dissabte, 27 de desembre de 2014

Que 2015 ens siga lleu

Encara que l’haja escrita abans, aquesta columna serà publicada el dia de Sant Joan Evangelista. Els estudiosos discuteixen la identitat d’aquest personatge enigmàtic. No saben de ciència certa si l’apòstol, l’evangelista i l’autor de l’Apocalipsi, desterrat a l’illa de Patmos, són la mateixa persona. En qualsevol cas, el Sant Joan que venera l’Església Catòlica sembla que va patir la política autocràtica de l’emperador Tit Flavi Domicià. Alguns historiadors suposen que l’Apocalipsi fou escrit durant el regnat de Domicià com una mena de crítica —velada per un seguit de símbols indesxifrables— al despotisme de l’emperador, que es feia anomenar Senyor i Déu. La prostituta de Babilònia asseguda sobre la bèstia de set caps, esmentada al llibre, podria ser una referència simbòlica a la Roma dels set turons. Ara bé, els símbols més coneguts de l’obra de Sant Joan són els Quatre Genets de l’Apocalipsi. El genet del cavall roig representa la guerra, el del cavall negre, la fam i la pobresa, dues xacres de rigorosa actualitat.

Aquests dies, algunes iniciatives solidàries ens ho han  recordat. Els voluntaris de Gent de la Consolació, posem per cas, van repartir a persones necessitades més de dues-centes bosses de menjar per a la Nit de Nadal —aquestes mateixes planes se’n feien ressò. Una setmana abans, la Creu Roja de Moixent havia llançat la seua campanya de recollida d’aliments amb idèntica finalitat. Des de fa mesos, els governants intenten fer creure que la crisi ha passat. Rajoy arribà a dir que aquest seria el Nadal de la recuperació. (Després, hagué de matisar les seues paraules i dir que la crisi desapareixerà quan totes les llars noten la milloria.) En realitat, el cavall negre ha vingut per a quedar-se. Rajoy té raó. Estem sortint de la crisi, que el diccionari defineix com «situació circumstancialment dolenta d'una persona, un col·lectiu o un país». Com que la situació de fam i pobresa durarà molt, no podem parlar de crisi en sentit estricte. No som davant d’un fenomen brusc i passatger. Sentirem el galop del cavall negre durant molt de temps.

Tenim al davant un llarg horitzó de penúria. La fase aguda d’aqueixa crisi que ja no ho és ens ha deixat seqüeles duradores. Els índexs d’atur seguiran sent elevats durant molt de temps. Les enquestes que anuncien la seua  disminució són enganyoses, perquè computen com a empleades persones que tenen un treball precari d’uns pocs dies, o unes poques hores. De fet, caminem cap a un mercat laboral en què l’ocupació precària tindrà unes dimensions estratosfèriques. A Xàtiva hi ha uns 3500 parats —un 36% dels quals són joves menors de 35 anys. Aquest panorama depriment es completa amb una baixada generalitzada de salaris. Han quedat enrere aquells temps en què ser mileurista era un oprobi; ara s’ha generalitzat una retribució mitjana de 600 euros. Amb aquest salari, s’entra en la categoria de pobre encara que es tinga treball, perquè no és possible, amb tan pocs diners, fer front al lloguer o la hipoteca de la llar, a les seues despeses habituals (llum, gas, aigua...), al vestit, el menjar, l’educació dels fills... Els representants de la patronal diuen, cínicament, que més val això que no res.

Es tracta d’una observació absurda. Segons això, també valdria més cobrar cent euros que no res. (I podríem seguir reduint la xifra.) L’afirmació és particularment injusta si mirem que els rics són cada vegada més rics, i que els beneficis de bancs i grans empreses no deixen de créixer. A casa nostra, aquesta situació d’indigència afecta molts veïns i es fa notar al consum. Cada vegada es veuen més negocis tancats. Els líders del PP, embarcats en un esforç desesperat per capgirar els pronòstics electorals —en 2015 haurem d’elegir alcaldes—, titllen de malastrucs  aquells que els fan abaixar del núvol. D’ací al més de maig, els xativins assistirem a una campanya frenètica de propaganda partidista finançada amb diners públics: contractes municipals de 400 euros per a parats —mesura ben criticada quan la va promoure Rodríguez Zapatero—, inauguració del nou museu de belles arts, arranjament de carrers, canal de televisió en valencià, subvenció per al museu faller, reducció simbòlica d’alguns arbitris municipals...

En fi, el partit polític que ens ha governat durant els últims vint anys farà sonar, triomfalista, les seues trompetes, com si no tingués cap responsabilitat en l'augment de la desigualtat. Altres, en canvi, volem que el genet del cavall negre deixe de cavalcar per la nostra contrada, i que el proper any siga lleu per a tots els ciutadans de Xàtiva.
 
(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2014)

dimarts, 23 de desembre de 2014

El món en blanc i negre

Va haver un temps en què els bons aficionats a la fotografia adquiríem —d’acord amb les nostres possibilitats econòmiques— un equip fotogràfic de qualitat: una cambra, un joc d’òptiques i un laboratori de revelat. Jo arribí a tenir una Zenza Bronica de format mitjà, que encara conserve. Quant a les ampliadores, tinc al soterrani de casa una ampliadora Axomat de pas universal i una Durst de pas mitjà, ambdues a punt de rovellar-se per falta d'ús. Vaig ficar, en una i altra, òptiques Schneider. Bé que es podien fer incursions al color, quasi tots els aficionats treballàvem en blanc i negre. Encara no havia arribat l’època de generalització absoluta dels aparells fotogràfics. (Avui, gats i gossos tenen una càmera o un mòbil amb cambra fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir a l’espectacle màgic de veure com  apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja.

La invenció dels aparells digitals ha ficat a l’abast de tothom la captació d’imatges fotogràfiques, però moltes d’elles són absolutament banals. Per a fer bones fotos sempre ha calgut sensibilitat. Sense una mirada diferent sobre la realitat que ens envolta, no és possible de captar res interessant. I la tecnologia no pot suplir la falta de talent i ull clínic. La foto en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals cambres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones des del punt de vista tècnic. El repte que em va llançar Mariló, del blog Racó viatger de Mariló, em féu recordar vells temps. Havia de publicar cinc fotos pròpies en blanc i negre durant cinc dies, una diària, i alhora invitar cinc viatgers a fer el mateix. He publicat cada dia una foto en Facebook i he invitat cinc persones a seguir el repte. Heus ací totes les fotos i les explicacions corresponents. He titulat la meua sèrie El món en blanc i negre. El món té colors, sí, però sovint focalitzem la vista en coses molt simples. Llavors, el color és sobrer.

Havana Vella

Aquesta imatge està presa en un carrer de l’Havana Vella. Aquests dies, Cuba ocupa les primeres planes dels mitjans de comunicació. Malgrat les estretors, la vida bull pels carrers del nucli històric de la seua capital. Hi vaig estar uns dies en 2010. Em van impressionar el país del Carib i les seues gents.

Mont-Saint-Michel

Mont-Saint-Michel, un dels conjunts monumentals francesos més fotografiats. Però aquesta imatge fuig deliberadament de la postal convencional, de l’escena impertorbable —per altra banda, impossible de captar, a causa de la invasió turística. L’ombra de la mola, mentre pujava la marea, em va impactar.

Gestoria a la intempèrie

Aquesta imatge està presa a Istambul, durant un trajecte des l’aqüeducte de Valente i la Sehzade Camii fins a la Yeniçeriler Caddesi, on tenia l’hotel. Vaig passar per davant del que semblava una dependència administrativa. A la vorera hi havia instal·lada tota una gestoria: fotocopiadora engegada a l’enllumenat públic i uns individus que es dedicaven a redactar documents als soferts ciutadans —a mà, amb una màquina d’escriure... ¡Imatge inoblidable!

Mirall

Sopron és una bonica ciutat d’Hongria pròxima a la frontera amb Àustria. Bé que conserva algun edifici gòtic, el seu nucli històric és predominantment barroc. El conjunt té aqueix aspecte que es pot trobar en altres viles i ciutats centreeuropees (alemanyes, txeques, austríaques). Durant la meua estada a Sopron, va ploure. En escampar, la Torre del Foc, que presideix tota la ciutat, es reflectia als bassals dels carrers empedrats.

Espectacle grandiós

Aquesta foto és ben recent. La vaig fer el passat 9 d’octubre a la platja de Zarautz. Aqueix dia, una fortíssima galerna batia les costes d’Euskal Herria. Els núvols plomissos, la grandària de les ones, la lluïssor de l’horitzó i els seus reflexos a la sorra humida eren màgics. Això devia pensar la dona asseguda a l’espatller del banc, que contemplava absorta l’espectacle grandiós de la natura. Vaig intentar captar l’instant i la gradació de grisos, del blanc al negre absoluts.

Aquesta iniciativa fotogràfica va nàixer, amb el títol de Viaje en Blanco y Negro, al Blog de Viajes de Pumuki. Fins ara, hem seguit el repte vuit persones. Si algú més s'anima...

dimecres, 17 de desembre de 2014

¿Fer com fan no és pecat?

Diu la senyora Cospedal que la corrupció no és patrimoni exclusiu dels polítics. Les seues paraules exactes, pronunciades en un mitjà de comunicació, van ser aquestes: La corrupción no es patrimonio de nadie, es lamentablemente de todos. Y la misma corrupción que puede haber en un partido político, la hay en la sociedad en general. No dic que no tinga part de raó. Jo mateix afirmava, en una entrada anterior, que la corrupció és sistèmica i afecta molts sectors de la societat. Ara bé, una cosa és que això ho diga un ciutadà corrent com jo, i altra, ben distinta, que ho diga la secretària general del PP —presidenta, a més, d’una comunitat autònoma. No queda gens bé, no, que Cospedal s’adherisca a la famosa estratègia del «fer com fan no és pecat».

Els polítics haurien de fer pedagogia, haurien de propugnar un canvi radical de valors socials i una eradicació completa de les corrupteles. En comptes d’això, Rajoy, Cospedal i altres líders del PP neguen haver comès irregularitats i entrebanquen l’acció de la justícia, entorpint la investigació dels diversos casos  de corrupció que els afecten —Todo lo referido a mí y mis compañeros no es cierto, salvo alguna cosa, va dir Rajoy fa un temps. ¡Patètic! Totes les evidències menen al finançament irregular del PP, al cobrament de suborns abonats per empreses adjudicatàries de contractes públics, al frau fiscal, al delicte electoral... Els tresorers del PP haurien estat manejant diners negres, evadint capitals a l’estranger i lliurant sobres als alts responsables del partit.

Definitivament, Cospedal no va estar gens afortunada en les seues declaracions. Les persones honorables —encara en queden moltes— hauran recordat el refrany «creu el lladre que tots furten». La secretària general del PP desmoralitza els ciutadans honrats i contradiu el president del govern. Rajoy va proclamar, fa uns dies, en un debat parlamentari, que Espanya no és un país de corruptes. Cospedal, en canvi, afirma que la corrupció està generalitzada. En fi, si els dirigents polítics no condemnen la deshonestedat de manera contundent i creïble, molta gent acaba interpretant  que el més totxo fabrica rellotges, postulat evidentment equivocat. Els caps dels partits han d’entendre que la corrupció política sempre té un plus de gravetat, perquè els polítics han de donar exemple.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Recuperem un autor


Fa trenta anys, Victor Soler i Tomàs (Lloc Nou d'en Fenollet, 1946) tingué un reconeixement notable de crítica i públic per poemaris com Lilàs de ciutat, premi Vila d'Alaquàs, 1982, Cant de Morella, 1984, i pel dietari El cabdell del somni, 1985, que va guanyar el Premi Encobert de narrativa breu de l'Ajuntament de Xàtiva. Ara presenta, a la Casa de Cultura de Xàtiva, el proper dia 17 a les 20 hores, el llibre Plany per Tyris (Germania, 2014). Intervindran Rafa Tomàs, que ha prologat el llibre, Toni Martínez i l'autor, Victor Soler, que signarà exemplars en finalitzar l’acte.

dissabte, 13 de desembre de 2014

Societat malalta

Durant les meues infància, adolescència i joventut existí a Xàtiva un personatge que patia una florida ideació delirant de tipus megalòman. No diré el nom, per no desplaure els seus familiars, que encara viuen, però molts lectors sabran a qui em referisc. El personatge en qüestió creia ser un agent secret. Es féu imprimir unes targes de visita en què apareixien les seues dades, nom i cognoms, i els càrrecs que estava convençut d’exercir. Jo guarde un record afectuós d’aquell home, que xerrava molt amb els meus avis materns. Els vespres d’estiu, sent jo un xiquet, el meus pares i els meus avis seien a la terrassa del Círculo Setabense. Sovint, el peculiar “agent” s’afegia al rogle familiar. Em semblava una persona corrent. No el trobava un home distint del pare o l’avi. ¿Quines eren les converses d’aquell personatge amb els meus ascendents? Les recorde boirosament. (Els meus germans i jo anàvem i veníem dels nostres jocs.) Em va pel cap, però, que el meu avi, burlaner, li preguntava com anaven les seues perquisicions detectivesques. L’interpel·lat s’esplaiava a gust, contava les seues gestes. Eren temps de la dictadura franquista.

El deliri empentà l’home a “proeses” que han quedat enregistrades en la memòria de molts xativins. Es va dissenyar, prenent models d’aquí i d’allà, un uniforme adequat al seu “estatus”. En les grans festivitats, s’abillava  amb un híbrid de jaqué d’ambaixador i vestimenta pròpia dels mestrats nobiliaris. S’havia agenciat fins i tot un sabre, que acabaria decomissat per l’autoritat policial. Un dia, es presentà, vestit d’aquella manera, en un acte que se celebrava a la Capitania General de València. En principi, ningú no va trobar res estrany; durant el període franquista, els uniformes estaven a l’orde del dia. Sense anar massa lluny, a Xàtiva, durant les processons i altres solemnitats, era freqüent veure falangistes vestits amb pantalons i casaca plena de condecoracions (de blanc immaculat en estiu, de blau marí en hivern). Cal suposar que els militars pensarien: «Un altre.» El cas és que, finalment, algun soldat decidí d’avisar l’oficial de guàrdia. L’home de la disfressa estrafolària fou apartat de la recepció. No portava invitació, però exhibí una de les seues targes de visita. Volia que el cos de guàrdia es quadrés davant d’ell.

Posats en contacte amb les autoritats xativines, els militars van confirmar les seues sospites: aquell pobre home era un llunàtic. Tot açò m’ha vingut al cap mentre llegia les notícies sobre el “petit Nicolás”, altra ànima que pateix deliris megalòmans. El xativí que es creia detectiu era un aprenent al costat de Nicolás. Aquest ha aconseguit que el tracten com un col·lega Jaime García-Legaz (Secretari d’Estat de Comerç), dos dirigents del PP a l’Ajuntament de Madrid, Arturo Fernández (president de la patronal madrilenya), Carlos García Revenga (secretari de les infantes), Elvira Rodríguez i Juan Munguira (presidenta i assessor de la CNMV), Lourdes Cavero (dona del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i directiva de la patronal madrilenya) i José Luis Balbás (antic dirigent del PSOE i promotor immobiliari). Nicolás ha mantingut converses amb Aznar, Ana Botella, el rei Joan Carles, Moratinos, Arias Cañete, les caps de gabinet de Vicepresidència del Govern i CNI... Ha encaixat la mà de Felip VI, durant una recepció. El xic delira, però no té un pèl de pallús. «Sóc aquí per boig, no per bajoc», diu el personatge d’un famós acudit.

Entre l’esbojarrat xativí amb deliris detectivescos i qui diu ser un “charlie” del CNI hi ha, per tant, diferències abismals: el primer no enganyava ningú, el segon ha aconseguit burlar gent de les altes esferes; l’un va viure en l’època del llapis i el paper, l’altre ha sabut treure un partit fantàstic als selfies i els correus electrònics; un era inofensiu, altre ha estafat empresaris crèduls i ha posat en ridícul la cúpula de l’Estat i els sistemes de seguretat. El pobre home que vaig conèixer durant la meua adolescència era objecte dels escarnis que solen rebre, a casa nostra, les persones desvalgudes. El “petit Nicolás”, en canvi, deu haver cobrat centenars de milers d’euros per acudir a redaccions i platós de mitjans sensacionalistes. La seua història retrata una societat malalta en què els empresaris troben normal aconseguir favors a canvi de sobres, un país on alguns polítics tenen xicots per als encàrrecs. Les gestes del jove proven com és d’efectiu, per a pujar esglaons en l’escala jeràrquica dels partits, donar palmellades a les esquenes dels caps. De fet, si no s’arriba a passar de la ratlla, Nicolás podria haver arribat a ministre. ¡País!
 
(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2014)

dimarts, 9 de desembre de 2014

Tothom té les seues contradiccions

Fa poc, sentia en un programa de televisió aquestes paraules d’Ada Colau: «Els corromputs intenten diluir la seua responsabilitat fent creure que tothom és corrupte.» ¿Pensa l’activista que tots els indignats contra el sistema són éssers angelicals? Jo crec que els simpatitzants de Podemos o Guanyem són persones amb les seues contradiccions. La corrupció que naix de la laxitud moral es manifesta pertot arreu: dependents que prenen petites quantitats de gènere propietat de l’empresa; metges que recepten certs medicaments a canvi dels regals que els ofereixen les farmacèutiques; funcionaris que fan trucades privades des del telèfon de l'oficina; docents que accepten obsequis d’editorials o s’enduen a casa estris propietat dels centres acadèmics; gent que fa descàrregues il·legals o usa un servei sense pagar el tiquet; persones que practiquen furts de petita magnitud sense consciència d’actuar malament...

Els portaveus dels indignats insinuen que “els de baix” són una massa de persones honrades, il·lustrades, agnòstiques i lliures de qualsevol forma d’alienació. La realitat desmenteix aquesta suposició; durant l’època de les vaques grosses, hi havia pocs indignats. Molts polítics imputats per delictes de corrupció obtenien majories absolutes en les eleccions locals i autonòmiques. Cal pensar, per tant, que una part considerable de la ciutadania els votava. «Si no, no m’ixen els comptes», riu Xavi Castillo. «Jo faria el mateix, si estigués al seu lloc», admeten molts, quan es destapa un nou cas de corrupció. Vivim a la terra de l’especulació, la picaresca, l’elusió i el clientelisme. En aquest país, hi ha molta gent que no defrauda perquè no pot. La xenofòbia i la superstició impregnen el teixit social —inclosa la legió dels descontents amb la casta dirigent. El votant tipus té poc a veure amb el “bon salvatge” de Rousseau.

L’elector no sempre és una persona il·lustrada o altruista (sovint, defensa interessos merament personals). ¿Hi ha persones honrades? ¡Naturalment! Però no tinc clar que siguen majoria aclaparadora. Malgrat la indignació amb les elits, la majoria social no està lliure de contradiccions. Pensar que variarà el rumb polític del país només amb canvis de lleis o equips governants és una creença infundada que mena a la frustració. No hauríem de creure en miracles. Si no va acompanyada d'un canvi cultural, d’un canvi de valors socials, la regeneració política no eliminarà la corrupció.

diumenge, 7 de desembre de 2014

Sons d’Euskal Herria (III)

En un post anterior, contava com havia entrat a la Fnac Donostia buscant un disc del cantant d'operetes Luis Mariano. Per una d’aquelles casualitats, actuava en viu, al fòrum, el grup donostiarra Frank. La banda, formada per Sara Comerón, veu solista i guitarra, Christian Rodríguez, baix, Iñigo Bailador, guitarra, i Andoni Etxebeste, bateria, feia una música bonica amb evidents influències de folk rock americà. Sembla que és la banda de moda a l’ambient hipster de Donostia. Els de Frank presentaven el seu disc My Wild Kingdom. Em vaig aturar uns instants. Mentre escoltava les cançons del quartet, em vingué al cap que la veïna vila de Zarautz també és bressol d’una banda indie, Delorean. Els seus membres, Igor Escudero, Guillermo Astrain, Unai Lazcano i Ekhi Lopetegi, van actuar a Xàtiva durant la fira d’agost, ara farà dos o tres anys. Delorean publicà el seu primer disc, Silhouettes, en setembre de 2001. La seua presentació portà els xicots a girar dues vegades per la península. Donaren més de quaranta concerts. En 2004, llançaren el segon disc, que va aparèixer en totes les llistes del millor de l’any. En 2005, Delorean decidí aprofundir el vessant electrònic i ballable de la seua música. Es voltà d’alguns dels millors DJs del moment per a editar un disc, The Metropiltan Death, amb quatre temes nous i llurs corresponents remescles. En 2009, publicà l’EP Ayrton Senna, l’impacte del qual fou enorme, amb ressenyes excel·lents en diversos mitjans que afavoriren llur presentació a Nova York en quatre escenaris diferents. També actuà a París, Estocolm, Londres i Addis Abeba. La banda fou reclamada per a fer remescles d’altres grups indie, com Franz Ferdinand, The XX i John Talabot.



En abril de 2010 es publicà Subiza, àlbum que suposà la consagració definitiva. (Bé que era més conegut al mercat internacional que al local, el grup entrà per primera vegada en les llistes espanyoles dels discs més venuts.) Subiza fou portada de les revistes Mondosonoro, Go Mag, Rockdelux, Plástica... La repercussió global de l’edició mundial es va disparar. En un any, Delorean girà cinc vegades per EEUU. El grup actuà en Europa, Amèrica, Àsia i Oceania. Però la fama té els seus inconvenients. En octubre de 2013, els components de la banda foren víctimes d’un segrest virtual a Mèxic que els mantingué retinguts durant 48 hores. En fi, pensant en aquests xics de Zarautz, em vaig adreçar a la secció de discs de la Fnac. Tractava d’imaginar quina cara posaria el dependent en sentir la meua consulta: «¿Teniu discs de Luis Mariano i Delorean?» El jove va mirar l’ordinador amb rostre inexpressiu. «Acompanye’m», va dir. Vam anar cap a unes prestatgeries. El xic va buscar. Finalment, em va donar dos discs, un del rossinyol d’Irún i altre de Delorean, The Metropiltan Death. «Només ens queden aquests», es va disculpar. Li vaig donar les gràcies i em vaig adreçar a les caixes. En veure la meua adquisició, la caixera, aquesta sí, em va mirar estranyada. «¿Un cantant de l’època de la meua iaia i música electrònica de ball? Aquest home s’ha equivocat», devia pensar la xica. Almenys això semblava indicar la seua mirada entre incrèdula i burlanera. Vaig somriure, vaig pagar i vaig sortir al carrer.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Corrupció sistèmica

En alguns països estrangers, la gent pren els diaris d’uns carrets col·locats a la via pública. Hom diposita les monedes en un caixetí i agarra un exemplar de la pila. Un amic meu diu: «A casa nostra, això no funcionaria; la gent s’enduria el periòdic sense pagar.» ¿És sistèmica, la corrupció, a les nostres latituds? Transparència Internacional diu que no, que la corrupció sols afecta l’esfera política —a tot estirar, hauria esdevingut sistèmica només a les administracions públiques. Però Manuel Sanchis Marco, professor d’Economia Aplicada de la Universitat de València, afirma, en un article titulat La corrupción de las élites, que l’activitat empresarial espanyola s’articula al voltant de les prebendes. La lluita pels favors del poder crea el brou de cultiu en què pul·lulen polítics i empresaris corruptes, gent que viu a costa de l’erari públic. Segons això, la corrupció també arriba a les empreses. Ara bé, ¿afecta altres àmbits de la societat? Cadascú diu la seua. Des dels partits majoritaris s’afirma que els polítics corruptes són ben pocs, que els càrrecs institucionals són majoritàriament honrats. Dijous passat, Rajoy va dir al Congrés dels Diputats que Espanya no és un país de corruptes. Jo, en canvi, sospite que la corrupció és sistèmica i afecta moltes capes socials. Dies enrere es va desenvolupar l’operació Enredadera, dirigida per la jutge Alaya. Van ser detinguts, en dotze províncies, trenta-dos funcionaris que cobraven comissions a canvi d’afavorir adjudicacions a les empreses que pagaven els suborns. Aquesta operació suposa un salt quantitatiu. Fins ara, pensàvem que els cossos de funcionaris només estaven afectats pel càncer de les petites corrupteles. Però les detencions ordenades per la magistrada sevillana podrien indicar que el mal s’escampa. En el fons, la nostra societat sembla patir una laxitud moral generalitzada, possible seqüela del caràcter mediterrani i catòlic de la nostra cultura. Com Déu perdona tots els pecats...

dimarts, 2 de desembre de 2014

Sons d’Euskal Herria (II)

Algunes efemèrides proporcionen l’excusa per a escoltar certes músiques durant els viatges. Enguany, per exemple, se celebra el centenari del naixement de Mariano Eusebio González García, conegut artísticament com Luis Mariano, una coincidència que vaig voler aprofitar durant el meu recent viatge a Donostia. El personatge, que va nàixer el 1914 a Irún, assoliria gran notorietat com a tenor i cantant d’operetes i pel·lícules musicals durant els anys cinquanta i seixanta, sobretot a França, que el considerà ciutadà seu. El pare del cantant s’hi havia exiliat amb la família en començar la Guerra Civil. Van marxar a Baiona i Bordeus. El jove Mariano es presentà a l'examen d'ingrés del Conservatori de Bordeus, que aprovà. Volia ser cantant d’òpera. Més tard, es traslladà a París. El cantant debutà al Palais de Chaillot. En 1943, va ser contractat per a fer el paper d’Ernesto a Don Pasquale. Posteriorment, s’entrevistà amb el compositor Raymond Vincy i el lletrista d’origen basc Francis López. Els programes de varietats i les gales s’anaren succeint. Luis Mariano esdevingué un dels artistes més cotitzats de l’opereta francesa.

El 24 de desembre de 1945, tingué el seu primer gran èxit al teatre del Casino Montparnasse de París amb La belle de Cadix. La fama li permeté d’intervenir en Andalousie i Le chanteur de Mexico, que després duria al cine. El seu treball, en pel·lícules, obres teatrals, gales, discos i aparicions en TV, era incessant. Fou intèrpret de cançons inoblidables, com ara Adio, Adio, Lisbonne, Depuis qu'on est deux, Bye, mon amour, Perdón por nuestro amor, Quince primaveras. A més de les ja esmentades, protagonitzà operetes com Chevalier du ciel, Le secret de Marco Polo, Visa pour l'amour, Le prince de Madrid, La caravelle d'or, La canción del amor mío (única en castellà, estrenada a Madrid)... També actuà en més de vint pel·lícules: Andalucía, Violetas imperiales, El aventurero de Sevilla, La bella de Cádiz, El Tsarevitch, Cuatro días en París, El cantor de México, En Jamaica, Serenata en Texas, Cándida... La seua carrera arribà a l'apogeu durant el bienni 1951-1952, amb l’èxit al teatre de Le chanteur de Mexico (1951) i la pel·lícula interpretada amb Carmen Sevilla Violetas imperiales (1952), que es convertí en un gran èxit.
 



Hom diu que Luis Mariano demanà a l’actriu que es casés amb ell i que ella va rebutjar la pretensió. (Tothom murmurava, a la península, que el cantant era homosexual.) Entre 1946 i 1958, Luis Mariano realitzà diverses gires pels EUA, Mèxic, Argentina, Romania. A finals dels setanta, els nous corrents de la música popular —el rock, el pop— arraconaren l’opereta, que es refugià en teatres especialitzats. Així i tot, el cantant basc encara continuà sol·licitat per les televisions. Morí en París en 1970. Fou soterrat en Arrangoitze, petita vila situada ben a prop de la frontera hispanofrancesa. Encara és dipositen flors a la seua tomba. El seu origen basc es reflectí sovint en la seua obra: en les cançons basques editades en discs (poc abans de morir, havia gravat un disc en euskera)  i en films com El Cantor de México o Fandango. A Irún, l’antic carrer de la Duana on va nàixer porta el nom de l’artista des de finals dels setanta.

Camejant un vespre per la capital guipuscoana vaig passar per davant la Fnac. Com que no havia trobat cap disc de Luis Mariano abans de sortir cap a Euskadi, vaig entrar a la tenda. Tenien un disc del cantant. El dia de retorn a València, vaig posar Violetas imperiales a l’equip d’àudio de l’autobús. ¡Goig generalitzat! Als més majors, la cançó els sonava molt, els recordava la seua infantesa. Per als més joves, els refilets del tenor sonaven a xinès. Jo, que pertanc al primer grup, vaig recordar la meua iaia paterna, que estava entusiasmada amb les cançons de Luis Mariano. Vaig recordar fins i tot haver anat un dia a veure una pel·lícula del cantant, que projectaven en un cinema d’estiu d’Algemesí. (La meua família paterna és algemesinenca.) Durant tota la projecció, vaig estar assegut a les cuixes de la meua iaia. ¡Qui ho havia de dir! Sessió de nostàlgia circulant per l’E-5 durant el camí de tornada a casa.