dissabte, 7 d’agost de 2010

El túnel del temps

Això era i no era, tres cagant en una era, que es formaven enormes cues en un carrer llarg i estret de ciutat. Moltes gents, homes de camp, dones de casa, oficinistes, xics i xiques, avis i àvies, comerciants i ociosos, formaven llargues i llargues cues davant d’un portal del carrer de l’Àngel. Alguns i algunes arribaven a la mitjanit, o a les quatre de la matinada, amb catrets, hamaques, coixins, matalassos inflables i estores, disposats a passar la nit a la fresca. En arribar les vuit del matí, s’obria el portal. Pel que es veu, encara no funcionaven aqueixos dispensadors moderns que subministren els números de tanda. Dic açò perquè sortia de l’antre un uixer, amb espatlleres, galons, escuts i barret de gorra, repartint, en nom de la superior autoritat, uns paperets mostosos amb el número de torn.

En repartia, exactament, trenta, els mateixos trenta numerets que ja havia repartit el jorn anterior (i l’anterior i l’anterior...) i que després arreplegaria, conforme les persones els anaren lliurant al travessar el llòbrec portal que donava accés a les dependències acabades d’obrir. Així, l’uixer els podia tornar a repartir l’endemà (i altre dia i altre...). Les gents s’afanaven a recollir les paperetes llardoses i, clar, es produïen empentes, intents de passar davant sense respectar el torn, conats de baralla, insults... Quan l’agent de l’autoritat havia acabat de repartir els greixosos tiquets, els somriures de felicitat només il·luminaven l’esguard de les exigües persones tocades per la mà de la deessa fortuna —i premiades per la seua perseverança, tot s’ha de dir, perquè havien vetllat una o dues nits mentre feien cua al carrer.

La contrarietat era ben palesa, en canvi, al rostre de les desenes o centenes de soferts mortals que haurien de tornar a passar, ineludiblement, altra nit a la fresca, esperant que el dia següent els fos més propici. L’escena es repetia tots els dies, totes les setmanes. Entre els afectats, hi havia gent de ciutat, de les viles de la rodalia, de la Costera, de la Vall d’Albaida, de la Ribera... Quin era l’objecte dels seus patiments? Què buscaven amb tant d’afany en les dependències que s’amagaven darrere d’aquell portal? És possible que algun lector amic meu, com Emili Navalón, un jubilat de banca que ronda la setantena, pense: «Fotre! Açò sembla un relat ambientat en l’època de les cartilles de racionament.» Doncs, no. Açò no és el túnel del temps, ni un relat de ficció. Aquesta història de pobres gents que fan cua es va repetir, sense anar massa lluny, ahir a les vuit del matí, davant la comissaria local de policia. I es tornarà a repetir, si ningú no ho remeia, el proper dilluns (i el dimarts, el dimecres, el dijous...).

Qualsevol pensaria que estic exagerant. Som a l’època d’Internet, a l’època en què hom pot fer tota mena de tràmits a través de la xarxa: la declaració de la renda, el pagament de les multes, la matrícula de la Universitat... A la comissaria de Xàtiva, ja es veu, sembla que encara no se n’han assabentat. I continuen donant tanda, un dia i un altre, amb unes paperetes ben mostoses, a la gent que vol renovar-se el document nacional d’identitat —o fer-se el passaport. (Per estalviar!) Aquestes pàgines s’han fet eco dels fets. I els he vist narrats —com, potser, els hauran vist vostès i el meu amic Emili— a les notícies de Televisió Espanyola: En Xàtiva, un pueblo de la provincia de Valencia, la gente duerme en la calle mientras hace cola para sacarse el documento nacional de identidad. Per a una vegada que sortim al telediari... Això sí, en aquesta ocasió, la culpa no és de l’alcalde. En fi, que passen vostès un bon estiu.
(publicat a Levante-EMV, el 07/08/2010)

2 comentaris:

Davit del carré Blanc ha dit...

Una de les darreres vegades que vaig anar a renovar el DNI, el policia de la porta, el que reparteix els numerets, em va dir: "Hoy no repartimos números: se ha roto la máquina de Madrid y no se pueden hacer carnets". Per un moment vaig pensar en la meua ingenuitat quan llegia a Kafka, pensant-me que era un autor de ficció.

Ximo ha dit...

Apreciat Davit, sempre s'ha dit que la realitar supera moltes vegades la ficció.