dissabte, 27 de novembre de 2010

La conversa


Des que es destapà el cas Gürtel, alguns polítics locals experimenten veritables paranoies: canvien sovint el número dels seus mòbils, perquè creuen tenir intervingudes les comunicacions telefòniques. Aquestes manies persecutòries em recorden un film de 1974, The Conversation, escrit, produït i dirigit per Francis Ford Coppola. Gene Hackman interpretava el paper principal, un detectiu que treballava per a clients públics i privats, i es dedicava a gravar converses alienes. De vegades, això sí, un simple periodista i un bon zoom fan innecessari el desplegament tecnològic de Harry, el personatge interpretat per Hackman. Tenim, sense anar massa lluny, el cas dels missatges intercanviats per Vicent Parra, a través de la seua blackberry, mentre se celebrava el debat parlamentari més important del curs polític. Les pantalles del seu dispositiu mòbil foren captades per un fotògraf del diari degà («un gafarró», segons el president dels populars xativins); Parra es comunicava amb la marciana —em permetran la petita broma— Jubel Vercher, secretària general del PP xativí vinguda d’altre planeta (la xica, col·locada al jutjat de Carlet per una fundació del PP que presta atenció a les víctimes de la violència de gènere, viu a Xàtiva des de fa quatre dies).

Mentre el vicepresident de la Generalitat, Gerardo Camps, defensava a la tribuna d’oradors de les Corts el pressupost del pròxim exercici, el nostre diputat —de cos present a l’hemicicle, pel que es veu— tenia posada la seua atenció en Jubel. Parra ha denunciat la invasió de la seua intimitat. ¿S’ha produït realment una intromissió en la seua esfera privada? La resposta no és fàcil. D’una banda, el polític es trobava en un lloc públic; d’altra, expressava a través del mòbil opinions polítiques de la màxima rellevància. ¿Demanava a la seua dona per la grip d’una de les seues filles? No! «Si no fos un rayón i un malfeiner, Gerardet seria el millor parlamentari i conseller del govern; la resta és un tall d’inútils», li deia a Jubel. «Tu ho faries millor, sens cap dubte!», contestava ella. «Com a parlamentari, no», concloïa Parra; «ara, com a conseller, ho faria millor que la meitat de la quadrilla que tenim.» Quina exhibició de sinceritat! Per fi sabem de primera mà allò que només sospitàvem: que estem governats per una quadrilla.

Unes declaracions com aquestes són del màxim interès públic; els mitjans de comunicació no podien renunciar a publicar-les. Jo les trobe encisadores. Què voldrà dir això de rayón? Farà referència a ratlla, a ratllar (parlar en excés) o a ratllat? Quin misteri! També trobe bonic el to entendridor d’ella: «Tu ho faries millor!» I atenció, els dos interlocutors feien servir un valencià normatiu, bé que amb alguna incorrecció. A mi em sembla esperançadora aquesta barreja d’alta tecnologia UMTS i llengua vernacla emprada pels dos polítics del PP. Però continua planant la pregunta inicial: s’ha envaït la intimitat del diputat autonòmic? Dilucidar-ho és un assumpte ben pelut. En tot cas, les seues expressions de menyspreu envers els correligionaris, i la seua caritat ben entesa —que comença per u mateix, com tothom sap— ja són del domini públic. Ara arriba el torn de les especulacions, que no han cessat des que es van conèixer les opinions de Parra.

S’ha acabat la carrera política del president local del PP? Dimitirà del seu escó parlamentari? El desallotjaran d'altres càrrecs institucionals? (Parra és primer tinent d’alcalde de Xàtiva i president de dos organismes comarcals, la Mancomunitat La Costera-Canal i el Consorci de Residus de l’Àrea de Gestió 2.) «No he robat, ni he matat ningú. Mentre u no robe, ni mate...», ha declarat el polític als mitjans de comunicació. Home, no haurà robat —això, ell sabrà—, ni haurà matat ningú, però ha ultratjat tot el govern valencià en bloc. S’exposa, per tant, a la pena capital —política, s’entén. Tot depèn d’allò que sàpiga sobre els hipotètics assumptes tèrbols de la política local i autonòmica. De nou em vénen al cap les referències cinematogràfiques. Recorde, per exemple, aquella pel·lícula de suspens, The man who knew too much (L’home que sabia massa), dirigida per Alfred Hitchcock, amb James Stewart en un dels papers protagonistes. Saber massa és perillós al món dels brivalls i els espies; al món de la política, és garantia de supervivència. És possible que imposen un correctiu a Parra, però matar-lo... no crec!

(publicat a Levante-EMV, el 27/11/2010)