dimarts, 2 de desembre de 2014

Sons d’Euskal Herria (II)

Algunes efemèrides proporcionen l’excusa per a escoltar certes músiques durant els viatges. Enguany, per exemple, se celebra el centenari del naixement de Mariano Eusebio González García, conegut artísticament com Luis Mariano, una coincidència que vaig voler aprofitar durant el meu recent viatge a Donostia. El personatge, que va nàixer el 1914 a Irún, assoliria gran notorietat com a tenor i cantant d’operetes i pel·lícules musicals durant els anys cinquanta i seixanta, sobretot a França, que el considerà ciutadà seu. El pare del cantant s’hi havia exiliat amb la família en començar la Guerra Civil. Van marxar a Baiona i Bordeus. El jove Mariano es presentà a l'examen d'ingrés del Conservatori de Bordeus, que aprovà. Volia ser cantant d’òpera. Més tard, es traslladà a París. El cantant debutà al Palais de Chaillot. En 1943, va ser contractat per a fer el paper d’Ernesto a Don Pasquale. Posteriorment, s’entrevistà amb el compositor Raymond Vincy i el lletrista d’origen basc Francis López. Els programes de varietats i les gales s’anaren succeint. Luis Mariano esdevingué un dels artistes més cotitzats de l’opereta francesa.

El 24 de desembre de 1945, tingué el seu primer gran èxit al teatre del Casino Montparnasse de París amb La belle de Cadix. La fama li permeté d’intervenir en Andalousie i Le chanteur de Mexico, que després duria al cine. El seu treball, en pel·lícules, obres teatrals, gales, discos i aparicions en TV, era incessant. Fou intèrpret de cançons inoblidables, com ara Adio, Adio, Lisbonne, Depuis qu'on est deux, Bye, mon amour, Perdón por nuestro amor, Quince primaveras. A més de les ja esmentades, protagonitzà operetes com Chevalier du ciel, Le secret de Marco Polo, Visa pour l'amour, Le prince de Madrid, La caravelle d'or, La canción del amor mío (única en castellà, estrenada a Madrid)... També actuà en més de vint pel·lícules: Andalucía, Violetas imperiales, El aventurero de Sevilla, La bella de Cádiz, El Tsarevitch, Cuatro días en París, El cantor de México, En Jamaica, Serenata en Texas, Cándida... La seua carrera arribà a l'apogeu durant el bienni 1951-1952, amb l’èxit al teatre de Le chanteur de Mexico (1951) i la pel·lícula interpretada amb Carmen Sevilla Violetas imperiales (1952), que es convertí en un gran èxit.
 



Hom diu que Luis Mariano demanà a l’actriu que es casés amb ell i que ella va rebutjar la pretensió. (Tothom murmurava, a la península, que el cantant era homosexual.) Entre 1946 i 1958, Luis Mariano realitzà diverses gires pels EUA, Mèxic, Argentina, Romania. A finals dels setanta, els nous corrents de la música popular —el rock, el pop— arraconaren l’opereta, que es refugià en teatres especialitzats. Així i tot, el cantant basc encara continuà sol·licitat per les televisions. Morí en París en 1970. Fou soterrat en Arrangoitze, petita vila situada ben a prop de la frontera hispanofrancesa. Encara és dipositen flors a la seua tomba. El seu origen basc es reflectí sovint en la seua obra: en les cançons basques editades en discs (poc abans de morir, havia gravat un disc en euskera)  i en films com El Cantor de México o Fandango. A Irún, l’antic carrer de la Duana on va nàixer porta el nom de l’artista des de finals dels setanta.

Camejant un vespre per la capital guipuscoana vaig passar per davant la Fnac. Com que no havia trobat cap disc de Luis Mariano abans de sortir cap a Euskadi, vaig entrar a la tenda. Tenien un disc del cantant. El dia de retorn a València, vaig posar Violetas imperiales a l’equip d’àudio de l’autobús. ¡Goig generalitzat! Als més majors, la cançó els sonava molt, els recordava la seua infantesa. Per als més joves, els refilets del tenor sonaven a xinès. Jo, que pertanc al primer grup, vaig recordar la meua iaia paterna, que estava entusiasmada amb les cançons de Luis Mariano. Vaig recordar fins i tot haver anat un dia a veure una pel·lícula del cantant, que projectaven en un cinema d’estiu d’Algemesí. (La meua família paterna és algemesinenca.) Durant tota la projecció, vaig estar assegut a les cuixes de la meua iaia. ¡Qui ho havia de dir! Sessió de nostàlgia circulant per l’E-5 durant el camí de tornada a casa.