Fa quinze dies, els follets de la impremta feren una de les seues: van convertir servidor en salvador; es va produir una mena de metempsicosi, de transmigració entre Salvador Català i jo. Els lectors avisats ho notarien, perquè el meu company de planes sol escriure magnífics articles sobre la nostra història recent. Jo, en canvi, proposava aquell dissabte una idea destarifada: la unitat de tota l’oposició local de cara a les imminents eleccions municipals de maig. Sí, ja sé que he dit en més d’una ocasió que en política dos i dos no sumen quatre. Però sempre m’havia referit a escenaris distints de l’actual; als anys vuitanta i noranta del segle passat, era freqüent que la dreta local presentés dues llistes —de vegades, tres— a les eleccions municipals. En 1983, van presentar candidatures el Partit Liberal, UCD i Alianza Popular; en 1987, el CDS i el PP; en 1991, AIX, la llista independent de Rus, i el Partit Popular.
En aquella època de majories del PSOE (dues absolutes i dues simples durant les quals el govern socialista necessità el recolzament d’UPV, EU i el PP), els electors nacionalistes, socialistes o comunistes no solien plantejar-se votar a una altra candidatura que no fos la seua. I és precisament en aquell escenari de divisió on es féu, en 1987, un assaig d’unitat entre Esquerra Unida i Unitat del Poble Valencià, el partit predecessor de l’actual Bloc Nacionalista. L’assaig fou un fracàs estrepitós. A les anteriors eleccions, UPV i EU havien fregat respectivament els mil i els vuit-cents vots. Els optimistes pensaven que junts obtindrien, a la següent cita electoral, més de dos mil vots i dos o tres regidors. Però la realitat és que obtingueren uns set-cents vots i es quedaren amb un sol regidor. L’explicació és senzilla. Tradicionalment, UPV pescava els seus vots entre els ensenyants, entre els professionals liberals, entre gent de centre esquerra que es va espantar, perquè molts militants comunistes de l’Esquerra Unida local pertanyien, en aquells moments, al denominat sector stalinista. Per la seua banda, els comunistes i quasi tots els treballadors afiliats a CCOO preferiren votar al PSOE. És a dir, hi hagué on elegir.
Ara, però, l’escenari ha canviat: la dreta es presenta com un bloc monolític, enfront d’una oposició d’esquerres dividida. Dijous, escoltava a la ràdio les declaracions del número dos del Bloc. Joanjo Garcia Terol deia que el panorama polític es presenta molt obert de cara a les pròximes eleccions. Potser tinga raó. De fet, jo afirmava a la meua columna del passat dia 15 que els setze anys de govern popular podrien haver provocat ja les primeres víctimes per foc amic. Som —és evident— en un moment crucial. Cada vegada és més probable la imatge d’un president de la Generalitat assegut a la banqueta dels acusats. En unes eleccions, les locals, en què es vota més a les persones que als partits, és difícil saber com afectarà la trama Gürtel i la crisi econòmica a populars i socialistes. Hi ha, això sí, una dada incontestable: Rus, que va traure a les darreres eleccions locals i autonòmiques menys vots que Camps, ha disposat de quatre anys per a fer des de Diputació, amb diners de tots els contribuents, una tasca formidable de clientelisme. El panorama d’una oposició dividida no és, per tant, massa falaguer.
El nou decorat que dibuixaria una coalició PSOE - Compromís - Esquerra Unida no tindria res a veure, crec, amb l’escenari de 1987. Ara, al votant xativí se li presentarien només dues opcions: un cinquè mandat de Rus o el triomf de l’alternativa. No hi hauria més on elegir. Naturalment, aquesta estratègia no serviria de res sense una llista sòlida —amb una candidatura a l’alcaldia i una proposta d’equip de govern serioses i creïbles— i un bon programa electoral. Em referisc, ja s’ho hauran imaginat, a una solució transitòria guiada per la necessitat. Es tractaria de garantir l’alternança política, d’evitar fenòmens com el dels Alduy (Paul i Jean-Paul), personatges que governen Perpinyà des de la dècada dels cinquanta, o el del clan Fabra, a Castelló. S’hauria d’impedir, coste el que coste, la perpetuació indefinida de qualsevol mena de caciquisme (em ve al cap el cas de la CSU, que governa Baviera des de finals de la Segona Gerra Mundial). Però tot açò —ja ho deia fa quinze dies— són idees destarifades: somniar amb el Sol i la Lluna.
En aquella època de majories del PSOE (dues absolutes i dues simples durant les quals el govern socialista necessità el recolzament d’UPV, EU i el PP), els electors nacionalistes, socialistes o comunistes no solien plantejar-se votar a una altra candidatura que no fos la seua. I és precisament en aquell escenari de divisió on es féu, en 1987, un assaig d’unitat entre Esquerra Unida i Unitat del Poble Valencià, el partit predecessor de l’actual Bloc Nacionalista. L’assaig fou un fracàs estrepitós. A les anteriors eleccions, UPV i EU havien fregat respectivament els mil i els vuit-cents vots. Els optimistes pensaven que junts obtindrien, a la següent cita electoral, més de dos mil vots i dos o tres regidors. Però la realitat és que obtingueren uns set-cents vots i es quedaren amb un sol regidor. L’explicació és senzilla. Tradicionalment, UPV pescava els seus vots entre els ensenyants, entre els professionals liberals, entre gent de centre esquerra que es va espantar, perquè molts militants comunistes de l’Esquerra Unida local pertanyien, en aquells moments, al denominat sector stalinista. Per la seua banda, els comunistes i quasi tots els treballadors afiliats a CCOO preferiren votar al PSOE. És a dir, hi hagué on elegir.
Ara, però, l’escenari ha canviat: la dreta es presenta com un bloc monolític, enfront d’una oposició d’esquerres dividida. Dijous, escoltava a la ràdio les declaracions del número dos del Bloc. Joanjo Garcia Terol deia que el panorama polític es presenta molt obert de cara a les pròximes eleccions. Potser tinga raó. De fet, jo afirmava a la meua columna del passat dia 15 que els setze anys de govern popular podrien haver provocat ja les primeres víctimes per foc amic. Som —és evident— en un moment crucial. Cada vegada és més probable la imatge d’un president de la Generalitat assegut a la banqueta dels acusats. En unes eleccions, les locals, en què es vota més a les persones que als partits, és difícil saber com afectarà la trama Gürtel i la crisi econòmica a populars i socialistes. Hi ha, això sí, una dada incontestable: Rus, que va traure a les darreres eleccions locals i autonòmiques menys vots que Camps, ha disposat de quatre anys per a fer des de Diputació, amb diners de tots els contribuents, una tasca formidable de clientelisme. El panorama d’una oposició dividida no és, per tant, massa falaguer.
El nou decorat que dibuixaria una coalició PSOE - Compromís - Esquerra Unida no tindria res a veure, crec, amb l’escenari de 1987. Ara, al votant xativí se li presentarien només dues opcions: un cinquè mandat de Rus o el triomf de l’alternativa. No hi hauria més on elegir. Naturalment, aquesta estratègia no serviria de res sense una llista sòlida —amb una candidatura a l’alcaldia i una proposta d’equip de govern serioses i creïbles— i un bon programa electoral. Em referisc, ja s’ho hauran imaginat, a una solució transitòria guiada per la necessitat. Es tractaria de garantir l’alternança política, d’evitar fenòmens com el dels Alduy (Paul i Jean-Paul), personatges que governen Perpinyà des de la dècada dels cinquanta, o el del clan Fabra, a Castelló. S’hauria d’impedir, coste el que coste, la perpetuació indefinida de qualsevol mena de caciquisme (em ve al cap el cas de la CSU, que governa Baviera des de finals de la Segona Gerra Mundial). Però tot açò —ja ho deia fa quinze dies— són idees destarifades: somniar amb el Sol i la Lluna.
(publicat a Levante-EMV, el 29/01/2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada