dilluns, 9 de juliol de 2012

¿Existeix vida més enllà del dogma neoliberal?

Hi ha molta gent —economistes, empresaris, polítics de la dreta neoliberal— partidària de baixar els salaris; dues mesures preses pel govern, l'última reforma laboral i els ajusts a la funció pública, persegueixen, entre altres coses, rebaixar els salaris un 20% de mitjana. (Això vol dir, posem per cas, que un sou de 800 euros mensuals passaria a ser de 640.) També tenim aquella proposta dels minijobs, llançada fa mesos per la patronal: contractes a temps parcial amb salaris d’uns 400 euros. «Més val això que no res», argumentava la CEOE. Fins i tot vaig sentir com un empresari deia açò: «Al jove que “gaudeix” d’un minijob li queda temps lliure per a buscar altra activitat complementària amb què augmentar els seus ingressos.» En altres paraules: un jove sempre té la possibilitat de guanyar 640 euros, sumant dos treballs precaris i mal remunerats. Jo trobe aquestes afirmacions absolutament cíniques i deshumanitzades. Ja no es tracta de debatre si, amb xifres com l’esmentada, hi ha prou per a cobrir les necessitats d’una mera subsistència. Ens hauríem de fer altres preguntes: ¿En què consisteix una vida humana digna? ¿Venim al món només a subsistir o també a gaudir de l’oci i la cultura? El darwinisme social que ho envaeix tot ens ha fet perdre els referents. Fins a la dècada dels setanta, tothom estava d’acord a proclamar les virtuts del model europeu de benestar. Es deia, amb raó, que el món seria molt millor si tots els pobres de la terra assoliren un nivell de benestar paregut a l’europeu. Però com la vella Europa feia trampa —això és evident—, practicant el colonialisme econòmic i alçant filats que impedien l’accés dels pobres al festí, alguns miserables han hagut d’espavilar. I clar, els jerarques europeus diuen ara que el vell model ja no serveix; ara ens volen encolomar el model xinès, caracteritzat per un repartiment injust de la riquesa, salaris baixíssims, jornades laborals inacabables, nul·la protecció social i enormes desigualtats. Els defensors del capitalisme salvatge diuen que no hi ha alternativa. No estan del tot equivocats; en realitat no hi ha alternativa entre els quatre murs del dogma ultraliberal. Però fora d’aqueixos murs hi ha vida. Existeixen alternatives. Costa trobar, això sí, una esquerra creativa capaç de formular-les.