«Neu de gener omple el graner», fa la dita. Tanmateix, sembla que l’any nou, tot just acabat de començar, no ens portarà massa bonança econòmica. Recorde com Vicent Galbis, economista nascut a la Vall d’Albaida (que va treballar durant prop de trenta anys al FMI, ocupant-hi llocs de responsabilitat) explicava, fa uns anys, que la nostra economia tradicional estava abocada a la crisi irremeiable; de cap manera anava a poder competir amb la dels països emergents, que inicien llurs processos d’industrialització amb sectors com el tèxtil (tal com férem nosaltres a les darreries del segle XIX). Llurs costos de producció —sobretot en mà d’obra— són ínfims. Vicent Galbis recordava que els països desenvolupats depenen cada vegada menys del sector secundari i aposten bona part de la seua activitat econòmica al terciari, a empreses dedicades a l’activitat financera i a la distribució, a empreses que creen valor afegit: innovació, disseny, serveis de qualitat... L’economista vaticinava que només el sector terciari podia recuperar l’activitat de les nostres comarques i assegurar el benestar dels seus habitants.
Està clar que el senyor Galbis hauria d’haver donat un curset a les nostres autoritats locals. Durant els últims anys, els nostres edils ho han apostat tot a l’activitat immobiliària, sense atendre cap senyal d’alarma. El sector de la construcció, una pura bombolla especulativa, anava a esclatar d’un moment a l’altre, però ningú no volia soltar el pastís d’uns beneficis exorbitants a curt termini. I clar, en aquest panorama, les empreses innovadores esdevenien exòtiques i escadusseres a casa nostra. Conclusió: quan ha caigut dràsticament l’activitat constructora, ens hem situat en uns nivells de desacceleració i atur que no es coneixien des de fa anys. A més, la pèrdua de llocs de treball s’ha traduït en una crisi de consum de dimensions considerables. El comerç ha pagat, doncs, els vidres trencats; els botiguers han vist com minvava ràpidament la seua facturació. Mentrestant, els polítics que ens governen, com no han escoltat mai el senyor Galbis, no saben què fer. Podrien llegir una llibre de Francesc Muñoz, Urbanalización; paisajes comunes, lugares globales, i intentar almenys una sortida: transformar la ciutat; recuperar el nostre patrimoni històric; dissenyar uns espais en què els usos residencials, els aprofitaments culturals i turístics, i l’oferta comercial de qualitat foren compatibles; crear una nova ciutat, en definitiva.
El gremi dels botiguers, tradicionalment conservador i poruc, tampoc no ha entès que s’ha de canviar per a sobreviure. Ara, s’ha mostrat dividit davant del govern municipal en l’assumpte de les restriccions del trànsit rodat per ciutat vella. Com que els polítics solen actuar només en clau electoral, els vianants anem a veure com una de les inversions estrella del Pla E queda finalment en no res. I mentre, l’alcalde passa més temps a València que a Xàtiva, preocupat només pels afers partidistes i pel seu futur polític a les estructures del PP. En resum: no s’han de tenir dots endevinatoris per a saber quina serà, bàsicament, l’activitat municipal del 2010. Amb uns ingressos molt minvats per la davallada de les llicències urbanístiques i amb una despesa corrent que es menja gran part del pressupost municipal, els nostres edils es limitaran a pagar interessos i a gestionar els temps de realització de determinades obres (la ciutat de l’esport entre elles); voldran arribar a 2011 amb el corresponent programa d’inauguracions que assegure l’enèsima reelecció de Rus com alcalde. Però clar, això no va a permetre que la nostra ciutat isca de la crisi i encare el futur amb perspectives de creixement sostenible.
Està clar que el senyor Galbis hauria d’haver donat un curset a les nostres autoritats locals. Durant els últims anys, els nostres edils ho han apostat tot a l’activitat immobiliària, sense atendre cap senyal d’alarma. El sector de la construcció, una pura bombolla especulativa, anava a esclatar d’un moment a l’altre, però ningú no volia soltar el pastís d’uns beneficis exorbitants a curt termini. I clar, en aquest panorama, les empreses innovadores esdevenien exòtiques i escadusseres a casa nostra. Conclusió: quan ha caigut dràsticament l’activitat constructora, ens hem situat en uns nivells de desacceleració i atur que no es coneixien des de fa anys. A més, la pèrdua de llocs de treball s’ha traduït en una crisi de consum de dimensions considerables. El comerç ha pagat, doncs, els vidres trencats; els botiguers han vist com minvava ràpidament la seua facturació. Mentrestant, els polítics que ens governen, com no han escoltat mai el senyor Galbis, no saben què fer. Podrien llegir una llibre de Francesc Muñoz, Urbanalización; paisajes comunes, lugares globales, i intentar almenys una sortida: transformar la ciutat; recuperar el nostre patrimoni històric; dissenyar uns espais en què els usos residencials, els aprofitaments culturals i turístics, i l’oferta comercial de qualitat foren compatibles; crear una nova ciutat, en definitiva.
El gremi dels botiguers, tradicionalment conservador i poruc, tampoc no ha entès que s’ha de canviar per a sobreviure. Ara, s’ha mostrat dividit davant del govern municipal en l’assumpte de les restriccions del trànsit rodat per ciutat vella. Com que els polítics solen actuar només en clau electoral, els vianants anem a veure com una de les inversions estrella del Pla E queda finalment en no res. I mentre, l’alcalde passa més temps a València que a Xàtiva, preocupat només pels afers partidistes i pel seu futur polític a les estructures del PP. En resum: no s’han de tenir dots endevinatoris per a saber quina serà, bàsicament, l’activitat municipal del 2010. Amb uns ingressos molt minvats per la davallada de les llicències urbanístiques i amb una despesa corrent que es menja gran part del pressupost municipal, els nostres edils es limitaran a pagar interessos i a gestionar els temps de realització de determinades obres (la ciutat de l’esport entre elles); voldran arribar a 2011 amb el corresponent programa d’inauguracions que assegure l’enèsima reelecció de Rus com alcalde. Però clar, això no va a permetre que la nostra ciutat isca de la crisi i encare el futur amb perspectives de creixement sostenible.
(publicat a Levante-EMV, el 09/01/10)
4 comentaris:
Excel.lent an[alisi Ximo, l'he llegit este mat'i i m-ha agradat molt. M-agradaria saber com et va arribar la refer[encia de Francesc Mu;oz, no s'e qu[e em passa amb el teclat!
Xavi, gràcies per les teues ponderacions sempre benèvoles. Quant a les referències a l’obra de Francesc Muñoz, em vam arribar per diversos conductes: d’una banda, es van anunciar, fa tres mesos, el debat sobre les dinàmiques globalitzadores en espais urbans i la presentació del llibre Urbanalización a València, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània; d’altra banda, crec recordar que tu també publicares una ressenya al teu blog. En part ets responsable, doncs, del meu interès per llegir l'obra.
Gràcies per l'aclariment. Tenia interés en saber si t'havia arribat també per unes altres vies. I no he ponderat l'article benèvolament, crec sincerament que està molt encertat.
Bon dia Ximo...
No he trobat la teua adreça electrònica ací al blog i volia posar-me en contacte amb tu. Sóc cristina, redactora d'Ara Multimèdia (www.aramultimedia.com). Pots enviar-me un correu a info@aramultimedia.com, o bé escriure ací el teu correu. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada