dissabte, 1 de novembre de 2014

¡Goig i tristor alhora!

La vida està feta de cicles. Tornen, per tant, la festivitat de Tots Sants i el costum de recordar els difunts a primeries de novembre. Moltes persones, creients i no creients, visiten els cementiris i col·loquen flors en les tombes de familiars i amics traspassats. Jo tinc ben present la memòria dels amics que han desaparegut enguany. Recorde, per exemple, el xativí Juan Bautista Díaz, Batiste per a molts. El mestre orguener ha deixat la seua petjada en la nostra comarca. A finals dels setanta, rebé l’encàrrec de fabricar un orgue que acabaria dipositant-se a l’església de Sant Feliu. Per a costejar les despeses, l’Associació d’Amics de la Costera organitzà una col·lecta en què van col·laborar moltes persones, empresaris sobretot. Batiste també restaurà l’orgue barroc de l’església de l’Assumpció de Montesa. Els dos instruments han sonat en molts concerts dels cicles de música antiga. Amics de la Costera també volgué adquirir, a principis dels vuitanta, el piano de cua que alberga la Casa de Cultura de Xàtiva. La venda de dos quadres donats per altra persona desapareguda, el pintor Juan Francés, permeté d’obtenir els diners necessaris.

La meua relació amb Juan venia de lluny i tenia poc a veure amb la pintura. Una nit, a finals dels setanta, vaig entrar per primera vegada a sa casa. Vaig escoltar com tocaven la guitarra dos nebots seus que hi sojornaven —un d’ells, José Vicente, era membre de Los Pekenikes. L’oncle, un gran amant de la música, especialment del jazz, estava present. Temps després, Juan i jo freqüentaríem la casa d’un amic comú, Salvador Verger, per a escoltar la seua col·lecció de discos. L’artista, capaç de llegir un pentagrama i de tocar diversos instruments (la guitarra, el banjo, el piano, el violí), plasmaria el seu amor per la música en un dels seus cicles pictòrics. A partir de 2000, els tres iniciàrem la tradició d’acudir, durant els mesos de juny i juliol, a diversos festivals de jazz. Jo treia el cotxe i passava a recollir els dos amics, que m’esperaven al portal de ca Juan. Durant els trajectes, xerràvem de música, política, patrimoni. (El pintor tenia vincles familiars amb Emili Gandia, primer director de les excavacions d'Empúries.) Sovint, quan ja havíem arribat al destí, sonava el mòbil de Juan. La seua filla Jana volia saber si el viatge havia anat bé.

Foto d'Eduard Francés

Juan, Voro i jo hem escoltat al Palau de la Música o l’Auditori de Torrent concerts memorables de Geroge Benson, de Ron Carter, acompanyat pel Golden Striker Trio... Vam veure a l’Hort de Trénor les actuacions de Jimmy Smith i Johnny Griffin, que moririen poc després. La Gallera d’Alzira fou l’última sala en què vam seure ensems. Hi van actuar Joan Chamorro i Andrea Motis. Juan, ja nonagenari, estava entusiasmat; la cantant li havia semblat magnífica. (El nostre amic era un enamorat del jazz clàssic, del mainstream, especialment del swing i el bebop.) Ens va voler regalar, a Salvador i a mi, un disc del grup. Jo el conserve com un tresor. Com també conserve el record d’altre amic desaparegut, el doctor Emili Balaguer Perigüell, catedràtic d’Història de la Ciència, membre d’Amics de la Costera i xativí il·lustre. Molts lectors recordaran la seua participació en actes celebrats a la Casa de Cultura, com ara la commemoració del cinquè centenari de la mort del metge xativí Lluís Alcanyís o la presentació del llibre Un model formatiu d’elits; Estatutos para el Seminario Patriótico de Educación de la Ciudad de San Felipe (1799).

Emili Balaguer tenia una vinculació estreta amb altre docent xativí, Vicent Torregrossa, especialista en Història de l’Educació. En 2008, posem per cas, Emili escriví una ressenya del llibre de Vicent Clericarisme i laicisme escolar a Xàtiva (1885-1917). Dita ressenya fou publicada en Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia. Jo vaig compartir taula amb els dos durant la ja citada presentació de l’edició facsímil dels estatuts del Seminari Patriòtic. El doctor Balaguer mostrà una vegada més els seus vastos coneixements històrics i humanístics. En fi, evocar, aquests dies, la figura dels amics traspassats suscita una barreja de sentiments contradictoris, una mescla d’alegria i nostàlgia: alegria per la petjada inesborrable dels instants viscuts ensems; nostàlgia per les músiques, les lectures i les xerrades que ja no podrem compartir mai. ¡Goig i tristor alhora! Ben mirat, aquesta paradoxa és consubstancial amb la festivitat de l’1 de novembre. Amb el pas del temps, l’aflicció de qui ha perdut éssers estimats és sobrepassada pel somrís lleu que provoca el record de les èpoques felices. «El temps ho cura tot», fa el refrany.

(publicat a Levante-EMV, el 01/11/2014)