dilluns, 23 d’agost de 2010

Els grans llacs alpins del nord d’Itàlia (I)



Ja he tornat del meu periple estiuenc. Enguany, durant la primera quinzena del més d’agost, he recorregut la regió dels grans llacs italians. La primera fita fou Stresa, vila d’uns cinc mil habitants pertanyent a la província de Verbano Cusio Ossola i situada a la vora del Llac Major. El seu nom deriva d’Strixia, mot longobard que significa “franja de terra”. El terme comunal d’Stresa està dividit en tres zones: una costanera, estreta, on s’assenta el nucli històric, una de turons i muntanyes, i una insular, que comprèn tres de les quatre Illes Borromees (Mare, Bella i Superior, o dels Pescadors). Stresa és famosa per les seues Setmanes Musicals, que se celebren des de 1961, per iniciativa d’Italo Trentinaglia, noble advocat venecià el pare del qual havia estat director general del Teatro alla Scala de Milà, superintendent de La Fenice i compositor. La família Trentinaglia posseïa una vil·la a Stresa, on reunia nombrosos músics i autors atrets per les belleses naturals del llac, entre els quals Arturo Toscanini.


Per les Setmanes Musicals han passat personatges ben reeixits: Michele Campanella, Garrick Ohlsson, Christoph Eschenbach, Murray Perrahia, Jeffrey Swann, Andrea Lucchesini, Nikolaj Znaider... Al principi, les audicions se celebraven al Palau dels Congressos, a l'Illa Bella, als jardins de l'Illa Mare... Però s’anaren ampliant progressivament els espais, portant concerts a altres seus: el Castello Visconteo de Vogogna, la Rocca Borromeo d’Angera, la Basílica de San Giulio d’Orta... Des de 1999, tots els anys, com a pròleg del festival, s’interpreten a l’ermita de Santa Caterina del Sasso, a la província de Varese, les suites per a violoncel de Bach. Mentre passejava per la vila i per les vores del llac, vaig veure abundants cartells amb la programació del festival de 2010. També vaig navegar cap a l’Illa dels Pescadors i l’illa Bella.



El llac Major o Verbano (dit també Lago di Locarno o Lach Magiur, en llombard occidental) és un llac prealpí d’origen glacial, el segon d’Itàlia per superfície. Les seues vores són compartides per Suïssa i diverses províncies de les regions italianes del Piemont i la Llombardia (Varese, Verbano Cusio Ossola i Novara). Ocupa una allargada cubeta prealpina que s'estén des del vessant meridional dels Alps Lepontins fins a la plana del Po. Les seues riberes tenen una llarga tradició turística (sobretot a Locarno i Luino). La seua superfície és de 212,2 km², dels quals vora el 80% està situat a territori italià i el 20% restant a territori suís. Té un perímetre de 170 km i una llargària de 54 (la major entre els llacs italians). La màxima profunditat és de vora 372 m. A les seues aigües, hi ha moltes illes, grans, petites i minúscules: vuit pertanyen al Piemont; dues, a Suïssa; una, a la Llombardia.



A la part occidental del llac, en un braç anomenat golf Borromeo, entre Stresa i les poblacions de Pallanza i Verbania, es troben les illes Borromees. El conjunt es compon de tres illes i alguns illots i esculls. En el segle XIV, els Borromeo, poderosos senyors feudals de la zona, originaris de Florència, esdevingueren propietaris de les illes. Encara avui, la família posseeix l'Illa Bella i l'Illa Mare, i dos esculls coneguts com els castells de Cannero, amb ruïnes de dues fortificacions medievals. L’Illa dels Pescadors és l’única habitada per una petita comunitat, mentre les dues illes germanes són visitades per turistes que admiren els dos esplèndids palaus i els jardins, famosos a tot Europa per la bellesa del paisatge i per la diversitat de les arquitectures vegetals, que acullen més de 2000 varietats diferents. A l’Illa Mare, hi ha un nombrosa col·lecció d’aus orientals, com titots blancs, faisans daurats i papagais, lliures als esplèndids jardins. A l’escull del Melgonaro, creix una solitària però tenaç planta que fascinà poetes i artistes. L’illot de San Giovanni és famós perquè fou molts anys residència del compositor Arturo Toscanini, que vivia al Palazzo Borromeo, edifici del segle XVII. El paisatge del conjunt és esplendorós.



El microclima del llac ha permès la proliferació de plantes típicament mediterrànies; creixen llimeres, olivars i llorers, i prosperen les camèlies, les azalees, els rododendres, les magnòlies que es poden admirar als nombrosos i esplèndids jardins que proliferen a la costa piemontesa. La navegació de línia pel llac té orígens molt antics: en 1825, s’hi constituí la primera empresa. En 1826, el primer piroscaf, el Verbano, solcà les aigües. De 1876 a 1909, durant la belle époque, altra empresa de Milà posà en servei vuit grans vaixells saló. Actualment, la flota de passatgers, la més gran dels llacs italians, compta amb més de trenta unitats. Sobreviuen encara cinc vaixells històrics. A les rodalies del llac hi ha nombroses vil·les i castells.

2 comentaris:

LAURA ha dit...

Muchísimas gracias por publicar un año más el relato de tus viajes estivales. Además es que sabes elegir lugares bellos e interesantes. La de cosas que nos perdemos las que nos quedamos en bixquert y algo de playa cercana. Les diré a mis amigos que visiten esta web. Las fotos,espéndidas, muy bien.

Ximo ha dit...

En realitat, més que narrar el meu periple personal, m'agrada divulgar allò que es pot veure, les sensacions que es poden gaudir i les experiències que es poden experimentar quan hom viatja. A més, els periples permeten d’evocar moltes coses: una música, un autor literari, una amistat... En general, els valencians tenim un cert dèficit viatger. Sortir a conèixer altres horitzons eixampla el bagatge cultural i proporciona experiències molt plaents. Vinga, Laura, és qüestió d’animar-se (sempre que les circumstàncies personals ho permeten, clar).