dissabte, 14 de juliol de 2012

Mossos de bou

Dies enrere, Enrique Gil Calvo, catedràtic de Sociologia de la Complutense, publicava en un diari madrileny un article força interessant. Hi explicava que el moviment obrer organitzat i les classes mitjanes de funcionaris, empleats de serveis i professionals havien estat separats fins a la dècada dels quaranta per la barrera de la desigual dotació de capital humà: en el moviment obrer predominaven els estudis primaris i una formació professional elemental; les classes mitjanes urbanes posseïen, en canvi, titulacions secundàries i superiors. El batxillerat actuava, per tant, com a barrera de classe. Això explicava la tradicional desavinença entre treballadors de coll blanc i coll blau, que històricament s’ha reflectit en la desconfiança entre reformisme socialista d’extracció burgesa i obrerisme revolucionari d’anarquistes o comunistes. Aqueixa distància de classe pogué ser salvada mitjançant l’acord socialdemòcrata que establí una unió de forces per a conquistar el poder polític per mitjans pacífics, a través del triomf en les urnes. Aquell pacte tingué com a fruit l’estat del benestar i les seues realitzacions cimeres: el sistema de protecció social i l’accés generalitzat a l’educació.

Servidor, d’uns orígens socials modests, és un d’aquells que aconseguiren superar la barrera del batxillerat. Els meus condeixebles que també la van superar acabaren sent carn de classe mitjana acomodada: metges, arquitectes, advocats, treballadors de banca, un militar, docents... De la meua quinta han sortit regidors i alcaldes, un general de l’Exèrcit de Terra, un broker de borsa, un president de la Diputació de València... He mantingut amb tots ells una relació de cordialitat. Quant a mi, les circumstàncies socioeconòmiques personals m’impediren de matricular-me en la universitat després d’estudiar preu. De fet, el meu destí era haver-me posat a treballar als catorze anys, per tal de col·laborar en el sosteniment de l’economia familiar. Però em vaig entestar a seguir estudiant; a finals dels seixanta, els títols acadèmics —com recorda el professor Gil Calvo— eren molt valorats. Finalment, acabí matriculant-me en magisteri. Em ve al cap una dita famosa durant aquells temps estudiantils: «Qui val val, i qui no, mestre nacional.» I és que el cas de les persones dedicades a la docència és ben curiós.

Un mestre no havia de superar el batxillerat, la barrera que separava els blue collars dels white collars. Jo podria haver-me estalviat el batxillerat superior; calia només l’elemental (l’equivalent a l’actual ESO) per a matricular-se en les escoles de magisteri. Més tard, acabaria obtenint una llicenciatura universitària i ascendint al cos de professors de secundària. Però hi vaig arribar just en el moment en què «la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzava la seua utilitat com a mèrit». Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius. Per sort, no he acabat sent mileurista, però el prestigi i l’enquadrament al sistema de classes d’un professor d’institut ja no és el que era. Quan jo estudiava a les antigues aules del Josep de Ribera, un catedràtic pertanyia a la part alta de la classe mitjana. Vostès hauran sentit parlar, per exemple, d’Ángel Lacalle o Andrés Guiteras.

Avui ja no queden catedràtics com aquells; ara, un professor d’institut pertany a la franja central o baixa dels white collars (és, per tant, presa fàcil per a les escomeses governamentals). Això sí, encara hi ha gent que ho passa pitjor. Pense, per exemple, en alguns quadres d’empresa que ho han perdut tot i acaben sovintejant els menjadors col·lectius. És més: les enquestes diuen que ha augmentat molt el nombre de suïcidis. Darrerament, totes aquestes circumstàncies són objecte de conversa freqüent als meus cercles d’amistats. Alguns amics i jo hem descobert que som vulgars mossos de bou, per molt que pensàrem, durant els bons temps, que érem amos d’un ou. Sabran la dita: «Val més ser amo d'un ou que mosso d'un bou.» (Más vale ser cabeza de ratón que cola de león, diuen els castellans.) Quan u comprova, després de romandre anys i anys en una mena de núvol, que mai no ha estat veritable amo del seu destí, pot optar per traure la bandera blanca o sumar-se a la revolta. De moment, l’horitzó sembla ple de banderes blanques.

(publicat a Levante-EMV, el 14/07/2012)