Arguments a favor i en contra

Aquests dies, arran d’una orde del Ministeri de Cultura, que ordenava paralitzar els enderrocs al barri del Cabanyal, la polèmica torna a protagonitzar les portades dels mitjans d’informació i nombroses entrades a la blogosfera. De nou, partidaris i detractors de la prolongació de Blasco Ibáñez esmolen les seues eines dialèctiques. L'Avinguda de Blasco Ibáñez es va projectar com un bulevard que havia d’arribar fins a la Malvarrosa. Es tracta, per tant, d’un projecte frustrat. Naturalment, els objectius que es marcaren els promotors, fa més d’una centúria, no vinculen necessàriament a cap decisió concreta que es prenga ara, però demostren una voluntat antiga de connectar el nucli històric de València amb la mar, a través d’una gran via. S’ha dit que el Carrer de la Pau o l’Avinguda de l’Oest són casos semblants. No ho són; l’un i l’altra pretenien obrir artèries al nucli medieval d’acord amb uns paràmetres vuitcentistes que avui ja no tenen vigència (els mateixos que propiciaren l’enderroc de les muralles). Així i tot, el final brusc de l’avinguda de l’Oest ha deixat als barris històrics cicatrius i desgavells urbanístics de difícil solució. En canvi, la connexió del centre amb les platges és un objectiu plenament vigent; la revitalització de la façana marítima pot reportar a la ciutat múltiples beneficis, socials i econòmics.

La pretensió, que jo no trobe menyspreable, de prolongar Blasco Ibáñez fins a la mar ha aixecat entre els diferents detractors tota mena de desqualificacions: projecte pretensiós, passat de moda, especulatiu... Són simples adjectius que no poden prendre’s seriosament com arguments a favor o en contra. Només les al·lusions a l’aspecte especulatiu de l’assumpte mereixen una breu reflexió. Ja no queda cap de les nombroses empreses immobiliàries que es van pujar al tren de l’operació urbanística. L’enorme crisi del sector ha provocat la seua desvinculació del projecte. Ara mateix, només Ajuntament i Generalitat, immersos en uns enormes dèficits pressupostaris, pretenen tirar endavant el carro, per una qüestió de cabuderia. De tota manera, algunes persones semblen haver descobert de nou les Amèriques. Darrere de qualsevol operació urbanística, sempre hi ha interessos econòmics que, canalitzats de manera adequada, poden resultar positius per als processos de creixement de la ciutat. Hi havia, posem per cas, interessos especulatius darrere del Pla Cerdà i els edificis de Gaudí. Tanmateix, l’eixampla de Barcelona és modèlica en molts aspectes. I arran de les Olimpíades, la ciutat comtal també ha recuperat la seua façana marítima.

Finalment, alguns han cregut detectar un lapse freudià en aquells que parlen d’unir València amb la mar, com si el Cabanyal no fos València. Atenció! Si ens dediquem a buscar-li més de quatre potes al gat, malament! S’està parlant d’unir el nucli històric i l’eixampla de la ciutat amb la línia marítima. I això és molt difícil d’argumentar en contra. Es podran manifestar opinions, parers, gustos... Arguments, pocs! Que el centre de València deixe de viure d’esquenes a la mar és un objectiu perfectament honorable. Qüestió distinta és la manera d’aconseguir-ho. Si la consecució implica la destrucció absoluta d’un barri, se n’haurà d’estar evidentment en contra. Ara bé, no hi alternativa possible? Dit en altres paraules: no existeix la manera de prolongar Blasco Ibáñez sense destruir totalment el Cabanyal o sense infligir-li danys irreparables? Aquest hauria de ser el moll de la qüestió. I urgeix contestar aquestes preguntes. El barri s'està degradant a velocitat de vertigen.