dimarts, 30 de novembre de 2010

La “maneta”




En un article publicat fa temps a Levante-EMV, recordava unes reflexions de l’inoblidable Àngel Cappa, que l'any noranta-cinc, en una columna periodística, escrivia açò: «El futbol és un sentiment profund que t’envolta, i l’enfrontament Madrid - Barcelona posa el dit a la nafra. Hom té l’exagerada impressió que s’ho juga tot en aquest partit. És un esdeveniment per a viure’l glop a glop, pausadament, per a sentir-lo a la pell i pensar-lo infinitat de vegades, suposar-lo, somniar-lo. Es juga tres vegades: abans, durant i després. Comença set dies abans i acaba set dies després. No té pronòstic, ni valen els antecedents. En els últims quatre o cinc anys, el Barcelona refinà el gust dels bons aficionats i omplí les vitrines més exigents amb tots els trofeus. Agradà i guanyà com cap altre de la història més recent. Només el Milan de Van Basten resisteix la comparació. El Barça enarborà el toc com a bandera del seu joc, la gosadia como a forma de vida i usà el talent como arma preferida per arribar al cor de tots. Li vingué a donar la raó a la Quinta, que fins aleshores predicava en el desert, i apadrinà una generació nova i brillant de futbolistes espanyols, que lidera la inalterable convicció de Guardiola. El nostre Madrid d’avui té el pretensiós desig d’assumir el relleu del campió. No sols volem guanyar-lo, sinó també demostrar-nos que som millors.»

Aquestes paraules de l’entrenador argentí mantenen avui plena vigència. Si de cas, hi ha dues diferències fonamentals: en 1995, Jorge Valdano i Àngel Cappa, que participaven de la mateixa filosofia de toc, del mateix caràcter ofensiu i del mateix protagonisme dels creadors, eren primer i segon entrenadors del Real Madrid; ara, en canvi, l’entrenador dels merengues és l’histrió José Mourinho, personatge provocador i especialista en escalfar els partits, que ha de construir un equip a base d’individualitats i futbol d’atac directe. Els culers encara no han oblidat aquelles paraules de Mourinho en 2006, quan entrenava el Chelsea: «Messi ha fet teatre del bo —l’argentí havia estat objecte d’una entrada que suposà l’expulsió d’Asier Del Horno—. El resultat és 2-1. Què podem fer? Anem a suspendre Messi per fer teatre? Sí, ha fet teatre. Catalunya és un país de cultura i sabeu allò que és teatre. La caiguda de Messi és teatre del bo.» Com que el portuguès sembla gaudir fent broma del sentiment nacional dels catalans, la victòria barcelonista d’ahir i el rostre obac de l’entrenador madridista menaren al paroxisme els milers d’espectadors culers. «L’orgull no existeix per al pobre, però el futbol li dóna un sentit de pertinença que les classes altes, aquelles que tenen el poder, no poden proporcionar», deia Àngel Cappa. Ahir, la “maneta” clavada pel Barça va donar aquest sentit de pertinença a nombrosos seguidors, sobretot catalanistes. Però no ens hem de fer il·lusions: el futbol és un joc; té caràcter cíclic. Qualsevol dia s’acabarà la ratxa i, llavors, la “maneta”, la clavaran els adversaris. Però mentre arriba aqueix dia, visca l’alegria!