dilluns, 8 de novembre de 2010

Donant voltes al laïcisme

Els mots i els símbols sempre han estat importants per a l’Església catòlica. Quina és, en realitat, l’essència de la seua doctrina? La paraula! «Al principi era el verb» (Joan 1:1-3). Hi ha mots, per tant, com ara “matrimoni” o “laïcat”, que l’Església sempre ha pretès de la seua exclusiva propietat. Amb el periple del papa per terres ibèriques, el mot "laïcisme" ha tornat a estar d’actualitat. Durant una visita pontifícia a França, tant Ratzinger com Sarkozy (president del país inventor de l’Etat laïque) ja havien coincidit a reclamar un “laïcisme positiu” obert al diàleg amb les religions. Aquest cap de setmana, el papa ha tornat a denunciar, des de Sant Jaume de Galícia, el laïcisme espanyol. (El pontífex ha arribat a establir paral·lelismes entre la situació dels anys trenta, temps de la República, i l’època actual, i Monsenyor Rouco ha postil·lat que Espanya és campiona del laïcisme.) S’està distingint, en definitiva, entre laïcitat bona i laïcitat dolenta, entre laïcisme positiu i laïcisme negatiu. I les autoritats vaticanes afirmen que l’Estat espanyol ha caigut al costat fosc. Què hi ha de cert en tot açò?

El mot “laic” té una llarga història lexicogràfica: del grec laós, “poble”, passà al llatí laicus. L’Antic i el Nou Testament fan servir el terme equivalent com antònim de prevere o clergue. Un laic és aquell que no té cap grau de clericat. Fins a les darreries de l’edat mitjana, el laïcat sempre fa referència al conjunt de fidels no clergues. (Laïcat i clericat són, per tant, termes antònims i complementaris.) Ara bé, els especialistes coneixen perfectament la mutabilitat diacrònica del signe lingüístic. A partir de la Revolució Francesa, el terme “laic” assoleix un nou significat: persona que prescindeix de la religió. En aquest sentit, hom distingeix, per exemple, entre escola laica i escola confessional. Aquests canvis semàntics vingueren del francès.




En la llengua de Molière, la família lèxica de “laic” és extensíssima; compta amb els següents membres: laïc (per oposició a clergue, es diu d’aquell catòlic que no ha rebut els ordes), laïcat, laïquat, laïcocéphale, laïque (partidari de la laïcitat), laïcité (sistema que exclou les esglésies de l'exercici del poder polític i de l'organització de l'ensenyament), laïcisation, laïcation, laïcisme (doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, sobretot, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa), laïciser, laïcard... Destaca especialment la peculiaritat de laïcocéphale, terme teològic introduït pels jesuïtes: heretge que reconeix un laic per cap de l’Església. (Hom donà aquest nom als anglicans, que reconeixen el rei del lloc on viuen com a cap de la seua església.) La forma laïc aparegué a finals del XVIII amb el femení laïque. Aquesta alternança morfològica de gènere serà interpretada, més tard, ara com alternança categorial (laïc és el substantiu; laïque, l’adjectiu), ara com una variació semàntica del substantiu: laïc designa l’adepte d’una religió que no és clergue; laïque, un partidari del principi de laïcitat.

Aquesta distinció tendirà generalitzar-se. No pensem, però, que els nostres veïns tenen clara la distinció entre laïc i laïque. Alguns parlars francesos, que o no pronuncien la darrera vocal àtona o la pronuncien tant al femení de laïc com a l’adjectiu laïque (amb idèntica forma en masculí i en femení), els fan sinònims. Aquesta falsa sinonímia és utilitzada pels clericals per alterar la laïcitat autèntica, anticlerical, i propiciar un nou laïcat. Els integristes de l’ensenyança catòlica, posem per cas, reemplacen ensenyament laïque per ensenyament laïc. I clar, aquest terme permet d’englobar tot l’ensenyament no religiós, tant públic com privat. La confusió esdevé total. Els defensors “laïques” de l’ensenyament catòlic, posem per cas, fan aquesta definició d’“ensenyament laïc”: ensenyament no confessional d’inspiració cristiana.

En resum: trontollen les conquestes del període de la Il·lustració, a partir del qual prengué forma la consciència del propi valor i l'autonomia del món en tots els seus ordres, i hom procurà d'alliberar-se de la tutela eclesiàstica; trontolla el pensament laïcista, que assolí a França, durant la III República, l’expressió clàssica que tanta influència ha exercit en altres països europeus fins al segle XX; trontolla el pensament jurídic civil, que situà la justificació de la religió en el dret individual, pertanyent a l'esfera privada de la persona. L'Església Catòlica, refractària en principi a perdre la seua situació de privilegi, acabà reconeixent, especialment al concili II del Vaticà, l’autonomia de les realitats terrenals i la llibertat per a l'opció política dels cristians. Les declaracions del papa actual suposen, però, una marxa enrere. Van en la línia de considerar la societat dels laics com un nou laïcat, com el conjunt dels fidels que no són clergues ni religiosos. Com va dir Claude de Nardi, «tornen els temps en què la laïcitat era com una nota d’infàmia». Possiblement, la culpa la tenim els mateixos laics. No seria millor utilitzar expressions com "estat aconfessional" o "estat ateu"? No acabaríem així amb les amfibologies? No seria millor nomenar les coses pel seu nom?