dimecres, 11 de desembre de 2013

Tàpies. Del objeto a la escultura. 1964-2009


He de reconèixer que sempre he tingut dificultats per a percebre algunes produccions d’Antoni Tàpies com a veritables obres d’art. Entre el 30 d’octubre i el 3 de novembre, vaig sojornar a Bilbao. Com és natural, vaig visitar el Museu Guggenheim, que acull fins al pròxim 19 de gener una exposició de l’artista titulada Del objeto a la  escultura (1964-2009). Vaig contemplar vora un centenar d’obres que mostren una de les facetes de Tàpies: la seua producció d’escultures al llarg de quasi cinc  dècades. Hi ha reunits, a la segona planta del museu, des dels seus primers objectes i assemblages de mitjans anys seixanta i setanta, fins a tierras chamoteadas i bronzes recents, inclosa l’última escultura firmada en 2009. Organitzada cronològica i temàticament, l’exposició compta amb peces de petites dimensions i obra més monumental. Hom pot veure el ventall que abraça l’univers escultòric de l’artista, des dels seus “murs” fins a la representació d’objectes quotidians com cadires, armaris, llits, plats, sabates o llibres.



De formació autodidacta, Tàpies creà un estil propi, dins de l’art d’avantguarda del segle XX. Segons la crítica, aquest estil combina innovació i tradició dins d’un llenguatge abstracte però ple de simbolisme. Després d’uns inicis surrealistes, Tàpies esdevingué un dels principals exponents de l’informalisme. L’artista donava gran rellevància al sostrat material de les seues produccions, però destacava el sentit espiritual que tractava d’imprimir a la seua obra (el suport material havia de transcendir el seu estat i afavorir una anàlisi profunda de la condició humana). Es presenta, però, un contratemps: sense manual d’instruccions —o sense coneixements de budisme zen— és difícil interpretar els signes que creà Tàpies. Representant de la “pintura matérica” —també coneguda com “art brut”—, l’artista utilitzava materials reciclats o deixalles (cordes, palla, arena, roba, paper, pols de marbre), considerats poc artístics, barrejats amb pigments tradicionals. Aquesta barreja creava un llenguatge expressiu esotèric.

Els principals exponents de la pintura matèrica foren, a més de Tàpies, els francesos Fautrier i Dubuffet, i l’espanyol Manolo Millares. En les obres d’aquests artistes, predominen el collage, l’assemblage, i unes textures pròximes al baix relleu. L’informalisme matèric fou el principal mitjà d’expressió de Tàpies des dels anys cinquanta fins al moments del seu traspàs. Ben aviat, constatà la proximitat de baix relleus i objectes amb l’escultura, a causa del comú caràcter tridimensional. El resultat de la seua activitat no deixa indiferent. Jo passejava per les sales del Guggenheim en companyia d’un amic, Vicent. Davant d’obres com Pila de plats o Armari, sorgia un munt de preguntes: ¿Com transportaran aquestes obres? ¿La disposició de la roba o els plats serà “exactament” la mateixa en totes les exposicions? ¿Quin destí tindran moltes d’aquestes peces? Eren inevitables, fins i tot, les brometes: «La meua dona conserva la vaixella de sa mare. Guanyaríem una pasta apilant els plats i copiant la firma de Tàpies en un.»




La creació de l’artista no escapa a un tret característic de l’art contemporani: els problemes que planteja la seua conservació. Com que Tàpies no afegia elements de fixació, les seues obres es degradaven ràpidament —les mixtures eren massa efímeres. Tanmateix, l’artista defenia la descomposició, il·lustrativa de l’absència d’eternitat de l’art. Li agradava que les seues obres reflectiren la sensació del pas del temps. En aquests sentit, són evidents els lligams amb l’arte povera. Assistim, per tant, a una contradicció: l’artista crea obres amb deixalles, amb materials reciclats que es degraden molt ràpidament, i això no impedeix que les creacions assolisquen cotitzacions altíssimes en el mercat artístic. I tenim, finalment, la qüestió del significat. ¿Què simbolitzen les creus, les petjades, les lletres que marquen molts objectes de Tàpies? Álvaro Rodríguez Fominaya, comissari de l’exposició del Guggenheim, afirma el següent: Son veladuras que agregan un significado privado a las obras. No hay que interpretarlas.