diumenge, 9 de novembre de 2014

¡Que els compre qui no els conega!

El sorgiment del nacionalisme modern en certes zones de la península, durant el segle XIX, no fou aliè a la puixança d’algunes burgesies regionals, enriquides gràcies a la revolució industrial. A Catalunya, posem per cas, la conservadora Lliga Regionalista posà les bases de les posteriors reivindicacions nacionals. Els orígens burgesos dels particularismes perifèrics expliquen per què els partits nacionalistes començaren sent majoritàriament de dretes. (L’adopció de l'ideari nacionalista per part d’alguns sectors de l’esquerra fou posterior; entre finals del segle XIX i principis del XX, el moviment obrer tenia altres preocupacions.) A casa nostra, les idees nacionalistes no quallaren entre la burgesia autòctona, eminentment agrària, defensora del regionalisme ben entès i disposada a oferir noves glòries a Espanya. (El nacionalisme polític valencià acabaria sent abraçat només per alguns grups de l'esquerra.)

Tot açò permet entendre l’evolució política al País Basc i Catalunya, i explica per què catalans i bascs consideren que llengua, religió i folklore són elements constitutius de la seua identitat. Els catalans d’idees nacionalistes —fins i tot els no religiosos— solen donar per descomptat que la Moreneta, la sardana, el flabiol, la barretina, els correbous i l’escudella formen part de les seues senyes d’identitat. Això provoca moltes ironies. Tots aquells que es proclamen cosmopolites o ciutadans del món solen invocar el caràcter folklòric i localista de les aspiracions nacionalistes per a menystenir-les. ¿Quantes vegades s’haurà sentit dir que el nacionalisme basat en la vindicació de l’ètnia, en la defensa d’una pretesa identitat primigènia, és una antigalla? ¡Ni se sap! (Sense anar massa lluny, els nacionalistes espanyols, que no semblen mirar-se a l’espill, sempre utilitzen aquest argumentari en referir-se a bascos i catalans.) Criden l’atenció, per tant, certes actituds de la burgesia valenciana, representada a hores d’ara pel PP.

El País Valencià és un món a l’inrevés. Els nacionalistes influïts per les idees de Fuster, majoritàriament laics i esquerrans, solen estar molt allunyats de les falles, les societats musicals, les festivitats de caire religiós, els bous al carrer... En canvi, bona part de la dreta espanyolista, que de portes endins confessa el seu desdeny per la llengua i el folklore dels valencians, ha esdevingut —ves per on— defensora aferrissada de les “nostres senyes d’identitat”. Alguns peperos, descreguts i espanyolistes a matar, que haurien d’ironitzar sobre el localisme i el caràcter ètnic de les reivindicacions nacionals, semblen més nacionalistes que ningú. Un foraster que no conegués el pa que s’hi dona pensaria, en arribar a les nostres terres, que el PPCV és un grup de valencianistes absolutament obsessionats per la seua identitat, l’equivalent de l’EAJ-PNV o CiU. En fi, ¡que els compre qui no els conega!