dijous, 14 d’abril de 2011

Mantenir encesa la flama

En 1978, en plena etapa de transició cap a la democràcia, els ciutadans haguérem d’acceptar o rebutjar tota la Constitució en bloc. No poguérem manifestar-nos per separat sobre la forma d’estat monàrquica o republicana. Fou una de les imposicions dels hereus del franquisme en un procés que molts s’han entestat a qualificar de modèlic. Els franquistes i els monàrquics basaren la seua opció en raons com ara el fracàs de la forma republicana, la tradició secular, la utilitat del model monàrquic, el seu caràcter arbitral, el consens que podia propiciar entre els ciutadans... Totes aquestes raons —no cal dir-ho— són perfectament discutibles; també tenien tradició secular monàrquica països del nostre entorn (França, Itàlia, Alemanya...) i avui són repúbliques avançades. En realitat, la poc edificant monarquia borbònica i els seus avatars han estat el catalitzador de la tempestuosa història contemporània de les Espanyes, plena de guerres, absolutisme, ignomínia, espoli de les arques públiques, colps militars, caciquisme, discriminació, dictadures, endarreriment econòmic i social, i un llarg etcètera.



La dreta reaccionària i els defensors de la monarquia —sovint aliats— no foren en absolut aliens al fracàs de la II República (entre els partidaris de la qual també hi havia militants d’una dreta democràtica i liberal arrossegada per les circumstàncies geopolítiques imperants als inicis del segle XX). En definitiva, monarquia i burgesia enriquida —sovint ennoblida pels monarques— han anat del bracet des dels inicis del segle XIX. Jo voldria destacar, però, el vessant filosòfic inherent a la forma d’estat. Parlar d’una monarquia moderna és una entelèquia; monarquia és a modernitat com l’aladre de rella al tractor. La monarquia és inseparable de l’altar, de l’espasa i, sobretot, de l’ADN. Tenim l’exemple de la monarquia espanyola. Hom podrà argüir que tot això són qüestions simbòliques, però els símbols són molt importants. En un Estat que es proclama constitucionalment aconfessional, els ciutadans han d’aguantar que el seu cap presidisca, amb uniforme militar, tota mena de cerimònies religioses o que s’agenolle a besar l’anell del papa. I encara hi ha coses pitjors: el privilegi de ser príncep hereu per haver nascut al si de la família reial topa amb la igualtat radical dels espanyols que proclama la carta magna; la preeminència del baró sobre la dona, a l’hora d’heretar la corona, no s’avé amb el principi de no discriminació per raó de sexe, raça, extracció social, etc.

Es dirà que han perdut vigència les pragmàtiques reials que prohibien els matrimonis morganàtics, però això és tant com dir que una xica sense sang reial només podrà ser reina consort si aconsegueix de fer una “bona” boda. Ho explicaré d’una manera més clara: una filla meua mai no podrà ser —ni falta que fa— reina d’Espanya; en canvi, sí podria aspirar a ser presidenta d’una hipotètica república. No es comprèn, per tant, que les esquerres (socialistes i comunistes) hagen acceptat sense dir ni piu una forma d’Estat, la monàrquica, que descansa —ja s’ha dit abans— en fosques elucubracions de caire supersticiós o metafísic que tenen més a veure amb les gònades i les creences religioses que amb la raó. Jo continue pensant que les idees monàrquiques i socialistes són radicalment incompatibles. Possiblement, aquestes reflexions siguen indiferents per a molts ciutadans, però no està de més mantenir encesa la flama —ni que siga ben dèbil— en pro d’una república de la cultura, el progrés, la igualtat, la tolerància, el benestar i la justícia social.

2 comentaris:

Alejandro VI ha dit...

Si algo me atrae de este blog es el carácter preclaro de sus artículos. Las réplicas de quienes no gozamos de una idea preestablecida en la mayoria de los aspectos cotidianos no suele hacerse esperar y espero sean bien recibidas por quien suele tener una opinión inamovible en el conjunto de sus valoraciones.

El evidente entusiasmo popular en torno a la boda del Príncipe de Asturias (que mucha gente se empeña en llamar Príncipe de España, como Franco a Don Juan Carlos) es un enigma para quienes piensan –pensamos- que la política debe ser un ejercicio de razón. Pocas sociedades se han modernizado tanto en tan pocos años como España. Pocas muestran un apego popular tan notable a una institución por la que racionalmente no muestran demasiado afecto. Pero si el número de republicanos provocado por el “efecto Leticia” es sin duda grande, no altera la premisa básica de la aceptación de la monarquía reinstaurada por Franco utilizando la dinastía tradicional. Es desde hace años y según todas las encuestas la institución más valorada por los españoles y ello en función de lo que simboliza: la continuidad histórica de la nación española y una instancia por encima de los gobiernos de cualquier signo político.

Estamos, pues, ante dos hechos aparentemente liberales: preservar de la política un ámbito institucional que deje a la sociedad relativamente a salvo de las querellas de partido y mantener instituciones cuyo peso simbólico se mantiene al margen de las elecciones y los vaivenes de la democracia. Sin embargo, el instrumento que se emplea para lograr ese doble fin supone la negación de la democracia, que parte de la igualdad esencial de los ciudadanos ante la ley. Y además no queda a salvo de una cierta complacencia partidista con el gobierno de turno o los poderes fácticos que desmienten su función genuinamente simbólica y nacional.

La monarquía parlamentaria ha sabido conjugar, cuando el inquilino de la institución es capaz de entender bien su papel, la esencia liberal y democrática de una sociedad de libertades con los aspectos emocionales definitorios de la comunidad nacional, del estado-nación que solemos identificar con la república. Es extraño que un país, incluso con una monarquía antiquísima como la española, renuncie a la forma de estado republicana pero es indudable que nuestra nación lo ha hecho varias veces: ninguna dinastía ha sido tan expulsada y tan recuperada como la de los borbones españoles. Algo malo harán y algo bueno tendrán. Lo bueno está a la vista: a la gente le gusta sentirse emotivamente representada a un nivel como el de la monarquía que tiene más de magia que de política. Lo malo es también evidente: no entender los límites racionales de una función política cuyo éxito radica probablemente en su carácter contradictorio. Hay elementos de la vida política con los que vivimos sin acabar de entenderlos: los sentimientos, las naciones, las monarquías...

Ximo ha dit...

Jo no descartaria que el suport a la monarquia vinga majoritàriament del paper couché i d’una campanya de propaganda i ocultació a parts iguals que ha tingut la virtut d’amagar els aspectes més impresentables de la família reial (orígens de la seua restauració, finances, afers eròtics, relliscades, personalitat dels seus components, assumptes polítics tèrbols...). Aquesta campanya ha acabat donant una imatge del monarca i la seua parentela molt allunyada de la realitat.

Generalment, tothom està d’acord sobre l’existència d’una enorme censura (promoguda per l’establishment polític i mediàtic) que impedeix de publicar qualsevol dada compromesa sobre el rei i el seu entorn. Encara recorde aquell programa de la TV3 que fou eliminat per les brometes sobre l’infanta Elena que hi havien protagonitzat Quim Monzó i Mikimoto.

Malgrat aquest vel atapeït, nombrosos ciutadans coneixen allò que s’amaga darrere. La prova són els innombrables acudits sobre la família reial que es conten als bars, als carrers, a les llars, a les oficines... D’altra banda, la boda de l’hereu amb Letizia amenaça de llevar màgia a la institució. Què passarà el dia que caiga el vel i tothom veja que l’emperador està nu?