dissabte, 30 d’octubre de 2010

Senyor, no demane per a mi

Dies enrere, dedicava part de la meua columna als carrers de volta. «Com que les classes adinerades de Xàtiva viuen ara a l’Albereda i a la part central de l’eixampla, els nostres edils inverteixen molts diners a embellir i renovar aquestes zones», venia a dir. Doncs bé, la persona competent en aquestes matèries m’agafà la paraula: «Que no patisca l’autor de certs articles d’opinió; també enviarem la brigada municipal a la barriada de Sant Feliu», va proclamar —de bon rotllet, eh. Doncs bé, jo —amb idèntic bon rotllet— vull agrair des d’ací la prestesa en la resposta i advertir que no visc als pisos de Sant Feliu; visc en una plaça amb voreres amples, faroles i banquets. En canvi, les voreres dels carrers Ventura Pasqual o Sant Pere —per posar dos exemples distints— són tan estretes que a penes hi cap una persona (una dona amb un carret d’infant ha d’anar forçosament per la calçada, esquivant els vehicles). Per tant, estaria bé passar aviat de les paraules als fets.

I és que —vostès ja ho hauran notat— jo feia com aquella mongeta: «Senyor, no demane per a mi.» Qui pensés que em movia qualsevol vindicació personal agafava la figa pel capoll. No, la meua reflexió no tenia cap afany egoista. Ens ha tocat de viure una època en què tothom sembla actuar de manera interessada. Hi ha, però, excepcions. I ja que parlem de mongetes i de la barriada de Sant Pere, em ve al cap la figura de sor Mari Luz, religiosa de la comunitat de la Consolació, casa xativina de la branca femenina dels dominicans. Aquesta monja i les seues germanes fan una tasca imponent amb els pobres i els transeünts. Aquestes monges, malgrat dedicar-se a la vida contemplativa, estan plenament obertes als problemes del món; atenen casos que haurien d’abordar els serveis socials municipals. És relativament habitual que moltes organitzacions de voluntariat social actuen per motius interessats: pretenen guanyar adeptes per a la seua església o per a la seua secta. Les religioses de la Consolació actuen de manera totalment altruista: ajuden, posem per cas, transeünts de religió islàmica.

Segueixen el manament evangèlic: «Qui acull un infant com aquest, en nom meu, m’acull a mi (Mt18,5). Tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits m’ho feu a mi (Mt 25,40).» Aquestes monges estan convençudes que obrir la porta de casa a l’estranger, donar de menjar al famolenc i abillar el despullat és el manament fonamental de la seua fe. I clar, aquesta actitud acaba alçant suspicàcies entre el fariseisme local, que mormola romanços de l’estil «menys sortir al carrer i més tancar-se al convent, a resar». Avui, la llavor sembrada per sor Mari Luz ha germinat en Gent de la Consolació, grup d’uns dos-cents associats que paguen una quota i recapten donatius. Amb els diners obtinguts, es dediquen a fer menjars per a gent necessitada, a repartir roba i medicines... També ajuden algunes persones a tramitar pensions mínimes o rentes bàsiques de subsistència...

Malgrat l’egoisme i el darwinisme social imperants, encara hi ha —ja es veu— qui actua de manera desinteressada. Gent de la Consolació està formada bàsicament per dones, bé que també hi col·labora un grapat d’homes. D’acord amb les seues pròpies paraules, entre els receptors de la seua solidaritat hi ha cada vegada més xativins víctimes de la terrible crisi econòmica que patim, persones que haurien de rebre atenció d’uns poders públics interessats únicament en la pompa i el balafiament, en apanyar el seu carrer de volta.

(publicat a Levante-EMV, el 30/10/2010)