dimarts, 3 de novembre de 2015

Torres del silenci

Ahir fou dia de les ànimes, o dels difunts. En alguns països del món, els vius s'acomiaden dels morts de maneres que ens poden semblar estranyes. Ho vaig comprovar durant el meu viatge recent per l'antiga Pèrsia, més concretament durant la meua estada a Yazd. Hi ha diversos motius per a visitar la ciutat. La pervivència d'una comunitat zoroastriana n'és un. Els seguidors iranians del mazdeisme, antiga religió oriental reformada per Zaratustra —Zoroastre en grec— hi tenen la comunitat més nombrosa d'Iran. A més d'un temple del foc (denominació dels recintes sagrats mazdeistes), la ciutat conserva dues torres del silenci. El nom donat pels zoroastrians a aquestes construccions és dakhmeh, paraula que significa "cementiri". En dos turons als afores de Yazd s'alcen sengles torres de planta circular, desproveïdes de sostre i amb murs de maçoneria, que serviren com a lloc per a dipositar els morts. (Segons les creences zoroastrianes, els elements de la natura no poden ser contaminats per un cadàver. Els morts no poden, doncs, soterrar-se, cremar-se o ser llançats a l'aigua.) Els cossos es col·locaven nus al voltant d'un pou situat al centre de les torres. Quedaven a la mercè del sol i el vent. Els voltors i altres animals carronyaires procedien a descarnar-los. En desaparèixer totes les parts blanes dels cadàvers, les ossamentes, considerades pures, eren introduïdes en un ossari —un astodan— i cobertes amb calç viva. També podien ser guardades en urnes de ceràmica que després eren dipositades en tombes o en unes cavitats excavades en la roca i segellades. És possible de pujar a les torres per a veure el seu interior.

En la plana en què s'alcen aquestes plataformes fúnebres es conserven un dipòsit d'aigua, dues torres de refrigeració i unes construccions de tova, moltes en estat ruïnós, que servien per a preparar els cadàvers i celebrar els ritus mortuoris previs al trasllat dels finats al cim dels turons i a la seua posterior inhumació en ossaris. Els habitacles també servien de recer per als familiars durant els tres dies de dol que prescriu la religió mazdeista. (El quart dia, l'ànima abandona el cadàver.) Els seguidors de les creences zoroastrianes seguiren practicant aquests rituals fins a finals dels anys seixanta del segle passat. Encara viu l'últim portador de cadàvers —nassesalar—, un vellet que es passeja amb el seu burret entre els turistes estrangers. A hores d'ara, l'antiga pràctica funerària mazdeista està prohibida a Iran per motius sanitaris. Els zoroastrians es fan soterrar en un cementiri modern situat davant mateix del conjunt d'edificacions antigues. Els seus cossos són introduïts en taüts estancs. Les tombes recolzen sobre llits de pedra i ciment. En fi, impressiona contemplar l'indret semidesèrtic, penetrar en les edificacions ruïnoses, pujar a una de les torres, veure el seu pou central. També impressiona el silenci, si no hi ha molts visitants. L'atmosfera del lloc sembla impregnada de presències estranyes i ocultes. El fil de la mort  encara serpenteja invisible entre els murs de tova.