diumenge, 28 de novembre de 2010

La gran desconeguda (I)

Notre-Dame de Paris, la novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca, ens descobrí els passadissos, els racons, les estances, les escales que s’amaguen a l’interior de la superba construcció. El narrador de la història explica la relació del geperut amb l’enorme edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers; millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no va somniar que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració; altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen, ple d’ocells als matolls dels capitells saxons; altres muntanyes que les colossals torres de l’església; altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels vuitanta, vaig viatjar tres vegades a París. En entrar per primera vegada a Notre-Dame, quedí impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres, a 70 m d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX, amb uns criteris que avui serien rebutjats.

Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Una experiència semblant, recomanable malgrat les dificultats —la presència massiva de turistes trenca sovint l’encanteri—, pot ser experimentada en altres indrets. La col·legiata de Xàtiva, posem per cas, també pot proporcionar el conjunt de sensacions associades a les grans construccions religioses. En general, la Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tothom l’ha vista, però pocs han parat esment en els seus detalls. Pocs han pujat a la torre, o a la cúpula, per a contemplar les magnífiques panoràmiques de la ciutat i la rodalia. Pocs coneixen els passadissos, els racons, les estances, les escales que s’amaguen a l’interior de la superba construcció xativina.

En temps pretèrits, Xàtiva comptava amb un elevat nombre de monges i clergues —tant regulars com seculars. La ciutat estava ben assortida d’esglésies, ermites, monestirs i capelles: Sant Feliu, Sant Pere, les esglésies dels trinitaris i les clarisses, la capella de l’antic Hospital (amb una meravellosa façana tardogòtica i renaixentista), Sant Domènec, Sant Agustí, Santa Tecla, Sant Francesc, els convents del Carme, la Consolació i la Mercè... El principal edifici era, però, l’església de Santa Maria, erigida col·legiata el 1413 pel papa Benet XIII, des de Peníscola, a petició d’Alfons de Borja. Des de l’època de la conquesta cristiana, el temple continuava sent la bellíssima mesquita musulmana. Els nous pobladors cristians s’havien limitat a cristianitzar-la i dedicar-la a l'Assumpció de la Mare de Déu. Al segle XVI, dos cronistes parlaren de la mesquita: Pere Antoni Beuter digué a la seua Crònica que Santa Maria de Xàtiva encara estava plena d’inscripcions daurades alcoràniques (sembla que els moriscos continuaven tenint tanta veneració a l’edifici que hi venien de molts llocs en pelegrinatge); Viciana descriví les seues set naus i la seua forma quadrangular. Un gravat d’Antoon van den Wijngaerde permet de comprovar que encara conservava el minaret.

En 1595, en intensificar-se les pretensions xativines d’esdevenir seu bisbal, els jurats van considerar l’edifici impropi d’aquelles pretensions; decidiren enderrocar la mesquita i bastir al seu solar un nou temple més escaient. En 1596, el patriarca Joan de Ribera col·locà la primera pedra. L'any següent, el primer arquitecte, Joan Pavia, començava a dirigir-ne la construcció. Bé que se sol atribuir a Pavia el projecte inicial, mai no s’ha identificat l'autor dels plànols i queda també per aclarir l'elecció del model de planta de tres naus, creuer i girola, construcció sense antecedents al Regne de València. Es construiria molt lentament, amb intermitències, pels desacords entre l'estament civil i l’eclesiàstic, i per la crisi econòmica i la pesta del segle XVII. Malgrat tot, els inicis del XVIII veurien construïts ja els principals components de l'edifici: la girola, el presbiteri, el creuer i la cúpula (assolada per un terratrèmol l'any 1852 i reconstruïda amb estructura metàl·lica), que ateny els 46 metres d'altura. De 1707 a 1731, les obres romangueren aturades de nou, a causa de la Guerra de Successió i la manca de fons econòmics (entre maig de 1707 i març de 1708, els cultes hi van estar, a més, interromputs).