divendres, 7 de gener de 2011

El castell i el conjunt monumental de Xàtiva (i III)




De camí al castell, es poden visitar els convents de Sant Agustí i Sant Domènec, l’ermita de Sant Josep, del segle XVIII, i l’església de Sant Feliu, bastida al segle XIII, que conserva la portada romànica i un magnífic retaule realitzat entre finals del segle XV i principis del XVI. Des d’ací, els visitants ascendiran a l’alcàsser xativí, escenari de nombrosos fets en èpoques ibèrica, islàmica i foral. Jaume I va dir a la seua crònica: Com veem encara lo castell, tan noble e tan bell. Bernat Desclot i Ramon Muntaner coincideixen a lloar el caràcter singular de la fortalesa. El nucli ibèric, a la zona del castell menor, fou ampliat en temps de la Saetabis romana, cosa que augmentà la seua fama d’inexpugnabilitat. Els musulmans també ampliaren i adaptaren les defenses i el recinte. D'època islàmica és, per exemple, la Torre del Sol. El conjunt, que va patir una primera destrucció a les Germanies, ha resistit les escomeses de la guerra de Successió, la guerra del Francés i les carlinades. El terratrèmol de 1748 va alterar, però, l’aspecte anterior, que coneixem gràcies a un dibuix d’Antoon van den Wijngaerde.

Entre els segles XIII i XVI, el castell esdevingué presó d'estat i albergà “hostes” tan il·lustres com els infants de la Cerda, Jaume IV de Mallorca, el dissortat Jaume d'Urgell i Ferran d'Aragó, duc de Calàbria. Entre tots aquests personatges, sempre ha destacat la figura de Jaume, darrer comte d'Urgell, les despulles del qual reposen en un sepulcre del 1950, guardat a la capella del castell. El sepulcre, adornat amb les quatre barres, l’escut d'Urgell i la figura d’un cavaller, mostra aquesta llegenda: Hic Yacet el molt alt Senyor en Jaume d'Aragó, disortát darrér Compte d'Urgéll, fracasát hereu de la Corona del Reyalme aragonés; fallit en la presó d'Estát d'aquést Castéll de Xátiva, 1 de juny del any MCCCCXXXIII. Aquesta inscripció, plena d'errades ortogràfiques, evoca la mort del rei Martí, el Compromís de Casp, l'entronització de l’infant Ferran d’Antequera, la revolta contra el nou monarca i el trist final del comte d'Urgell.



Durant els segles XIX i XX, s’han fet, a l’alcàsser xativí (que encara conserva les muralles de llevant i ponent, amb diverses torrasses i la porta de l’Ametlla) recreacions de gust dubtós —segons els criteris vigents actualment— i restauracions molt més coherents. El recinte noble és la saloquia, la part més elevada, des de la qual es poden contemplar unes vistes magnífiques. S’hi accedeix per la porta de Santa Maria, annexa a la capella homònima, bastida per ordes de la reina Maria, esposa d’Alfons V el Magnànim. El visitant, després d’atalaiar la contrada des de l’altitud, com el falcó, escodrinyant tots els racons de la ciutat, la seua horta, la Vall de Montesa, la Ribera del Xúquer, la serra Grossa, la serra de Mariola, el Benicadell, podrà acomiadar-se de la ciutat. «Arriben a la fi els dies que hem viscut a Xàtiva, tu i jo. / Arriben a la fi. Molt els recordarem / i molt enyorarem, amb un fons de guitarres humides, aquestes hores clares, / aquest cel de coloms, / aquest no-res, / açò», deixà escrit Vicent Andrés Estellés.



(publicat a Meravelles Valencianes, llibre primer, Denes Editorial)