per tant, molt dolguda amb el rum-rum —jo mateix me'l vaig creure— que presentava Mònica Oltra com l'única interessada a pactar amb Podemos. Però tornem al relat. ¿Com és que, poc després, el Bloc va canviar d'opinió? El posicionament dels seus càrrecs intitucionals —regidors, alcaldes i diputats—, el resultat de les eleccions catalanes, la caiguda gradual de Podemos als sondejos, el funcionament personalista del partit violeta i l'al·lèrgia a pactar amb una força espanyolista convenceren un 74% dels militants del Bloc que Compromís s'havia de presentar en solitari a les pròximes eleccions. Aquest canvi d'opinió amenaçava de fracturar Compromís. L'alternativa d'una confluència ampla, intent d'edulcorar l'entesa amb Podemos, no ha quallat; ni Iglesias ni alguns sectors de Compromís volen saber res d'EUPV. Finalment, la direcció del Bloc ha ignorat la militància i ha signat el pacte bilateral amb Podemos.

¿Qui són els culpables de tota aquesta embrolla? Entre todos la mataron y ella sola se murió, resa la dita castellana. Segons Enric Nomdedéu, que reflexiona sobre l'assumpte en un article titulat "La culpa és meua", el passotisme d'uns, el personalisme d'altres, les rivalitats i la falta de lideratge al si del Bloc han menat a l'actual situació. Imagine que tindrà raó. En tot cas, com la cosa ja no té remei, ara toca fer de la necessitat virtut, és a dir, prendre's amb calma allò que ja és inevitable i tractar de traure'n algun profit. El Bloc ja s'ha presentat a vàries eleccions en coalició amb formacions espanyoles. En un post anterior, vaig reproduir la frase d'un amic meu, militant del Bloc: «¿Un subgrup dins del grup de Podemos? ¡Dóna igual! En solitari, només trauríem un diputat. Amb Podemos, en traurem més. I si vénen mal dades, sempre poden marxar al grup mixt. Baldoví n'ha format part durant tota aquesta legislatura i ha tingut prou visibilitat.» Tot passa, naturalment, per un bon resultat electoral. El meu amic vol que es refreden aviat els ànims dels contrariats amb la idea d'haver de votar a Podemos —entre els quals m'incloc.

D'aquí al dia de les eleccions, caldrà que uns i altres treballen de valent. Per a justificar l'acord signat, la nova coalició haurà d'aconseguir almenys 740.000 vots. Si la marca "Compromís-Podemos. És el moment" —¡mare meua, quins noms!— no aconsegueix sumar els vots que van rebre per separat els seus promotors, a les passades autonòmiques, podrien rodar caps als òrgans de direcció del Bloc Nacionalista. Ja se senten veus demanant la convocatòria d'un congrés extraordinari. En qualsevol cas, les enquestes no conviden a l'optimisme; s'albira una majoria absoluta de PP i C's. Si l'escrutini del 20 de desembre la confirma, ambdues forces podrien arribar a un acord per a formar govern. En un escenari com aqueix, el grup parlamentari de Podemos —amb el "subgrup" valencià inclòs— seria absolutament irrellevant. Només queda esperar que les enquestes estiguen equivocades —o manipulades, tant se val.