divendres, 27 d’agost de 2010

Els Ridocci xativins a terres del Piemont

Molts habitants de la ciutat, amants dels viatges, en parlen. Hi ha una suposada llei del turista xativí consistent al següent: tots els socarrats que marxen a qualsevol indret del món han de trobar una persona coneguda de Xàtiva. Jo, que sóc un viatger empedreït, vinc comprovant, des de fa temps, que la llei se sol acomplir sovint. He trobat xativins a Copenhage, París, Istanbul... En aquesta ocasió, he sojornat deu dies a la regió dels grans llacs italians; he recorregut bona part del Piemont i dues províncies de la Llombardia: Pavia i Como. Totes aquestes contrades són meravelloses. El visitant pot gaudir d’un patrimoni històric i artístic extraordinari: la cartoixa de Pavia, la Piazza Ducale de Vigevano, la Sacra di San Michele, les places porticades i les magnífiques esglésies barroques de Torí, el Museo delle Antichità Egizie, la Molle Antonelliana, el Sacro Monte de Varallo, el duomo d’Asti, la ciutat de Saluzzo, els frescos del Castello della Manta o la capella de San Eldrado, a l’abadia de Novalesa...

Un viatge, però, no consisteix únicament a visitar pedres venerables. El Piemont és també la terra de l’Slow Food, dels vins barolo i barbaresco —elaborats a la comarca de les Langhe—, de l’asti spumante, de les tòfones d’Alba... Per últim, el viatger que recorre aquesta regió i la banda occidental de la Llombardia pot contemplar paisatges meravellosos: els turons plens de vinyes que s’estenen pels confins de les províncies d’Asti i Cuneo, els arrossars de Novara i Pavia, els grans llacs alpins —Orta, Major i Como— i els massissos muntanyencs dels Alps, amb cims com el Monviso (de 3.000 m d’alçada), visible des de tota la província de Cuneo, o el Gran Paradiso (de 4.000), els contraforts del qual penetren en terres piemonteses. A les aigües del llac Major, emergeixen les Illes Borromees —Mare, Bella i Superior, o Illa dels Pescadors. I fou precisament a l’Illa Bella on s’acomplí la llei del turista xativí. Fent un tomb per la contrada, creguí reconèixer en un dels molls la fesomia de don José Gutiérrez Ridocci.



Efectivament, l’advocat xativí —i antic regidor— em véu. «Ximo, tu per ací?», em va dir amb cara de sorpresa. «Xe, Pepe, quina casualitat!», vaig fer jo, encaixant-li la mà. Em va presentar els seus fills, un dels quals ja coneixia de vista. I no puc estar-me de contar-los quina circumstància havia portat el senyor Gutiérrez i la seua família al Piemont. Uns avantpassats seus, els Ridocci —i dues branques familiars col·laterals, els Giambonini i els Calpini—, eren oriünds de la província piemontesa de Verbano Cusio Ossola, concretament d’una petita població, Vanzone e San Carlo, situada a la vall d’Ossola, ben a prop del llac. (Altres Ridocci valencians podrien ser originaris de Brolo di Nonio, un llogaret a les vores del llac d’Orta.) Els Ridocci emigraren a partir del segle XVIII a diferents països d’Europa i Amèrica. Alguns recalaren a València; altres, a diverses províncies espanyoles: Madrid, Astúries, Lleó... Com que venien d’una zona minera, molts d’ells muntaren negocis relacionats amb la ferreteria.

Durant el segle XIX, encara seguien arribant a casa nostra onades d’immigrants piemontesos. Matilde Ridocci, per exemple, fou besnéta d’un Giuseppe Ridocci i una Caterina Giambonini nascuts a Vanzone. (La il·lustre pedagoga, poetessa i pintora xativina és tia besàvia del senyor Gutiérrez.) Doncs bé, la família del lletrat xativí ha conegut la terra dels seus ancestres. Un nombrós grup de persones que conserven el cognom Ridocci, provenints de diferents contrades, han visitat Brolo, Omegna i Vanzone, i han participat en una jornada d’estudi dedicada a l’emigració i les vicissituds protagonitzades pels Ridocci en terres ibèriques. Segons em va explicar el senyor Gutiérrez, l’acollida dispensada per les tres petites viles ha estat magnífica. En acomiadar-me’n, vaig pensar que els viatges —ja es veu— permeten de vegades descobrir fragments oblidats de la nostra història. En definitiva, el record del meu periple per terres piemonteses romandrà lligat a una trobada casual que sembla confirmar la famosa llei: sempre trobaràs un conegut de Xàtiva a qualsevol punt de la rosa dels vents.


(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2010)