dissabte, 9 d’abril de 2011

El valor del valencià

La celebració de les Trobades d’Escoles en Valencià s'ha convertit en una de les manifestacions populars més massives del nostre país. La convocatòria sol tenir un gran ressò a totes les comarques; hi participa gent de centres educatius públics i privats, gent de totes les extraccions socials i de diferents ideologies. Qüestió distinta és el preu que s’ha de pagar per aquest consens social al voltant de l’efemèride. L’aplec de la Costera, que se celebra a Moixent aquest dissabte, té com a teló de fons un paisatge si més no inquietant. La conselleria d’Educació sembla haver canviat d’actitud envers l’ensenyament en valencià. S’albiren a l’horitzó unes modificacions del desplegament reglamentari de la llei d’ús i ensenyament del valencià molt preocupants. En realitat, aquesta llei mai no s’havia acabat de desplegar, és cert. Però la creació d’una xarxa de centres suposadament plurilingües —en què la promoció de llengües estrangeres es farà a costa del valencià—, les amenaces de fer desaparèixer el programa d’incorporació progressiva del valencià i les retallades de les partides pressupostàries destinades a promoure’l presagien un futur més negre encara per a la nostra llengua. El govern valencià s’ha llevat la disfressa: vol canviar una política lingüística d’entrebancs per una altra d’autèntica paralització de l’extensió i consolidació de l’ensenyament en valencià. En altres paraules: vol passar de la mera tolerància a la bel·ligerància pura i dura. I és que no ens hem d’equivocar: la dreta centralista mai no s’ha cregut això del valencià; sempre ho ha considerat una cosa folklòrica, una peculiaritat regionalista.

Recorde, per exemple, que Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no tingué cap escrúpol de signar, en 2008, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugnava retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. Oblidant que, segons els articles 3 i 4 de la llei del CVC, ha de «vetllar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians», el senyor Grisolía es va alinear amb els qui pensen que el valencià no hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament i la retolació pública, ni llengua d’ús a les administracions. Les dades corroboren la mentalitat centralista de la dreta que ens governa. Només un 29% de l’alumnat valencià rep l’ensenyament en la nostra llengua. La distribució d’aquest percentatge pateix, a més, un triple desequilibri: més valencià al nord i menys al sud; més a l’escola pública i menys a la privada; més a l’educació infantil i primària, i totalment marginal als ensenyaments secundaris i universitaris. Tinc l’exemple a casa: les meues filles començaren estudiant infantil i primària en valencià, i acabaren els estudis superiors en castellà. Des del govern valencià, s’intenta inculcar la següent idea: el valencià és el passat, quelcom casolà i folklòric; l’anglès és, en canvi, la modernitat, el futur i el progrés. Els fets desmenteixen, però, la veracitat de tals proclames.

Les dades estadístiques demostren que els alumnes dels programes en valencià solen obtenir millors resultats que els matriculats en les mal anomenades línies en castellà. És més: els alumnes de PEV obtenen millors resultats en castellà i en idioma estranger. Els estudis sobre adquisició de terceres llengües demostren que l’ escolarització en programes bilingües afavoreix l’aprenentatge d’altres idiomes. Els pares ho saben i, per això, les línies PEV tenen molta demanda a les comarques valencianoparlants. En aquest sentit, trobe molt encertat el lema de les trobades d’enguany: «El valor del valencià». Però els polítics que ens governen són, en general, uns senyorets insofribles que tenen vergonya de parlar allò que consideren un patuès, una llengua de llauradors. Només volen el castellà i l’anglès, que són més “fins”. Hauríem d’aprofitar, per tant, l’ocasió que ens brinda la trobada, per a proclamar el valor del valencià. I reprenent el fil d’una al·lusió feta al principi d’aquesta columna, hauríem de calibrar molt bé el preu que estem disposats a pagar per la supervivència de la nostra llengua. Fins ara, la contemporització no ens ha servit de gran cosa. Sempre s’ha dit que tractar l’enemic amb guant de seda serveix de poc; com creu que se li té por, s’encoratja. Igual hem de fer cas a un conegut escriptor xativí i ser més combatius. Almenys ens tindrien una mica més de respecte.

(publicat a Levante-EMV, el 09/04/2011)

3 comentaris:

Alejandro VI ha dit...

Eterno dilema. ¿Llevarías a tu hijo al “british school”? ¿Es saludable emocionalmente relacionarse solo con compañeros que llegan en Mercedes a clase? ¿O la balanza se inclina hacia el lado de la innegable calidad educativa de los grupos reducidos y la fructífera ventaja de poder mantener una conversación en ingles nativo desde la infancia? En este interesante tema reconozco mi bipolaridad. Puedo estar de acuerdo contigo en ciertos aspectos y a la vez discrepar en otros. Me gustaría apuntar unas cuestiones, retóricas, aunque he de reconocer que estaré encantado de conocer tu punto de vista un poco más a fondo.
Considerar el ingles lengua extranjera en plena globalización ¿No dista mucho de lo que podríamos considerar los beneficios de una unificación lingüística en la que posiblemente las lenguas maternas regionales pasan a tener la misma importancia y por ejemplo el francés pasaría a tener el mismo peso específico que el catalán? Es innegable que en Francia, Alemania, o en China nunca nos entenderán en valenciano. En ingles, prácticamente seguro que sí, pero al menos en castellano nos entenderemos con 500 millones de personas. ¿Grisolía se basa en algo tan elemental?
Comentas que el sistema educativo al uso comienza en valenciano y progresivamente gira al castellano. ¿Es suficiente la cantidad (y calidad) de las publicaciones en esta lengua como para justificar este cambio de lengua vehicular? En el entorno universitario, cualquier carrera superior exige el dominio del ingles por motivos obvios. ¿Justificaría esto una infancia elitista en el british school? ¿Y la permuta de la lengua “del bar” por la de Shakespeare? ¿Qué antecedentes tenemos (objetivos) para presuponer que realmente no es una lengua folklórica nuestro valenciano? Y por ende ¿A qué nos referimos exactamente con esa etiqueta de que son lenguas más “finas”? Actualmente son innumerables los espacios culturales en nuestro ámbito, bien sean musicales, teatrales, folklóricos, de ocio, o bien en círculos más reducidos como puede ser un blog, donde la lengua “culta” pasa a ser el valenciano y un castellano - parlante se convierte en rara avis.
En definitiva, Ximo, y perdona mi osadía por tanta pregunta: Llegado el momento de ser tan combativo como Toni, ¿Por qué o por quién hay que combatir exactamente? ¿Para conseguir qué? ¿A qué precio?

Ximo ha dit...

Ei! He estat quatre dies out, per raons diverses, i acabe de veure el teu extens comentari. Em fas tantes preguntes que no sé per on començar. Si de cas, et contestaré una de les més fàcils (les altres em serviran per a escriure alguns posts que aniré penjant al blog). El PIP (Programa d’Incorporació Progressiva) no consisteix a començar en valencià i girar progressivament cap al castellà. És justament el contrari: partint d’un currículum impartit majoritàriament en castellà, anar introduint el valencià com a llengua vehicular en algunes matèries distintes de l’assignatura Valencià: Llengua i Lliteratura. L’objectiu és que els alumnes dominen, en acabar la seua escolarització obligatòria, les dues llengües oficials.

Quant als meus dubtes sobre si hauríem de ser més combatius, em referia naturalment a l’assumpte de la unitat del nostre àmbit lingüístic.

Anònim ha dit...

Ni tots els centres privats tenen grups reduïts, ni tots els públics, saturats. La realitat és molt diversa. El Claret, per exemple, té grups de batxillerat amb més de quaranta alumnes. Tampoc la situació de l’ensenyament dels idiomes estrangers es pot enquadrar en clixés. Sembla, això sí, que “British School” juga amb avantatge en aquest apartat, però és molt deficitària en altres (jo he sentit comentar que la preparació dels seus alumnes en Matemàtiques, posem per cas, és baixíssima. Però no passa res! El cas és aprovar. I a una mala, ja estan les universitats privades.