dimarts, 29 d’abril de 2014

En “olor de santedat”

Arran de certes notícies relacionades amb l'Església —unes canonitzacions, posem per cas—, és habitual recordar el funcionament assembleari de les primeres comunitats cristianes. Els moviments eclesials de base solen enyorar aquells orígens idealitzats. Efectivament, l’Església no ha funcionat sempre igual. Fins a les acaballes del segle X, les comunitats cristianes gaudien de gran autonomia en assumptes com l’elecció de bisbes, la litúrgia, la proclamació dels sants... A la península, tenim alguns exemples. El pastor hispanoromà Emilià, més conegut com  San Millán (473 - 574), després de ser ordenat sacerdot, fer-se càrrec d’una parròquia i ser desposseït del seu ministeri per les insídies d'alguns clergues, es retirà al monestir de Suso amb un grup de deixebles. Segons la tradició, realitzà nombrosos miracles, cosa que augmentà de forma considerable la seua fama de santedat. Quan l'antic pastor va morir, el seu sepulcre esdevingué centre de pelegrinatge. Aviat fou santificat per decisió dels seus deixebles i els seus devots. No calgueren ni un llarg procés de canonització ni l’autorització del papa. Les coses funcionaven així en aquells temps. I seguint amb l’exemple de San Millán, cal recordar que el monestir de Suso —a la vall del Cárdenas, en la Rioja— seria habitat anys després per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica.

Ara bé, a principis del segle XI, Sanç el Gran de Navarra —el rei cristià més poderós de la península en aquell moment—, ordenà als monjos de Suso que abandonaren la regla de Sant Fructuós i acceptaren la benedictina. La idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura, l’arquitectura... Cluny fou l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos —molt estesos pel nord de la península— i va sotmetre els abats a l'autoritat bisbal. Sanç III era partidari d’aquell moviment centralitzador. En 1030, el rei disposà que les relíquies de San Millán foren tretes del seu sepulcre i dipositades en una arca d'argent. El seu fill Garcia ordenà traslladar-les a Nájera. (L’oposició al trasllat provocà que el prior Domingo de Cañas, conegut més tard com Santo Domingo de Silos, fos desterrat.) Finalment, Garcia de Nájera decidí construir el nou monestir de Yuso i traslladar-hi les relíquies de San Millán. Durant quaranta anys, hi hagué dos monestirs i dos abats. El monestir de Suso, en contra del que havia disposat el concili de Coyanza, continuà albergant monges, entre elles Santa Oria, i practicant els ritus mossàrabs d'origen visigòtic —en 1073, Pere, darrer abat de Suso, enllestí una còpia del Liber commicus, una recopilació de litúrgia mossàrab.

Santa Oria fou santificada com San Millán, sense intervencions alienes a la comunitat en què havia viscut. El moviment centralitzador provinent de Roma acabà, però, amb aquesta diversitat d'organitzacions, ritus i tradicions. L’estil romànic també sorgí pels volts de l’any mil, quan el puixant orde cluniacenc va marcar unes pautes que acabarien estenent-se fins a Sant Jaume de Galícia. L’església adoptà una estructura piramidal, amb el bisbe de Roma com a monarca absolut, màxima autoritat política i religiosa de la cristiandat. L’impulsor d’aquell model feudal fou Hildebrando Aldobrandeschi, papa Gregori VII, que anteriorment havia estat monjo de Cluny. Des del segle XIII, Roma tindria l’ultima paraula a l’hora de proclamar sants. (En 1234, el papat es reservà oficialment el dret de canonització.) Fins a Karol Wojtyła, les elevacions als altars havien de seguir un llarg procés, que incloïa particularitats com ara el nomenament d’un advocat del diable i la certificació d’almenys dos miracles esdevinguts per intercessió de la persona investigada. Joan Pau II simplificà les coses; a hores d’ara, el pontífex pot decidir una canonització de manera expeditiva —il·luminat per l’Esperit Sant, cal suposar. I això és el que ha fet Jorge Mario Bergoglio aquest darrer diumenge: canonitzar expeditivament dos antecessors seus, Joan XXIII i Joan Pau II.

Angelo Roncalli, el papa bo, sempre havia comptat amb l’afecte del món laic i les comunitats cristianes; intentà obrir l’Església al món actual. Karol Wojtyła és, en canvi, un personatge controvertit; donà la comunió al dictador Pinochet, condemnà la Teologia de l’Alliberament i protegí el pederasta Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist. Alguns cristians enyoren els temps en què les comunitats de base decidien qui moria en “olor de santedat”. Em sembla que idealitzen massa aquells temps. Amb l’actual composició sociològica del catolicisme —en què tenen cada vegada més protagonisme grups ultraconservadors com l’Opus Dei o el Camí Neocatecumenal—, Wojtyła hauria estat canonitzat l’endemà mateix del seu traspàs. M’estranya, això sí, que el papa Bergoglio s’haja afanyat tant a proclamar la santedat de Karol Wojtyła. ¿Qui havia dit que bufaven vents nous al Vaticà? L’oratge no sembla haver canviat molt a les vores del Tíber. En fi, el santoral catòlic compta amb dos nous benaventurats totalment antitètics: Joan XXIII, el gran papa aperturista, i Joan Pau II, el gran reaccionari. ¡Quines coses!