Sons d’Euskal Herria (I)

Quan el passat octubre vaig partir cap a Donstia, anava proveït de diverses músiques per a escoltar durant el viatge. Hom sol associar els itineraris per Euskalerria amb la música d’arrels. Tamateix, la música culta, els diferents corrents del pop rock i altres sons contemporanis també estan molt ben representats al País Basc. Al camp de la música culta destaquen diverses figures. N’hi ha una mítica, la de Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826). La seua obra és ben escassa; va morir molt jovenet, als 19 anys, de tuberculosi (el gran teatre de Bilbao porta el seu nom). La sarsuela té el seu exponent en el donostiarra Pablo Sorozábal. El compositor actual més solvent és, però, Luis de Pablo, autor d’un impressionant catàleg d’obres. Ha rebut prestigiosos guardons. Conrea la música contemporània, l’òpera i la música per a pel·lícules. En aquest apartat, el de les bandes sonores, destaquen també Ángel Illarramendi i, sobretot, Alberto Iglesias, nominat diverses vegades als Oscars de Hollywood. La tradició del cant coral també està molt arrelada al País Basc. L’Orfeó Donostiarra, posem per cas, té fama internacional.

Quant al bel canto, la soprano Ainhoa Arteta, originària de Tolosa, és ara mateix la gran diva del País Basc. Té un currículum impressionant. La seua carrera s’ha desenvolupat en el Metropolitan Opera House de Nova York, el Covent Garden de Londres, la Bayerische Staatsoper de Munich, l’Òpera d’Amsterdam, l’Òpera de Bonn, el Teatro Bellas Artes de México, el San Carlo de Nàpols, l’Arena di Verona i un llarg etcètera. Marcaren dues fites en la seua carrera l’actuació junt a Michael Tilson Thomas i la New World Symphony, i el seu debut al Carnegie Hall de Nova York, junt a Dolora Zajick i Plácido Domingo. També adquirí notorietat el seu recital a la Casa Blanca (quan Bill Clinton era president d’Estats Units). Durant un dels trajectes per terres guipuscoanes vaig posar a l’equip d’àudio de l’autobús les versions de temes pop que interpreta Ainhoa al disc Don't give up, publicat en 2010.

El pop rock compta amb abundants figures basques: el grup Duncan Dhu, format per Diego Vasallo i Mikel Erentxun, que practicava un rock acústic amb tocs de rockabilly; Adolfo Cabrales Mato “Fito”, líder de Fito & Fitipaldis; La Oreja de Van Gogh... Mereix un capítol a part, però, el rock radical basc. El cantant, instrumentista i productor musical Fermín Muguruza, nascut a Irún, és la figura més emblemàtica d’aquest corrent. Començà la seua carrera musical fundant, junt al seu germà Iñigo, el grup musical Kortatu, pioner en la introducció de l’ska i el dub (sobre una base punk) al panorama musical basc. Fermin tocava la guitarra i era la veu principal. Inicialment, les lletres de les seues cançons estaven escrites indistintament en castellà i euskera. Però finalment, Kortatu acabà adoptant exclusivament l’euskera. Els membres del grup mai no ocultaren la seua simpatia per l’esquerra abertzale. La cançó Sarri, Sarri, posem per cas, fou dedicada a la fuga de l’escriptor i pres d’ETA Joseba Sarrionandia, que es va amagar als altaveus utilitzats en un concert d’Imanol Larzabal celebrat a la presó de Martutene.

Dissolt Kortatu, els germans Muguruza fundaren, en 1990, Negu Gorriak (Hiverns Crus). El grup influí molt en el desenvolupament del rock tant a Euskalerria com a Espanya i França. Fou qualificada com una de les bandes més importants dels anys noranta. Practicava una fusió de diferents estils (rock, rap i reggae, sobretot) adobats amb aportacions de la música tradicional basca. Els membres estaven compromesos amb el nacionalisme basc; només feien servir l’euskera en les seues cançons i llurs lletres estaven molt polititzades. Funcionaven de manera autogestionària i crearen el seu propi segell, Esan Ozenki. Feren el primer concert enfront de la presó d’Herrera de la Mancha. Van realitzar gires per molts països d’Europa i Amèrica. (En feren una per El Salvador, per a recolzar l’FMLN.) El seu tercer àlbum, el doble LP Borreroak Baditu Milaka Aurpegi (1993) és considerat la seua obra mestra; ha estat qualificat com un dels millors CD dels noranta editats en qualsevol llengua o país.

El tinent coronel de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo es querellà contra ells per la lletra d’Ustelkeria, tema que arreplegava les acusacions de narcotraficant que li havien llançat diferents mitjans. Negu Gorriak guanyà la batalla legal en 2000. Per a festejar-ho, celebrà tres concerts de comiat en 2001 (bé que ja s’havia dissolt oficialment en 1996). Hi acudiren més de 30.000 persones. Després de la dissolució de Negu Gorriak, Fermín començà la seua carrera en solitari. El seu estil fusiona ritmes llatins, rock, hip hop, funk, soul i drum and bass. El principal aglutinant és, però, el reggae. Ha col·laborat amb molts artistes: Manu Chao, Obrint Pas, Amparanoia, Albert Pla, Desorden Público, Reincidentes, Peret o Mad Professor. Jo he ficat sovint, a l’equip àudio del meu vehicle, discs de Kortatu i Negu Gorriak. El rock radical basc no és, però, una música per a escoltar en un autobús ple de gent de mitjana edat.