dissabte, 19 d’abril de 2014

Setmana Santa

Va haver un temps en què tothom era religiós —o feia veure que ho era. Em referisc al temps de la dictadura i la meua adolescència. En arribar la Setmana de Dolors —ves per on, jo havia nascut, anys abans, un Divendres de Dolors—, tancaven cines, recreatius, discoteques... (Hi havia a Xàtiva dos sales que els lectors de la meua quinta recordaran: Parador la Nit i Les Antorches.) Durant els dies grans de Setmana Santa, el tancament de locals d’esbarjo era total. Vull dir que afectava també bars i restaurants. La televisió espanyola de l’època, en blanc i negre, emetia música culta —sacra, especialment— i pel·lícules com Rey de reyes, Molocai, Los Diez Mandamientos, La Túnica Sagrada, Quo Vadis, La historia más grande jamás contada, Ben-Hur, Barrabás, La Biblia... L’ambient de recolliment era absolut i obligatori, sobretot durant Divendres Sant i bona part del dissabte anterior a Diumenge de Pasqua.

Recorde que ma mare es posava histèrica si engegava la ràdio o el magnetòfon: Si nos oyen, nos van a llamar la atención. La seua cara d’espant expressava la por de rebre una denúncia. Jo protestava: «El veí de dalt està escoltant cançons de Joan Manuel Serrat.» La meua progenitora tallava sense contemplacions: Es que ese es de la cáscara amarga. (En aquella època, ser de la cáscara amarga significava ser persona de idees massa avançades o progressistes, dit en to despectiu per la gent d’orde.) No tot era, però, recolliment i silenci. En realitat, sota la capa de seriositat, real o fingida, la vida no deixava de bullir. Les processons, per exemple, no eren allò que semblaven a primera vista. ¿Capficava a tots els “penitents” la mort del Nostre Senyor? Dons, no sé. Les preocupacions de cadascú podien ser altres: «M’he de posar la pinta i la mantellina, he de carregar el pas pel carrer Montcada, m’agradaria portar la vesta del Natzarè, he quedat amb els amics a la xurreria...»

A la Setmana Santa dels seixanta no havia perdut vigència el joc de veure i ser vist. Fins i tot es mantenien certs costums masculins “inconfessables”, com el d’anar amb vesta i capirot a alguna casa del carrer Tomàs, en acabar el recorregut pels carrers de volta. A Xàtiva, les processons de Setmana Santa, tant les de penitència com la del Diumenge de Rams, eren esdeveniments més socials que religiosos. I res no ha canviat. Ho vaig comprovar diumenge passat, contemplant la processó de la Burreta. Mitja Xàtiva desfilant i l’altra mitja contemplant l’espectacle. Si totes les persones que desfilen en les nombroses processons de Setmana Santa foren fidels complidores del precepte dominical, les esglésies de Xàtiva estarien plenes de gom a gom. Però tampoc no s’ha de dramatitzar massa; el doble caire folklòric i pietós de la nostra Setmana Santa ha permès de conservar els passos, les confraries, les cobles i els soldats romans. També es recuperen les bandes de cornetes i tambors.

Això sí, crec que l’espectacle està una mica démodé, com el cinema mut o els carruatges tirats per cavalls. Per això, els organitzadors de la festa fan esforços d’actualització. Enguany, posem per cas, el trasllat de la confraria de la Puríssima Sang de Crist i la Soledat ha recuperat una antiga tradició perduda durant la Guerra Civil: la Processó de les Torxes (dita així perquè els confrares acompanyaven el Crist de la Palma amb trenta-dos torxes). Però tornem als anys seixanta i setanta. En realitat, durant els dies més sagrats del calendari litúrgic cristià, els joves no pensaven en la mort de Crist, pensaven en la Pasqua. El desfici s’emparava del jovent en acostar-se una fita important per a la seua educació sentimental. Tots i totes estàvem pendents d’anar a Bixquert a regolar la mona, dels primers frecs amb la xica o el xic que ens agradava, dels balls i les corrandes al baixar a l’Albereda... Un món perdut que ja no tornarà.

Imagine que la xicalla d’avui celebrarà la festa d’una manera distinta. Als noranta, per exemple, es posà de moda que xics i xiques anaren d’acampada durant els dies de Pasqua, o llogaren un apartament a la platja, coses impensables quan jo era adolescent. En fi, s’acaba una setmana entranyable per a uns i molesta per a tots aquells que, sobre no connectar amb la celebració, han de suportar el soroll ensordidor (pensem en la tamborada de la plaça del Mercat) o l’ocupació persistent de la via pública. Tot això en una societat que, segons l’Església, professa un laïcisme radical. Acaba un període en què es barregen fe i vanitat (Vanitas vanitatum et omnia vanitas, diu l’Eclesiastès) i comença una setmana d’exaltació de l’alegria de viure. Amén.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2014)