dimecres, 2 d’abril de 2014

Records de París

França fou noticia dilluns per diversos motius. El daltabaix socialista a les eleccions municipals ocupava les primeres planes. L’extrema dreta ha aconseguit uns resultats històrics. El gir cap a la dreta impulsat per François Hollande ha passat factura; un percentatge elevadíssim d’electors d’esquerra han decidit d’abstenir-se, de quedar-se a casa el dia de les eleccions. La història de sempre. ¿Quina ha estat la reacció del president Hollande? ¡Inclinar-se encara més cap a la dreta! Ha nomenat primer ministre Manuel Valls, polític d’origen català amb unes idees socialistes peculiars; durant algun temps, volgué llevar el mot ‘socialista’ de la denominació del seu partit. També són molt conegudes les seues idees sobre la immigració. (¡Un immigrant a favor de les quotes d’immigrants!) L’únic punt positiu, en aquest panorama, és el triomf de la nova alcaldessa de París, Anne Hidalgo. En fi, totes aquestes circumstàncies han desplaçat a un segon pla l’assumpte del qual volia parlar realment: l’aniversari de la Torre Eiffel.

El 31 de març de 1889 s’inaugurava el símbol per antonomàsia de París —i de tota França, per extensió. Durant la dècada dels vuitanta, quan aquest símbol estava a punt de complir els cent anys, vaig viatjar tres vegades a París. Com és natural, vaig pujar a la torre. Tothom creu que fou dissenyada per Gustave Eiffel. Es tracta d’una falsa idea; en fou el constructor. L’edificació metàl·lica fou projectada per dos enginyers, Maurice Koechlin i Émile Nouguier, que treballaven per a Eiffel. Al principi, aquest no era massa partidari del projecte, però alguns retocs efectuats per altre enginyer acabaren convencent-lo. Eiffel s’apropià de la idea i la torre acabaria portant el seu nom. De fet, al tercer nivell hi ha una “recreació” de l’oficina d’Eiffel. Dues figures de cera representen l’enginyer francès rebent la visita de l’inventor Thomas Edison. Però Gustave Eiffel mai no va utilitzar aquesta planta com a oficina. El lloc va estar ocupat successivament per un observatori meteorològic i un laboratori telegràfic.



La seua altura, 325 m, proporciona unes vistes de París impressionants. També impressiona, i molt, situar-se sota els arcs que subjecten el primer nivell i mirar cap amunt. Contemplar la mola gegantina de ferro provoca vertigen. Avui, els francesos i els visitants admiren el perfil de París presidit per la torre, però la seua construcció va ser polèmica. Vora tres-cents artistes (escriptors, pintors, compositors, arquitectes) firmaren una carta oberta en què denunciaven «la inútil i monstruosa Torre Eiffel». Entre els firmants estaven Guy de Maupassant, Sully Prudhomme, Leconte de Lisle, Alexandre Dumas fill, Paul Verlaine... Quasi un segle després, el Centre Georges Pompidou, dissenyat pels arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers, alçaria una polèmica semblant. La Torre Eiffel acabà servint d’inspiració a escriptors, músics i cineastes, i a pintors com Robert Delaunay, Henri Rousseau, Pierre Bonnard, Maurice Utrillo, Raoul Dufy, Marc Chagall (Robert Delaunay féu servir la torre en una trentena de llenços).

Altres artistes de l’avantguarda, com els constructivistes, se sentirien atrets per la torre. Tatlin, posem per cas, projectà una obra, el Monument a la Tercera Internacional, molt influïda per l’arquitectura del ferro. He recordat París i la Torre Eiffel mentre llegia la premsa d’aquest dilluns. Vaig viure experiències magnífiques a la Ciutat de la Llum, però també vaig entreveure el costat fosc dels parisencs. Vaig ser víctima del racisme. L’escena se’m va quedar gravada. S’esdevingué al jardí de les Tuileries un dia d’agost. La meua dona i jo passejàvem pel parc. Ens apropàrem a un quiosc amb terrassa. Vaig demanar una cervesa. L’home que estava darrere el taulell em va dir que no tenia. Em vaig girar i vaig comprovar que nombrosos clients asseguts a les taules en prenien. És més: en aquell moment, un cambrer servia dues botelles a una parella. Li vaig dir a l’home del taulell que tothom en bevia.
 
El malparit em va contestar amb posat bord: Je suis désolé. Je n'ai plus de bière en ce moment. ¿No hi havia cervesa per als estrangers meridionals? L’enuig em pujava fins a les temples. La meua dona em va arrossegar: «Deixa-ho estar, Ximo. No aconseguiràs res.» En fi, espere que el primer ministre Manuel Valls no haja hagut de passar per un tràngol semblant. Sort que sempre ens quedaran les vistes de París des de la Torre Eiffel...