dimarts, 19 d’abril de 2011

The Last Supper




Ahir dilluns explicava les controvèrsies desfermades arran de certs actes celebrats —o que algú pretenia celebrar— Dijous Sant i la diada del Corpus. ¿Tenen aquests dies alguna cosa especial que atrau tothom? I tant! L’Església diu que brillem més que el Sol («Tres dijous de l’any brillen més que el Sol: Dijous Sant, el Corpus i l’Ascensió»). Hom commemora, Dijous Sant, el Darrer Sopar de Crist. La imatge resplendent de Crist Pantocràtor sostenint el Sant Grial, voltat dels apòstols, ha servit d’inspiració a múltiples artistes i gent de lletra: escultors, pintors, fotògrafs, directors de cine, novel·listes... Leonardo da Vinci, Andrea del Sarto, Joan de Joanes, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Rafael Armengol, Dan Brown i un llarg etcètera s’han sentit atrets per l’escena en què Joan inclina lànguidament el cap mentre Crist beneeix el pa, escena que convida a practicar, metafòricament, una mena d’antropofàgia ritual.

Les modernes recreacions profanes de l’àpat sagrat, sovint envoltades d’una subtil atmosfera irònica, projecten una mirada nova al moment fundacional de l’eucaristia, al moment de la transsubstanciació del pa i el vi. Viridiana o El codi Da Vinci en són tributaris. El caire simbòlic de l’escena és inseparable del dotze, número de reminiscències astronòmiques, màgiques i mitològiques. Al nostre calendari, els mesos de l’any són dotze. La Lluna gira unes dotze vegades a l’any al voltant de la Terra, fet que ja observaren els pobles primitius. Per això, els antics astrònoms establiren els dotze signes del zodíac, perfecta divisió del cel. Encara avui, és habitual comprar ous i cerveses per dotzenes. El número dotze apareix pertot: els dotze fruits de l’Esperit Sant, les dotze tribus d’Israel, les dotze hores diürnes i les dotze nocturnes, les dotze portes de la Jerusalem celestial, els dotze fruits de l’Arbre de la Vida, els dotze germans arvals.

El dotze és el número solar por excel·lència i una constant a la cultura mediterrània. Símbol de l’orde còsmic, de la perfecció i la unitat. A la mitologia grega, els déus olímpics eren dotze: Zeus, Hera, Apol·lo, Afrodita, Atenea, Posidó, Hefest, Hermes, Ares, Artemisa, Demèter i Hestia. Les tasques d'Hèrcules van ser dotze. Dotze eren les ciutats centrals d'Etrúria. Vint-i-quatre, múltiple de dotze, són les costelles de l'ésser humà. El cristianisme també se’n fa ressò. Dotze eren els apòstols de Crist. El llenguatge simbòlic del dotze es repeteix una i altra vegada al llarg de la ruta compostel·lana, en les portades de les esglésies romàniques plenes de vestigis de creences ancestrals. Les arquivoltes i el pantocràtor simbolitzen respectivament la roda de l’any i el sol zenital. Els vint-i-quatre vells de l’Apocalipsi representen les hores del dia.

De vegades, apareixen també signes zodiacals o números cabalístics, com ara el sis (els sis dies de la creació) o el dotze (els dotze mesos de l’any). Aquests signes també estan presents als claustres, espais que simbolitzen la Jerusalem celestial. Sovint, les ales dels claustres tenen sis o dotze arcs. En definitiva, el romànic és un art carregat de simbolisme i segones lectures. L’escena del Darrer Sopar, representada en molts timpans, sembla tenir, per tant, una enorme significació. I com és un dels dies més sagrats del calendari cristià, agnòstics i ateus senten predilecció pel Dijous Sant, que ha esdevingut així diana de tota mena de transgressions —el Genarín entre elles. L’eco de les paraules «aquest pa és el meu cos, aquest vi és la meua sang» ressona, per tant, a les recreacions profanes, d’una manera distinta i provocadora. Fins i tot hi ha nombrosos artistes que han imaginat un Sant Sopar al qual només assistien dones.