El secret de l’eterna joventut

Em vaig començar a preocupar pel pas del temps a partir dels quaranta o —no recorde bé— dels quaranta-cinc anys. O siga, quan vaig complir allò que diuen l’edat madura. Em refot aquesta paraula: ma-du-ra. És a dir, que m’imagine una taronja o un plàtan passats i m’entra repèl. Bé, com deia abans, em començà a preocupar el secret de l’eterna joventut a partir de la quarantena. La paraula ja ho diu: quarantena. O siga, que a partir d’una certa edat és com si entrares en quarantena. I des d’aqueix moment, em cridaven l’atenció coses a les quals abans no havia prestat tanta atenció —vaja, que m’havien passat desapercebudes. Per exemple, aquesta notícia: «Disposa que hivernen el seu cos, per tal de reanimar-lo quan els avenços de la ciència ho permeten». O aquesta altra: «Els científics barallen la possibilitat d’allargar l’esperança de vida fins als cent vint-i-dos anys». Quan vaig entrar a la quarantena, també comencí a mirar d’altra manera les xiques, vull dir, el gènere femení. Mirava les joves amb més insistència. Era veure una xica jove i bonica, i els meus ulls —és a dir, els meus ulls i el meu cervell, segons diu la neurobiòloga Louann Brizendine— sortien de polleguera ipso facto, com atrets per un iman. «Els homes teniu el cervell al piu», em deia Eiximona. I clar, m’assaltava un terrible pensament: «Ostres, Rocabuix! T’estaràs tornant un vell verd?». Vaig llegir En braços de la dona madura, de Stephen Vizinczey, per veure de canviar el xip. Des de llavors, em criden més l'atenció les dones madures, a condició, és clar, que tinguen els pits grossos i tibants, la cintura esvelta, el cul empindongat i les cames ben tornejades. O siga, que semblen jovenetes. He arribat a la conclusió, per tant, que el secret de l’eterna joventut rau a la mirada i a la imaginació. O siga, que el secret és, en realitat, un miratge.