França fou noticia dilluns per
diversos motius. El daltabaix socialista a les eleccions municipals ocupava les
primeres planes. L’extrema dreta ha aconseguit uns resultats històrics. El gir
cap a la dreta impulsat per François Hollande ha passat factura; un percentatge
elevadíssim d’electors d’esquerra han decidit d’abstenir-se, de quedar-se a
casa el dia de les eleccions. La història de sempre. ¿Quina ha estat la reacció
del president Hollande? ¡Inclinar-se encara més cap a la dreta! Ha nomenat
primer ministre Manuel Valls, polític d’origen català amb unes idees
socialistes peculiars; durant algun temps, volgué llevar el mot ‘socialista’ de
la denominació del seu partit. També són molt conegudes les seues idees sobre la
immigració. (¡Un immigrant a favor de les quotes d’immigrants!) L’únic punt
positiu, en aquest panorama, és el triomf de la nova alcaldessa de París, Anne
Hidalgo. En fi, totes aquestes circumstàncies han desplaçat a un segon pla l’assumpte
del qual volia parlar realment: l’aniversari de la Torre Eiffel.
El 31 de març de 1889
s’inaugurava el símbol per antonomàsia de París —i de tota França, per extensió.
Durant la dècada dels vuitanta, quan aquest símbol estava a punt de complir els
cent anys, vaig viatjar tres vegades a París. Com és natural, vaig pujar a la
torre. Tothom creu que fou dissenyada per Gustave Eiffel. Es tracta d’una falsa
idea; en fou el constructor. L’edificació metàl·lica fou projectada per dos
enginyers, Maurice Koechlin i Émile Nouguier, que treballaven per a Eiffel. Al
principi, aquest no era massa partidari del projecte, però alguns retocs
efectuats per altre enginyer acabaren convencent-lo. Eiffel s’apropià de la
idea i la torre acabaria portant el seu nom. De fet, al tercer nivell hi ha una
“recreació” de l’oficina d’Eiffel. Dues figures de cera representen l’enginyer
francès rebent la visita de l’inventor Thomas Edison. Però Gustave Eiffel mai
no va utilitzar aquesta planta com a oficina. El lloc va estar ocupat successivament
per un observatori meteorològic i un laboratori telegràfic.
La seua altura, 325 m, proporciona
unes vistes de París impressionants. També impressiona, i molt, situar-se sota
els arcs que subjecten el primer nivell i mirar cap amunt. Contemplar la mola
gegantina de ferro provoca vertigen. Avui, els francesos i els visitants
admiren el perfil de París presidit per la torre, però la seua construcció va
ser polèmica. Vora tres-cents artistes (escriptors, pintors, compositors, arquitectes)
firmaren una carta oberta en què denunciaven «la inútil i monstruosa Torre
Eiffel». Entre els firmants estaven Guy de Maupassant, Sully Prudhomme,
Leconte de Lisle, Alexandre Dumas fill, Paul Verlaine... Quasi un segle
després, el Centre Georges Pompidou, dissenyat pels arquitectes Renzo Piano i
Richard Rogers, alçaria una polèmica semblant. La Torre Eiffel acabà servint d’inspiració
a escriptors, músics i cineastes, i a pintors com Robert Delaunay, Henri Rousseau, Pierre
Bonnard, Maurice Utrillo, Raoul Dufy, Marc Chagall (Robert Delaunay féu servir la
torre en una trentena de llenços).
Altres artistes de l’avantguarda,
com els constructivistes, se sentirien atrets per la torre. Tatlin, posem per
cas, projectà una obra, el Monument a la Tercera Internacional, molt influïda per
l’arquitectura del ferro. He recordat París i la Torre Eiffel mentre llegia la premsa
d’aquest dilluns. Vaig viure experiències magnífiques a la Ciutat de la Llum,
però també vaig entreveure el costat fosc dels parisencs. Vaig ser víctima del racisme. L’escena se’m va quedar gravada. S’esdevingué
al jardí de les Tuileries un dia d’agost. La meua dona i jo passejàvem pel
parc. Ens apropàrem a un quiosc amb terrassa. Vaig demanar una cervesa. L’home que
estava darrere el taulell em va dir que no tenia. Em vaig girar i vaig
comprovar que nombrosos clients asseguts a les taules en prenien. És més: en
aquell moment, un cambrer servia dues botelles a una parella. Li vaig dir a l’home
del taulell que tothom en bevia.
El malparit em va
contestar amb posat bord: Je suis désolé. Je n'ai
plus de bière en ce moment. ¿No hi havia cervesa per als estrangers meridionals? L’enuig em pujava fins a les temples. La meua dona em va arrossegar: «Deixa-ho
estar, Ximo. No aconseguiràs res.» En fi, espere que el primer ministre Manuel
Valls no haja hagut de passar per un tràngol semblant. Sort que sempre ens
quedaran les vistes de París des de la Torre Eiffel...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada