dissabte, 28 de juliol de 2012

¡Ens estalviaríem una pasta!

¿Hem d’estar desvanits els xativins perquè un conciutadà nostre presidisca la Diputació de València? Jo contestaria amb altra pregunta. ¿Estaríem orgullosos si un veí nostre presidís —és un dir— l’actual Banc Central Europeu? En fi, servidor sol supeditar el seu orgull patriòtic, quan un veí ocupa llocs de rellevància en alguna institució, a dues condicions imprescindibles: que la institució siga útil i que estiga gestionada amb rigor. I clar, cap d’aquestes condicions es dóna a la Diputació de València. Aquest organisme, que enguany compleix el dos-cents aniversari —les diputacions provincials foren creades per la Constitució de Cadis— tindria sentit i utilitat en el segle XIX, o durant el franquisme. Ara, des dels punt de vista democràtic, no en té cap. La cosa és ben simple: quan no existien els actuals estatuts d’autonomia, les diputacions eren els únics òrgans administratius que gaudien de certa descentralització (eren una mena de mancomunitats d’àmbit provincial dedicades a gestionar determinades obres i serveis que escapaven a les possibilitats, generalment minses, dels ajuntaments).

Un cop creades les comunitats autònomes, les diputacions només tenen un sentit: controlar les respectives províncies i potenciar el clientelisme polític. I a això s’ha dedicat prioritàriament Alfonso Rus. ¿Alguna persona de trellat em pot dir què pinta el Pla Provincial d’Obres i Serveis existint una Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient? I encara altra pregunta: si existeixen sengles Conselleries d’Educació i Cultura, i de Sanitat, ¿per què ha de tenir la Diputació museus, centres educatius i hospitals propis? Aquest organisme només serveix per a duplicar serveis, funcionaris i despeses. Llavors, ¿per què es manté? Rus diu que està funcionant molt bé. ¡I tant! Li està funcionant molt bé a ell: li ha servit per a fer-se un pessebre, per a controlar el partit a nivell provincial, per a alleujar l’angúnia econòmica de l’ajuntament xativí i d’altres corporacions afins —és sabut que la primera prioritat d’un president de Diputació és apanyar-se el corralet propi. Ara bé, no ens enganyem; el pa tou dura poc. Algun dia ocuparà la poltrona provincial un polític d’altra localitat i la festa s’haurà acabat per a nosaltres.

Cal recordar que les diputacions són les úniques institucions polítiques no elegides directament pels ciutadans. Són elegides indirectament, cosa que ha suscitat —a la nostra comarca, sense anar massa lluny— tota mena de sospites sobre possibles pràctiques fraudulentes electorals: empadronaments estranys en vespres d’eleccions locals, vot massiu per correu de determinats col·lectius... La raó és ben simple: el dia de les eleccions locals, a Vallada, Rotglà o Lloc Nou, no es dirimeix únicament l’elecció d’alcalde; també es dirimeix la presidència de la Diputació, que no l’obté qui aconsegueix més vots, sinó qui obté més regidors —en aquest sentit, cada edil aconseguit en cada poble menut és valuosíssim. Les diputacions desvirtuen la democràcia local i trenquen la cohesió del país, dividit en botigues propietat de diferents amos: la botiga de Carlos Fabra a Castelló, la d’Alfonso Rus a València... Trenquen l’esperit d’aquell ens administratiu històric, la sotsgovernació de Xàtiva, que vertebrava les comarques centrals.

Amb les províncies, el país està dividit en compartiments que mantenen una rivalitat aferrissada entre ells ¿I a què es dedica l’amo de cada botiga provincial? ¡Al clientelisme! ¡A llaurar el bancal del vot! La resta és accessori. Per tant, les activitats essencials de la Diputació eren, quan cavalcàvem a cavall de l’euro, les excursions de iaios al MUVIM —amb àpat, ball i discurs de Rus inclosos—, concursos com el Rebost de la Dipu —amb un creuer com a premi—, la instal·lació de gespa artificial als camps de futbol dels pobles... ¡Les altres activitats, per a dissimular! I ara Mariano Rajoy diu que vol reduir un 30% el nombre de regidors. ¿Ens pren per tòtils? ¿A qui vol enganyar? Aquesta mesura pretén, en realitat, llevar representativitat als partits menuts (Compromís, Esquerra Unida...) i adobar el bipartidisme. ¡Que suprimisquen les diputacions, que no tenen cap utilitat pràctica! Les nostres han servit bàsicament per a bufar en caldo gelat —per a lluir de president, en alguns casos. ¡Que eliminen la Diputació, i el Senat, que tampoc no serveix per a res! ¡Els contribuents ens estalviaríem una pasta!

(publicat a Levante-EMV, el 28/07/2012)