dilluns, 27 de juliol de 2015

Les primàries

Molta gent ja no se'n recorda, però el Partit Democràtic (PD) d'Itàlia fou pioner a Europa en l'organització d'unes primàries. Per l'octubre del 2007, l'encara alcalde de Roma, Walter Veltroni, fou elegit secretari general del nou partit, que aspirava a revolucionar el panorama de la política italiana i acabar amb el minifundi partidista. Veltroni aconseguí un recolzament del 75,63 por cent dels votants inscrits a les eleccions primàries. L’àmplia victòria de Veltroni i la gran participació, entre 3,3 i 3,5 milions d’electors, firmaren l’acta de naixement del PD, la principal vocació del qual era acabar amb la fragmentació de partits a Itàlia. En aquells moments, l’esquarterat espectre polític estava format per trenta partits presents al parlament, cosits com a pedaços en dues grans aliances: la de centre-esquerra, representada per la Unió, amb 16 formacions, i la de centre-dreta, agrupada a la Casa de les Llibertats, amb catorze. «Avui hem canviat la política en Itàlia; hem canviat l’estructura partdària; els partits 'torre de marfil' s’han acabat», explicva Mario Adinolfi, que competia amb Veltroni per la secretaria general del Partit Democràtic.

La seua aparició obligà a la creació d’un partit d’ample espectre al centre-dreta i a un reagrupament dels petits grups de l’extrema esquerra. Fins i tot el primer ministre, Romano Prodi, expresseva el seu desig que el centre dreta fes servir instruments anàlegs, en referència a les primàries i a la creació d’un gran partit, cosa que, assegurava, seria «un gran pas endavant» per al país. Per la seua banda, Veltroni pronosticava que el percentatge de vots per al PD, en les eleccions generals de 2008, seria del 37 o el 40%, cosa que podia donar-li la majoria absoluta. El centre-esquerra, amb Veltroni al cap, veié en la gran participació a les primàries un rebuig a allò que en Itàlia es denominava "antipolítica". El fàstic dels ciutadans per la classe dirigent era enorme. La realitat desmentí, però, els pronòstics. La candidatura de Veltroni a les egenerales només obtingué un 33,17% dels vots (un 37,54% sumant els del seu aliat Antonio di Pietro), resultat que no pogué evitar la majoria absoluta de la coalició presidida por Silvio Berlusconi, que arribà al 37,39% dels vots (el 46,81% sumant els de la Lliga Nord). En 2009, després d'unes eleccions regionals celebrades a Sardenya, Veltroni presentà la seua dimissió irrevocable com a secretari general del PD.

Una part de l'afartament dels italians continuà sent capitalitzat pel famós còmic Beppe Grillo, que exigia als polítics acabar amb els seus privilegis i amb la presència a les cambres de diputats i senadors condemnats per la Justícia. (Sonen la lletra i la música d'aquesta cançó.) El naixement del PD mitjançant unes primàries fou ben positiu, no sols per als afiliats sinó per al conjunt dels italians. El Partit Democràtic suposà aire fresc. I obligà l’esquerra a reorganitzar-se. Però els fruits d'aquella iniciativa no pogueren impedir els anys de govern de Berlusconi. Finalment, un nou secretari general del PD, Matteo Renzi, aconseguiria de ser elegit President del Consell de Ministres de la República Italina en 2014. I per una d'aquelles ironies del destí, un parell de setmanes abans de ser elegit per al càrrec, Renzi es va reunir amb Silvio Berlusconi per a consensuar una llei electoral, aprovada fa poc al parlament, que assegurés la governabilitat o, dit d'altra manera, que garantís el bipartidisme en Itàlia. Per a viatge tant curt...