dissabte, 11 de juliol de 2015

Radicals

Des de fa molts anys, els membres d’una colla d’amics seguim la tradició d’esmorzar junts tots els dissabtes en un bar de la ciutat. El costum és conegut per molta gent; entre els convocats a la cita sabatina hi ha antics concejals, quadres polítics, professors —en actiu o emèrits—, metges, economistes, directius de grups culturals o esportius... Sóc assidu d’aquests esmorzars. Puc certificar, per tant, que hi predomina l’harmonia i el bon “rotllet”; les persones que ens reunim anteposem els lligams de l’amistat a les diferències ideològiques. Al grup predominen els socialistes, però també hi ha alguns militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista i Podemos. Malgrat l’aclaparadora majoria d’esquerres, quan s’hi acosta algun conegut més escorat cap a la dreta, a saludar o a prendre un cafè, sempre és benvingut. Durant els caps de setmana posteriors al 24 de maig, la conversa girava al voltant dels resultats electorals. Proliferaven comentaris com aquest: «Si els haguérem negociat nosaltres, els pactes s’haurien firmat el primer dia.» Tots retrèiem el sainet protagonitzat pels tres partits que han pactat la formació del nou govern valencià (justament els tres partits en què militem o amb què simpatitzem els habituals dels esmorzars).

Que hi haja bon rotllet no lleva que hi proliferen les indirectes, les bromes, les pulles iròniques. Els simpatitzants de Compromís hem hagut d’escoltar moltes vegades la següent incriminació: «És que quasi tota la gent del Bloc és de dretes.» El recolzament innecessari que Adolf Garcia donà al PP, durant la primera majoria absoluta de Rus, ens posà les coses molt difícils; a partir d’aquell fet, les pulles al Bloc estaven a l’orde del dia. (L’actitud del personatge, que obeïa a raons estrictament personals, tindria un cost ben elevat; el grup nacionalista perdria la representació municipal en les següents eleccions locals.) L’acusació de ser de dretes, que prenia vol quan els valencianistes es negaven a pactar amb el PSOE en algun ajuntament, recolzava en meres presumpcions, esperonades per la divisió i el sectarisme tradicionals al camp progressista (en què els militants de cada partit solen reclamar-se més d’esquerres que ningú) i pels trets sociològics dels membres i simpatitzants del Bloc Nacionalista (joves de classe mitjana, gent del món de la cultura, docents, professionals lliberals). Aquesta segona circumstància és, però, absolutament gratuïta; els grups socials esmentats són, en realitat, el principal suport de tota l’esquerra.

«Us ajunteu amb CiU», ens refregaven. En fi, bé que sonés a tòpic, titllar els seguidors del Bloc de petits burgesos i coses pitjors esdevingué una cobla recurrent. Als esmorzars sabatins, els al·ludits combatíem les pulles com podíem. «A Navarra, els socialistes han preferit pactar amb UPN, marca del PP, abans que subscriure un acord amb l’esquerra», recordava l’un. «En Extremadura, Esquerra Unida permet que governe el PP», afegia l’altre. ¡Tot debades! ¡El Bloc Nacionalista era de dretes i prou! «Navarra i Extremadura estan molt lluny», se’ns retrucava. La gent d’Esquerra Unida donava una resposta encara més sorprenent: «És que nosaltres fem política.» En fi, atesos tots aquests precedents, es fàcil imaginar la sorpresa causada per les bestieses que es diuen ara de Compromís: grup de radicals d’esquerra, incitadors a l’odi, pancatalanistes, separatistes... ¡Que llunyà sembla aquell congrés celebrat pel Bloc en 2009! S’hi aprovà una ponència marc que abraçava com a propis tots els valencianismes possibles. La formació nacionalista pretenia encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la muixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme fins a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els detractors de la ponència denunciaren que es propugnava un model confús per a la societat valenciana, que es transmetia la sensació de no ser carn ni peix, que el Bloc corria el risc de ser percebut com un partit regionalista. Doncs bé, malgrat les renúncies dels nacionalistes, la dreta titlla Compromís de grup extremista i separatista. I encara més: acusa els socialistes d’haver-se radicalitzat des que s’ajunten amb la gent extremista i antisistema de Compromís i Podemos. ¡Viure per a veure! ¿Algú percebrà el regidor Joanjo Garcia Terol com un perillós extremista?

(publicat a Levante-EMV, l’11/07/2015)