dimecres, 25 d’agost de 2010

Els grans llacs alpins del nord d’Itàlia (II)

Altre estany alpí del nord d’Itàlia és el llac d’Orta, situat a la província piemontesa de Novara, molt a prop del llac Major, del qual el separa el mont Mottarone. Abans del segle XVI, el llac d’Orta havia estat conegut com Llac de San Giulio. És el més occidental dels llacs alpins, creat per un glacial. Té 13 km de longitud i 1,5 d’amplada. L’Isola di San Giulio està situada a 400 metres de la vora. Hi ha un servei regular de vaixells que l’enllacen. L’illa té 275 m de llargària, de nord a sud, i 140 d’amplària, d’est a oest. És una pintoresca roca coberta de velles cases medievals, situades a les vores, i coronada pels edificis del seminari que substituí el castell dels antics ducs. Al cim de l’illa, es troba la magnífica basílica construïda a finals del segle XVI, en què es poden admirar la càtedra tallada i el sarcòfag d’un duc llombard.



Sembla que a finals del segle IV, dos germans grecs, Giulio i Giuliano, originaris de l’illa d’Egina, arribaren a les vores del llac i es dedicaren, amb el beneplàcit de l’emperador Teodosi I, a l’enderroc dels llocs de culte pagans i a la construcció d’esglésies. La llegenda diu que Giuliano havia deixat l’encàrrec, al seu germà Giulio, d’edificar a Gozzano la noranta-novena església, i buscar el lloc on bastir la centena. Descobert el lloc adient a la petita illa, no trobà ningú disposat a transportar-lo. Llavors, Giulio estengué el seu mantell sobre les aigües i navegà cap a l’illa. Allí, derrotà els dracs i les serps que la poblaven, símbols de la superstició pagana, eliminant-los i excavant els fonaments de l’església al mateix punt en què avui s’alça la basílica de San Giulio. La llegenda d’aquests prodigis s’estengué pertot arreu. Les dues poblacions més importants, a les ribes del llac, són Omegna i Orta (Orta San Giulio, petita ciutat medieval), meta de molts artistes i escriptors, com ara Nietzsche, que s’hi trobà amb Lou Andreas Salomè. També hi proliferen les vil·les d’esbargiment. Orta té 1100 habitants i està situada sobre una península al centre de la riba oriental del llac, a uns quaranta quilòmetres de la capital, Novara. El centre històric, totalment restringit al trànsit de vehicles, està caracteritzat pels carrerons estrets i pintorescos. La via principal corre paral·lela a la vora del llac. Hi desemboquen costeres escarpades que s’allunyen en direcció al Sacro Monte (Patrimoni Mundial de la Unesco) o cap a l’àmplia zona de parcs. També hi destaca l’església parroquial de l’Assumpció. Als afores de la localitat hi ha la Vil·la Crespi, un luxós hotel d’estil mudèjar. El seu restaurant exhibeix dues estrelles Michelin.


Quant a la vila d’Omegna, és la pàtria de Gianni Rodari, les obres del qual esmenten sovint el Llac d’Orta: C'era due volte il Barone Lamberto (ambientat a l’illa di San Giulio), Il ragioniere-pesce del Cusio... L’ajuntament d’Omegna ha dedicat un parc a l’escriptor, amb unes vistes magnífiques sobre el llac. Gianni Rodari va nàixer el 1920. Son pare, forner anticlerical, morí quan el nen tenia 10 anys. Gianni i el seu germà, Cesare, es traslladaren amb la mare a Gavirate. La progenitora el féu entrar al seminari de Seveso, però prompte va comprendre que allò no era la vocació del seu fill i l’inscriví als estudis de Magisteri de la mateixa ciutat. Després d'estudiar tres anys, Gianni va rebre el diploma de mestre, a l'edat de disset anys, i començà a treballar en un col·legi d'ensenyament primari. S’interessà per la música (féu tres anys de violí) i la literatura (descobrí les obres de Nietzsche, Schopenhauer, Lenin i Trotski, que l’ajudaren a desenvolupar el seu sentit crític). En 1939, estudià, durant un breu període, a la Universitat de Milà. Durant la Segona Guerra Mundial, quedà exempt del servei militar per raons de salut. S’afilià al partit feixista durant un temps, per tal de trobar feina. Traumatitzat per la pèrdua de dos amics, i per l'empresonament del seu germà Cesare en un camp de concentració nazi, Rodari ingressà al Partit Comunista i participà al moviment de resistència. Sent periodista del diari comunista L'Unità, començà a escriure literatura infantil. En 1951, publicà els primers llibres: Il libro delle filastrocche i Il romanzo di Cipollino. En plena guerra freda, en aparèixer la seua primera obra pedagògica, Il manuale del pioniere, fou excomunicat pel Vaticà, que el definí com un exseminarista esdevingut diabòlic. Les parròquies cremaven el Pioniere i els seus altres llibres. En 1952, es casà amb Maria Teresa Feretti, de la qual va tenir una filla, Paola. En 1957, Gianni Rodari esdevingué periodista professional. De 1966 a 1969, va participar activament en projectes adreçats a infants. En 1970, li va ser atorgada la Medalla Hans Christian Andersen de literatura infantil, distinció que li donà força reputació internacional.


Les seues obres han estat traduïdes a moltes llengües. En 1979, després d'un viatge a la URSS, la seua salut començà a declinar i hagué d'abandonar bona part de la seua activitat. Va morir a Roma, en 1980, durant una operació quirúrgica. Entre les seues obres, destaquen Cipollino e le bolle di sapone, Favole al telefono (traduïda al català am el títol de Contes per telèfon), Il libro degli errori, Tante storie per giocare (Contes per a jugar), Grammatica della fantasia (obra fonamental per a molts mestres interessats a la renovació pedagògica), Novelle fatte a macchina (Contes escrits a màquina)...



Mentre evocàvem la figura de Gianni Rodari, un amic i jo vam decidir seure a la terrassa d’un restaurant d’Orta, el Venus, situat a la vora mateixa del llac, enfront de l’Isola di San Giulio. Vam sopar contemplant el bellíssim crepuscle. Vam xerrar sobre els viatges passats, presents i futurs. I brindàrem amb una copa de vi negre Barbera d’Alba, quan ja s’havien encès tots els llums de l’illa. En resum: un pomeriggio, un tramonto i una notte per a recordar.

1 comentari:

cewitail ha dit...

Just want to say what a great blog you got here!

nolvadex