Aguanta, que el treball arribarà!

Els últims dies, Itàlia ha estat notícia permanent a causa dels escàndols sexuals del seu cap de govern. Des de fa temps, el país de la bota és un paradigma del destí a què semblen dirigir-se moltes democràcies esdevingudes quelcom semblant a un reality show. La cosa té la seua lògica. Il Cavaliere controla indirecta o directament la pràctica totalitat dels canals televisius italians: el conglomerat de la RAI, per ser el president del consell de ministres; la resta, perquè n’és el propietari, a través del grup Mediaset. Aquest control li permet de convertir la vida italiana en un show permanent. I clar, un percentatge molt elevat de la joventut d’Itàlia, apàtic i despolititzat per manca d’expectatives, només aspira a participar en algun programa de televisió. Molts xics desitgen ser showmen; les xiques deleren esdevenir velines. No importa el paper que s’haja d’interpretar a l’espectacle (la màxima aspiració de moltes adolescents és simplement presentar l’espai dedicat a l’oratge); el cas és sortir a les pantalles i esdevenir famoses. La plaga de programes èmuls de Gran Germà ha envaït el país.

El pare musulmà de “Ruby Trencacors”, nom de guerra de la menor d’origen marroquí amb qui s’ho feia Berlusconi, ho ha explicat de manera molt entenedora: «La meua filla està malalta de televisió.» A casa nostra, aquest panorama ens és molt familiar; hi ha el cas de moltes dones, Belén Esteban per exemple, que s’han convertit en estrelles del talk show sense més mèrit que haver airejat en públic la seua vida privada. I la cosa pot anar a pitjor; Mediaset, el grup audiovisual de Berlusconi, que ja era accionista majoritari de Tele5, acaba d’aterrar a Canal Cuatro (propietat fins ara de PRISA, a qui Berlusconi ha comprat també un 22% de Digital Plus). El canvi de titularitat ja ha començat a notar-se; des de principis d’any, els telediaris de Cuatro semblen una versió audiovisual d’El Caso, i els talk show estan proliferant a la cadena com el verdet en un bassal. Tornant a Itàlia, l’amo del quiosquet, el papi —un personatge salaç a qui s’ha acusat de mantenir fosques relacions amb la màfia; un vell verd, un sàtir lasciu i un presumpte pederasta—, s’ha estat aprofitant de la situació a pler.

Aquest matí, sentia a la ràdio les declaracions d’unes quantes jovenetes —deu, dotze, quinze— que havien participat a les orgies del premier italià. Pel que es veu, anaven entrant a la seua habitació d’una a una —o a parells. Quan sortien, Berlusconi cridava el següent torn: Avanti! Què en pensaran els ciutadans i les ciutadanes italians, sobretot les ciutadanes, de tot açò? Fins ara han donat un suport important a Berlusconi; el papi ha guanyat diverses eleccions gràcies al vot d’una part considerable de l’electorat —i gràcies també, tot s’ha de dir, a un sistema electoral fet a la mesura. Les majories parlamentàries li han permès també de modificar les lleis penals i processals per a impedir que l’acció de la justícia caigués sobre ell. És sorprenent, però, la reacció dels pares i les mares de les velines. «Quant t’ha pagat? Quatre mil euros? Aguanta, que el treball arribarà», sembla que li ha dit la mare a una xiqueta que es queixava del “paperot”. «Tingues paciència. Això no té importància. En aquests casos, tots els homes fem igual», li ha dit un pare a la seua filla. Total: que si u es passeja, aquests dies, per la blogsfera italiana, comprovarà que Berlusconi és una mina, una font inesgotable d’inspiració per als dibuixants de vinyetes i els humoristes.