dissabte, 27 de desembre de 2014

Que 2015 ens siga lleu

Encara que l’haja escrita abans, aquesta columna serà publicada el dia de Sant Joan Evangelista. Els estudiosos discuteixen la identitat d’aquest personatge enigmàtic. No saben de ciència certa si l’apòstol, l’evangelista i l’autor de l’Apocalipsi, desterrat a l’illa de Patmos, són la mateixa persona. En qualsevol cas, el Sant Joan que venera l’Església Catòlica sembla que va patir la política autocràtica de l’emperador Tit Flavi Domicià. Alguns historiadors suposen que l’Apocalipsi fou escrit durant el regnat de Domicià com una mena de crítica —velada per un seguit de símbols indesxifrables— al despotisme de l’emperador, que es feia anomenar Senyor i Déu. La prostituta de Babilònia asseguda sobre la bèstia de set caps, esmentada al llibre, podria ser una referència simbòlica a la Roma dels set turons. Ara bé, els símbols més coneguts de l’obra de Sant Joan són els Quatre Genets de l’Apocalipsi. El genet del cavall roig representa la guerra, el del cavall negre, la fam i la pobresa, dues xacres de rigorosa actualitat.

Aquests dies, algunes iniciatives solidàries ens ho han  recordat. Els voluntaris de Gent de la Consolació, posem per cas, van repartir a persones necessitades més de dues-centes bosses de menjar per a la Nit de Nadal —aquestes mateixes planes se’n feien ressò. Una setmana abans, la Creu Roja de Moixent havia llançat la seua campanya de recollida d’aliments amb idèntica finalitat. Des de fa mesos, els governants intenten fer creure que la crisi ha passat. Rajoy arribà a dir que aquest seria el Nadal de la recuperació. (Després, hagué de matisar les seues paraules i dir que la crisi desapareixerà quan totes les llars noten la milloria.) En realitat, el cavall negre ha vingut per a quedar-se. Rajoy té raó. Estem sortint de la crisi, que el diccionari defineix com «situació circumstancialment dolenta d'una persona, un col·lectiu o un país». Com que la situació de fam i pobresa durarà molt, no podem parlar de crisi en sentit estricte. No som davant d’un fenomen brusc i passatger. Sentirem el galop del cavall negre durant molt de temps.

Tenim al davant un llarg horitzó de penúria. La fase aguda d’aqueixa crisi que ja no ho és ens ha deixat seqüeles duradores. Els índexs d’atur seguiran sent elevats durant molt de temps. Les enquestes que anuncien la seua  disminució són enganyoses, perquè computen com a empleades persones que tenen un treball precari d’uns pocs dies, o unes poques hores. De fet, caminem cap a un mercat laboral en què l’ocupació precària tindrà unes dimensions estratosfèriques. A Xàtiva hi ha uns 3500 parats —un 36% dels quals són joves menors de 35 anys. Aquest panorama depriment es completa amb una baixada generalitzada de salaris. Han quedat enrere aquells temps en què ser mileurista era un oprobi; ara s’ha generalitzat una retribució mitjana de 600 euros. Amb aquest salari, s’entra en la categoria de pobre encara que es tinga treball, perquè no és possible, amb tan pocs diners, fer front al lloguer o la hipoteca de la llar, a les seues despeses habituals (llum, gas, aigua...), al vestit, el menjar, l’educació dels fills... Els representants de la patronal diuen, cínicament, que més val això que no res.

Es tracta d’una observació absurda. Segons això, també valdria més cobrar cent euros que no res. (I podríem seguir reduint la xifra.) L’afirmació és particularment injusta si mirem que els rics són cada vegada més rics, i que els beneficis de bancs i grans empreses no deixen de créixer. A casa nostra, aquesta situació d’indigència afecta molts veïns i es fa notar al consum. Cada vegada es veuen més negocis tancats. Els líders del PP, embarcats en un esforç desesperat per capgirar els pronòstics electorals —en 2015 haurem d’elegir alcaldes—, titllen de malastrucs  aquells que els fan abaixar del núvol. D’ací al més de maig, els xativins assistirem a una campanya frenètica de propaganda partidista finançada amb diners públics: contractes municipals de 400 euros per a parats —mesura ben criticada quan la va promoure Rodríguez Zapatero—, inauguració del nou museu de belles arts, arranjament de carrers, canal de televisió en valencià, subvenció per al museu faller, reducció simbòlica d’alguns arbitris municipals...

En fi, el partit polític que ens ha governat durant els últims vint anys farà sonar, triomfalista, les seues trompetes, com si no tingués cap responsabilitat en l'augment de la desigualtat. Altres, en canvi, volem que el genet del cavall negre deixe de cavalcar per la nostra contrada, i que el proper any siga lleu per a tots els ciutadans de Xàtiva.
 
(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2014)