Les festes de Sant Antoni Abat

Avui, festivitat de Sant Antoni Abat, ha conclós, a les dotze del migdia, l’Any Amades, en què s’ha commemorat el cinquantenari de la mort del gran etnòleg. Joan Amades diu que la festa de Sant Antoni és una cristianització de les antigues consuàlies romanes, que se celebraven pel desembre en honor a Consus, a qui es demanava que preservés el bestiar de qualsevol mal. A Roma, el dia 8 de gener, també tenia lloc la festa de la coronació dels ases davant l’altar de Júpiter. Un cop celebrats els sacrificis, els forners i els flequers coronaven llurs ases amb murtra i llorer, i organitzaven una gran cavalcada que voltava pels carrers de la gran urbs. L’Església posà aquestes celebracions paganes sota l’advocació de Sant Antoni Abat o del porquet.

Sembla que aquest sant havia nascut vers l’any 251 a Egipte. Als 19 anys, va repartir els seus béns i marxà a viure tot sol a una cova, a Tebes. Més tard, el 285, es va retirar a un castell abandonat, situat a les muntanyes orientals d'Egipte, on va viure 20 anys. El 305, tornà a la vida comunitària i es voltà de nombrosos deixebles. Es diu que feia miracles. El 311, durant el regnat de l'emperador Maximià, estigué a punt de patir martiri. Fundà diferents ermitoris i es va relacionar amb Sant Atanasi, bisbe d'Alexandria. Es va oposar als arrians. Malgrat la dieta escassa i les feines, va viure molts anys —diuen que 105—; va morir a les muntanyes el 17 de gener del 356. Fou enterrat en secret. Es conserven set escrits seus. Sant Atanasi, que va escriure la seua biografia, conta que el diable el va temptar a Tebes amb diverses visions pecaminoses, però Sant Antoni s'hi va resistir. La proesa fou coneguda arreu i es van multiplicar els seus deixebles. A la iconografia cristiana, el sant és representat amb un llibre i una creu en forma de tau o T. Altres vegades duu un gaiato de què penja una campaneta. Sol estar acompanyat d'un porquet a la porta d’una cova. Fins ací, la història més o menys constatable.

Joan Amades explica, però, una llegenda amb elements que avui semblen freudians. Pel que es veu, el sant va visitar terres catalanes. Durant el temps en què obrava miracles portentosos a Tebes, el governador de Barcelona tenia una filla greument malalta; se li havien posat els mals esperits al cos. La fama miraclera de Sant Antoni va arribar fins a la ciutat. El governador, cansat de no trobar remei per a la seua filla, va enviar uns emissaris a visitar l’eremita i a demanar-li que anés a guarir la seua filla. Sant Antoni es va enfilar dalt d’un nuvolet i amb una alenada va volar a Barcelona. Va desembarcar en una plageta i va visitar la filla del governador. La va beneir i els dimonis van fugir del cos de la jove; en un tres i no res, la xica va restar guarida. Poc abans, només arribar el sant a la ciutat, se li havia presentat una bacona amb un garrinet a la boca; el cadell no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el garrinet als peus del sant. El solitari de la Tebaida el va beneir. De sobte, el porquet restà guarit i, com si hagués anat dret sempre, es va posar a córrer. La bacona, agraïda al sant, el va seguir sempre pertot arreu. Com que el sant va morir primer que la bèstia, la llegenda diu que la bacona el va enterrar. De la qual cosa es desprèn que l'animalet que caracteritza la iconografia de Sant Antoni és barceloní i no és un porquet, sinó una truja. La gent del poble entesa en núvols encara aplica el nom de barqueta de Sant Antoni a uns nuvolets llargs i afuats que solen sortir cap a la posta, perquè segons la tradició, recorden el núvol que el sant féu servir de barca per anar d’Egipte a Barcelona.

Sant Antoni té dedicades moltes esglésies i capelles als països de l’antiga Corona d’Aragó; en alguns indrets és també patró dels llauradors i amb aquest motiu hom fa la benedicció del bestiar el dia de la seua festa. Els gremis de traginers i carreters el tingueren com a patró i en celebraven la festa amb la cavalcada dels Tres Tombs. A les Illes Balears, al País Valencià i a la comarca del Matarranya, la festa compta amb la presència de fogueres, botargues i bon nombre de balls, cançons i tradicions gastronòmiques pròpies. A la Costera, és el patró de dues viles: Cerdà i Canals. En aquesta segona, les festivitats acaben el dia 18 per la nit, quan arriben els festers a l’Església i, segons mana la tradició, donen tres tombs al temple. Moltes poblacions dels Ports de Morella celebren també la Santantonada, hereva de ritus ancestrals vinculats al solstici d’hivern, encaminats a propiciar la fecundació de la natura, la terra i el bestiar. La celebració guarda molts paral·lelismes amb les festes de Canals. Al Portell, posem per cas, els majorals, vestits de fosc i amb barrets, recorren la vila a cavall anunciant la festa. Es fan representacions al voltant d’una foguera o “barraca” de grans dimensions bastida al voltant d’un arbre central, el “maig”, revestit de brancatge verd. Les protagonistes de l’escenificació són les botargues, una mena de dimonis que passegen el sant pel poble, lligat amb una corda, mentre espanten nens i dones. La comitiva passa casa per casa i finalment encén la barraca, refugi del sant.