dilluns, 2 de juliol de 2012

Assignatures pendents

La notícia ha botat a les primeres planes: un bust de Manuel Azaña ha estat retirat del vestíbul del Congrés dels Diputats per ordre de l’actual president, Jesús Posada. Els fets demostren com és de difícil vindicar la memòria dels vençuts a la Guerra Civil. Sense anar massa lluny, la publicació d’un article sobre la Causa General va provocar fa pocs dies un reprotxe irat pel meu oblit dels crims perpetrats per la “barbàrie roja”. Es tracta d’una ira impostada. Pel que fa a Xàtiva, aqueixos crims van ser castigats amb l’execució dels autors. Les víctimes van ser identificades, honorades i, en alguns casos, beatificades. Les Espanyes estaven plenes de làpides dedicades als màrtirs de la Revolución Nacional Sindicalista. En totes les esglésies de la península hi havia creus dedicades als Caídos por Dios y por España. (A hores d’ara, aqueixes creus encara no han desaparegut d’alguns temples, malgrat la Llei de la Memòria Històrica.) Hi ha una asimetria d’actituds que no acaba de dissipar-se: des de l’esquerra democràtica s’admet, sempre que se susciten debats sobre la contesa civil, que es van cometre excessos intolerables a la rereguarda republicana; en canvi, a la gent de dretes encara li costa de fer el mateix exercici d’autocrítica.

La inclinació reaccionària impedeix d’acceptar un fet objectiu: els antecessors ideològics d’una part de l’actual dreta —els falangistes membres d’escamots armats— es van prendre la justícia per la seua mà i van practicar execucions arbitràries, assassinats polítics, incautacions... Als hereus del franquisme  els sembla normal, per exemple,  que es dictaren sentències de mort, en consells de guerra sumaríssims, a persones que no havien gaudit de cap garantia processal. Molta gent de dreta no té el valor de reconèixer aqueixa realitat —per por o vergonya de ser acusada de condescendir amb els “enemics” d’Espanya. Total: el conservadorisme calla hàbilment que es van cometre excessos pels dos bàndols i que els d’un costat han romàs impunes. Alguns arriben a dir que els perdedors es tenien ben merescut tot allò que els va passar. És més: no es concedeix el benefici del dubte ni als líders republicans aliens a la violència política; se’ls acusa sovint d’haver mirat cap a altre costat. S’oblida, posem per cas, que alguns membres del Comitè Local Revolucionari de Xàtiva van salvar la vida a unes quantes persones. No ho dic jo; ho diu la bibliografia que estudia un dels períodes més trists de la nostra història.


Aquesta ceguesa de la dreta s’entendria millor si paràrem esment en una circumstància que se sol oblidar: alguns fills dels feixistes que entraven a mata-degolla en les ciutats conquerides pel bàndol franquista ocupen càrrecs institucionals. Tenim l’exemple del president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada. Son pare, Jesús Posada Cacho, antic governador civil de València, fou combatent, durant la guerra, de les milícies de Falange Española. En arribar la postguerra, ocupà diferents càrrecs: inspector general de Treball, alcalde de Sòria, governador civil i cap provincial del Movimiento a Sòria (1946), Burgos (1946-56) i València (1956-1962), membre del VII Consell Nacional de FET i de las JONS... ¿Algú creu que el president del Congrés va a blasmar la biografia política del seu pare? No li peguem voltes: per a bona part de la dreta és molt difícil d’acceptar que els franquistes de primera hora eren tan salvatges com alguns milicians del Front Popular. ¡Llàstima! Acceptar d’una vegada aqueixa veritat alliberadora permetria una autèntica reconciliació i un capteniment més assossegat en els debats. Alguns franquistes van trobar d’hora l’equanimitat —Dionisio Ridruejo, posem per cas, trencà ben aviat amb la dictadura i es va guanyar el respecte dels demòcrates. El president del Congrés dels Diputats no suporta, en canvi, ni la presència simbòlica d’una escultura.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

és que en això dels morts, quaranta anys de respecte i adoració no van ser suficients per uns màrtirs. pels altres, que van cometre l'error de perdre, prou i massa que se n'ha parlat, no? amb això ja n'hi ha prou. al cap i a la fi eren rojos, ateos y masones i això no fa fi, ni abans, ni ara. el meu padrí, pare de mon pare, era l'alcalde de la CNT del seu poble durant la guerra. mai, en tot el període democràtic, s'ha parlat d'ell, ni mai se n'ha tingut memòria. els que van quedar, tots feixistes, van fer allò tan democràtic, que han fet tants i tants catalanets feixistes, fer-se militants de CIU. els rojos encara som rojos pels que recorden, i pels que no recorden, tot són batalletes avorrides i avorridores, això no té gaire solució.

Ximo ha dit...

No, no té gaire solució. I és veritat que, vist des del sud, això de la València del Nord sembla cada vegada més oníric. De vegades, les propostes de CIU són prou més dretanes que les del mateix PP.

Anònim ha dit...

Senyor Corts:
En primer lloc el busto de Azaña no ha estat retirat del vestibul sino traslladat a un altra dependencia del Congrés, que pareix que diga voste que l'han llevat.
I en segón lloc la figura d'Azaña es democraticament molt questionable, cal recordar que, entre altres atacs a la Llibertat, va crear la Llei de Vagos y Maleantes y la Llei de Defensa de la República.