dilluns, 6 de juliol de 2015

Més democràcia

Diumenge, un article d’El País, diari “progre” per antonomàsia, portava el següent titular: Tsipras, el pararrayos quemado del Gobierno. L’entrada era aquesta: El jefe del Ejecutivo de Syriza ha consumido su capital político. (El cos de l’article i una imatge de l’il·lustrador Sciammarella ocupaven pràcticament tota una plana, la tercera.) Hom imaginava que dilluns, dia en què el capital polític d’Alexis Tsipras s'havia duplicat, o quadruplicat, el diari del grup Prisa faria alguna rectificació, entonaria un mea culpa, reconeixeria la seua miopia... ¡Ha! ¡Ni una paraula de reconeixement del seu fracàs com a prospector de futur! I és que —no ens enganyem— El País i tota la premsa espanyola escrita en paper havien “passat” de la informació i de l’explicació de la realitat. S'havien manifestat a favor del sí en el referèndum grec i prou. És més: havien donat per descomptat que guanyaria el sí. S'havien dedicat, pura i simplement, a exterioritzar els desitjos de les seues empreses editores, desitjos que no tenien res a veure amb la realitat, com tothom pogué comprovar diumenge per la nit, quan es feren públics els resultats de la consulta. Està clar que els votants grecs no anaven a llegir-los, però els periòdics espanyols no s’havien amagat de manifestar durant la campanya plebiscitària hel·lena el seu alineament amb les posicions de l’establishment.

No eren els únics. El president del Parlament Europeu i els membres de l’Eurogrup i la Comissió Europea —amb el seu president Jean-Claude Juncker al cap— també van fer campanya a favor de votar sí en el referèndum grec (sí a més retalls i a més patiments per als ciutadans hel·lens). En aqueixa campanya valia tot: mentides, amenaces d’expulsió de l’eurozona —de dubosa legalitat, segons les normes europees—, anuncis de cataclismes diversos a una població que ja viu en el cataclisme perpetu. En realitat, desitjaven la caiguda de Syriza i els seus líders. ¿Posició d’exquisida neutralitat? ¡No, home, no! El triomf del rebuig a les receptes de l’Eurogrup podia resultar molt contagiós. Partits d’altres països del sud d’Europa també estan en contra d’aqueixes receptes. Conclusió: en posar tota la carn a la graella, els tecnòcrates que dirigeixen Europa han sortit ben escaldats; el triomf del no al programa de retalls propugnat per la Troika ha estat aclaparador. Els qui s’havien manifestat a favor del sí ja comencen a cavar tallafocs. Albert Ribera, posem per cas, ha dit que Pablo Iglesias interpreta incorrectament el resultat del referèndum grec. Al líder de C’s li preocupa que Tsipras, Iglesias, Maduro i Le Pen compartisquen alegria per un resultat que ha dividit la població grega. En fi, ja tornen les comparacions amb Veneçuela i Marine Le Pen. ¡Quina novetat!

Per la seua banda, Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, ha recordat a Syriza que ha d’atenir-se a les regles europees i acceptar la cessió de sobirania que implica pertànyer a la Unió Europea. Uns i altres obliden algunes coses elementals. Fins a diumenge, hi havia partidaris del si i partidaris del no. A partir de dilluns, hi ha la voluntat sobirana del poble grec, expressada lliurement a les urnes. El no a la Troika ha estat majoritari. Els defensors d’aquesta opció estan, lògicament, satisfets. És evident que tots els processos electorals divideixen les poblacions entre partidaris d’unes opcions o altres. Ara bé, el referèndum grec no ha deparat un empat tècnic; els partidaris del no han obtingut un avantatge de vint punts sobre els partidaris del sí. Tots els grecs, els seguidors de Syriza i els de Nova Democràcia, són igualment ciutadans europeus. Cal respectar, per tant, la seua decisió. Dir que el resultat del referèndum divideix la població grega és tant com dir que sempre haurien d’estar proscrites les urnes, per a evitar divisions. Els estats membres de la UE fan cessió d’una part de la seua sobirania, però això no ha d’implicar renúncia dels europeus a exercir els seus drets i a elegir llurs representants i llurs governants. Més Europa ha de significar més democràcia, no més tecnocràcia. Acceptar les regles implica participar en l’elecció de qui les dicta o les aplica.