Preservar la memòria

 

Aquesta vesprada s'inaugura a Xàtiva una exposició d'Artur Heras que reflexiona sobre un capítol dramàtic de la història contemporània europea. La mostra, amb més de dues-centes obres, es titula "HALT! Imatges que pensen" i es podrà visitar fins a la darreria del mes d’abril en quatre llocs: a l'Espai Cultural Sant Domènec, els museus de l’Almodí i Belles Arts i l'església de Sant Feliu. Gran part del conjunt exposat ha viatjat per Bremen, Frankfurt, Perpinyà i València. Entre el material que es mostra, amb algunes creacions fetes expressament per a la nostra ciutat, hi ha pintures, dibuixos, escultures, instal·lacions i panells amb informació documental. En alemany, Halt significa 'Alto'. Aquesta expressió es pot entendre com un «¡Alto a l'avanç del feixisme!» L'artista apel·la a la necessitat de fer front a la repetició d'episodis ben colpidors. Artur fa una lectura personal de la història visual de vençuts, exiliats, deportats i desapareguts durant la campanya d’extermini perpetrada pels nazis. Convida a parar esment en fets passats que, tanmateix, tornen a l'actualitat: auge de l’extrema dreta, guerra, bombardejos brutals, agressions a civils, racisme, genocidi, deportacions d’immigrants... L'exposició també acull la memòria de la Guerra Civil i l'horror que es patí a Xàtiva. Al Museu de Belles Arts hi ha, entre d’altres, la peça Mur de paraules (2024) i alguna referència al bombardeig de la nostra ciutat —al quadre La Mona i el Savoia Marchetti (2024), posem per cas. A l’església de Sant Feliu es pot contemplar una peça d'homenatge a Josep de Ribera. Aquesta peça ens recorda que Artur ja va mostrar en 2019, a la seua ciutat nadiua, una magnífica exposició antològica, "Sura com el desig i el destí en la memòria", que repassava cinquanta-cinc anys de producció artística. Per tant, l'artista torna a sa casa. "HALT! Imatges que pensen" colpirà profundament els espectadors de certa edat. Recupera la memòria d’un període fosc de la història de la humanitat i ens recorda la importància de preservar la memòria. Els escolars i els estudiants de secundària haurien de visitar l'exposició obligatòriament; és molt preocupant la ignorància de molts joves sobre els episodis més terribles de la història recent.»

Dues visions de la realitat política

Coses que Trump no esperava escoltar

Des de 2011, la reverenda Mariann Edgar Budde, de 65 anys, és líder espiritual de vuitanta-sis congregacions i deu escoles de l'església episcopal a Washington DC i quatre comtats de l'estat de Maryland. És la primera dona que exerceix el càrrec de bisbessa de la seua església, potser una de les més liberals de la Comunió Anglicana mundial. (Anteriorment, la bisbessa havia estat durant divuit anys rectora de l'església episcopal de Sant Joan a Minneapolis.) A més, Budde és historiadora, mare i àvia. Dimarts, féu el sermó de la missa d'investidura celebrada a la catedral de Washington, quan el nou president ja havia firmat les primeres ordres executives contra la diversitat de gèneres i els immigrants. La reverenda Budde va dir coses que Donald Trump no esperava escoltar: «Senyor president, milions han posat llur confiança en vostè que, com va dir ahir, ha sentit la mà providencial d'un Déu amorós. En el nom de Déu, li demane que tinga misericòrdia amb gent que ara té por en el nostre país. Hi ha famílies demòcrates, republicanes i independents algunes de les quals temen per les vides dels seus xiquets i xiquetes gais, lesbianes i transsexuals. Hi ha gents que cullen les nostres collites, que netegen les nostres oficines, que treballen en granges i empacadores de carn, que renten els plats quan nosaltres acabem de menjar als restaurants, que treballen en torns nocturns dels hospitals. Podran no ser ciutadans, o no tenir la documentació apropiada, però els immigrants, en la seua immensa majoria, no són criminals. Paguen els imposts, són veïns nostres i membres fidels de les nostres esglésies, mesquites, sinagogues i temples. Li demane que tinga clemència amb les persones de les nostres comunitats els xiquets de les quals temen que els seus pares siguen enviats molt lluny. Li demane que ajude les persones que fugen de zones de guerra, que pateixen persecució en les seues pròpies terres i vénen ací a trobar compassió i acollida. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l'estranger, perquè nosaltres també fórem estrangers en aquesta terra.» No és habitual que el nou president nord-americà senta davant seu aquest tipus de discursos. Donald Trump, un narcisista paranoide amb zero empatia, tingué la reacció irada que calia esperar: «No m'ha semblat un bon ofici... Podien haver-ho fet molt millor. Budde és una radical d'esquerra que m'odia. Hauria de demanar perdó.» Per la seua banda, el congressista republicà Mike Collins va dir que la bisbessa «hauria de ser inclosa en la llista de deportacions.»

Alto el foc

Vinyeta de Ferreres

Com una cabra

És ben sabut que sempre manen els mateixos al món. Per això solia ser indiferent que els EUA foren governats per republicans o per demòcrates. En realitat, sol manar el complex empresarial (la indústria armamentista, entitats financeres i fons d'inversió, tecnològiques, farmacèutiques, petrolieres...) que finança les campanyes dels candidats d'ambdós partits. Recorde haver llegit en 2010 El club de los elegidos (cómo la élite del poder global gobierna el mundo), un assaig de David Rothkopf, professor de la Universitat de Columbia, i membre d’un selecte grup d’institucions acadèmiques, empresarials i socials nord-americanes. Explica en el seu llibre com el poder global està concentrat en mans d’un nombre notablement reduït de persones de tot el món, sobretot dels EUA. Al poder ocult tant li és qui guanye les eleccions. L'experiència mostra que, amb mínimes variacions en matèria social, les polítiques econòmiques dels grans partits tradicionals solen ser les mateixes. Des d'aquesta perspectiva, la victòria de Trump no hauria de significar cap novetat destacable. Tanmateix, les coses podrien ser diferents en aquesta ocasió.

Primer cal aclarir que el Partit Republicà ja no és la força política conservadora de sempre. Ha esdevingut una formació d'extrema dreta populista que, segons el parer de molts analistes, pot ser considerada la versió nord-americana del feixisme pur i dur. El partit està totalment fagocitat per Trump. No hi ha nigú a les files republicanes que gose contradir-lo. Algun despistat creurà que el personatge ve precedit d'un enorme èxit empresarial. No. Una anàlisi de The Washington Post concloïa que «Trump és una barreja de fanfarroneria, fracassos comercials i èxit». Un èxit relatiu; ha estat en fallida diverses vegades. Al capdavall, és un especulador immobiliari que s'ha ficat en política per a forrar-se. Amb un discurs confús i populista, que apel·la a temors (als immigrants, a les minories, al feminisme) de molta gent de classe treballadora, ha aconseguit engalipar almenys la meitat dels nord-americans. I s'està produint una situació inèdita. Fins ara, el polític havia d'acatar les directrius del conglomerat econòmic. Amb Donald Trump s'ha girat la truita. Molts milionaris s'han posat a les seues ordres perquè li tenen por. És capaç de tot.

Alguns psicòlegs, com ara John Gartner, van assenyalar fa temps que Trump està mentalment malalt; patiria un greu trastorn psicològic, TNP, que l'incapacita per a complir adequadament amb les obligacions de màxim mandatari de la primera potència mundial. Segons el Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, Fifth Edition (DSM-5), principal font d'autoritat per a diagnòstics psiquiàtrics, Donald Trump patiria trastorn narcisista de la personalitat. Diferents psicòlegs i psiquiatres han plantejat la possibilitat que també patisca trastorn antisocial de la personalitat (TAP), trastorn paranoide de la personalitat (TPP) o trastorn delirant. ¡Uf! ¡En mans de qui estem! No seria la primera vegada en la història que un governant està com una cabra. Es demostra de nou l'error d'afirmar que la democràcia assegura l'elecció dels millors. El TNP sol comportar una sèrie de comportaments antisocials, especialment en narcisistes extrems. A més, en alguns casos, els malalts de TNP poden arribar a manifestar símptomes paranoides i fins i tot psicòtics, sobretot quan el seu ego s'expandeix sense límits. El retrat del personatge fa feredat.

 

Però tornem al complex empresarial dels EUA. El context local i mundial també ha canviat. Els EUA sempre havien estat paladins del lliure comerç, però ara són partidaris del proteccionisme, perquè alguns països asiàtics —Xina sobretot— amenacen l'hegemonia econòmica i tecnològica occidental. En aquesta nova situació, Trump pot posar-ho tot de cap per avall, començant per la democràcia. Un delinqüent sexual convicte, un defraudador fiscal, un colpista —que envià una torba d'energúmens armats al Capitoli de Washington, amb intenció d'impedir la certificació del resultat electoral que havia donat la victòria a Biden— s'ha fet amb la presidència de la primera potència mundial amb el suport d'una majoria exigua. Almenys fins a la meitat del seu mandat, tindrà poder absolut; controla l'executiu, les dues cambres legislatives i el Tribunal Suprem. Dos trets de la gent amb TNP és el fracàs continu a l'hora de distingir entre realitat i fantasia i els esclats de còlera quan es qüestionen les seues ficcions. Com les reaccions de Trump poden ser temibles, els immensament rics i la flor i nata del món empresarial han decidit no molestar-lo.

Xantatge de les asseguradores

Els ideòlegs del neoliberalisme, que inspiren les polítiques econòmiques dels governs de dretes, intenten desmuntar l’estat del benestar. Pensen que s’han de privatitzar tots els serveis públics. Aquestes intencions es manifesten clarament en la sanitat. Durant l'anterior etapa de govern del PP, el País Valencià fou pioner en la política d’externalització de diversos serveis sanitaris. La Generalitat arribà a tenir privatitzats cinc hospitals —el més pròxim en Alzira. De fet, la cessió d'hospitals públics madrilenys al sector privat s’inspirà en el model Ribera. Hi ha, però, altres aspectes de la política sanitària que passaven desapercebuts. Un d’ells afecta els treballadors públics. Els funcionaris civils de l’Estat no cotitzen al règim general de la Seguretat Social. Ho fan a la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat, Muface, que prestava fins ara l’assistència sanitària als seus afiliats a través de diferents entitats, amb les quals firmava un concert. Els mutualistes destinats al País Valencià (docents, empleats de l'administració general, policies nacionals, etc.) podien elegir entre el sistema sanitari públic o asseguradores privades.

Molts funcionaris triaven les companyies asseguradores; el seus serveis ambulatoris no estan tan col·lapsats com els de la sanitat pública. El Ministeri d’Hisenda, encantat; pagava unes primes molt ajustades per aquesta assistència externalitzada. Resulta, però, que totes les companyies mèdiques rebutgen de renovar el concert en vigor si la seua pretensió d'augment de les primes no és atesa. Al·leguen que la mitjana d’edat dels funcionaris està pujant exponencialment —els funcionaris jubilats també són mutualistes. La gent major resulta molt cara per a les empreses privades —la gent jove és més barata. (Cal recordar que l’empresa privada no sol pensar en la qualitat del servei que presta; pensa només en el benefici que n’obtindrà. Muface està a punt de desaparèixer. Des de certa esquerra es llancen uns missatges cridaners: «¡Que els funcionaris patisquen la merda d'atenció primària que rep la resta de treballadors!» D'acord amb les lleis de Murphy, una situació molt dolenta és susceptible d'empitjorar encara més. Si tots els mutualistes acaben passant al règim comú de la Seguretat Social, el col·lapse del servei públic pot ser total.

Al País Valencià, mutualistes i altres beneficiaris —els fills i les persones a càrrec dels titulars— formen un col·lectiu d'unes 120.000 persones. La província de València és la tercera de l'Estat amb major percentatge de mutualistes, el 6 %. Entre titulars i beneficiaris, Muface hi compta amb vora 87.000 afiliats, un 76 % dels quals venia optant per l'assistència sanitària prestada per empreses concertades. Als ambulatoris públics xativins, cal una cita prèvia per a les consultes de medicina familiar i especialitats. En tot el territori valencià hi ha quasi mig milió de pacients (441.605) esperant una primera consulta especialitzada. El temps mitjà d’espera per a ser atès per un especialista o ser sotmès a una cirurgia és de tres mesos (una setmana per a ser atès pel metge de família). Els terminis són més llargs en consultes d'especialitats com oftalmologia o traumatologia. En total, el 52 % dels valencians ha d'esperar almenys dos mesos per a rebre una primera consulta especialitzada. Al camp quirúrgic, les cirurgies plàstica, toràcica, neurològica, pediàtrica, d'urologia, traumatològica i d'otorinolaringologia superen els tres mesos d'espera.

Si traiem la mitjana de tots els camps, el 16 % dels valencians pendents d'una operació haurà d'esperar almenys sis mesos. L’aterratge en la sanitat pública dels mutualistes residents al País Valencià, nombrosos a Xàtiva i la seua rodalia, augmentarà les esperes. Llavors, la Generalitat continuarà la seua política de “derivar” pacients a clíniques privades. En altres paraules: molts funcionaris hauran fet un viatge d’anada i tornada. Estarem davant d’un peix que es menja la cua. En realitat, l'actitud de les asseguradores privades és un xantatge. Alguns estudis dubten de les pèrdues al·legades; des de 2018, les seues primes han augmentat el 18,6 % (el govern els ha oferit una pujada del 39 %), però l'IPC general sols ha pujat un 18,2 % (un 7,3 el del sector mèdic). El mutualisme només representa un 22% del negoci de les companyies. En l'altre 78 % guanyen molts diners. A més, han aprofitat els concerts amb Muface per a oferir als mutualistes serveis addicionals amb què també han guanyat molta pasta. Diuen que l'envelliment augmenta la sinistralitat, però el govern central els ofereix una pujada de prima substancial. ¡Tant els és!

Les companyies formen un oligopoli i saben que la sanitat pública, en mans de les comunitats autònomes, tindrà molts problemes si desapareix Muface. El sector deu voler que l'actual model sanitari col·lapse per sobrecàrrega. Així, podria fer-se amb una porció major del pastís. Ara bé, amb un finançament adequat i personal suficient, el sistema públic absorbiria sense cap problema els mutualistes que encara no s'han passat als serveis públics de salut. «L'ocasió té un pèl», diu el refrany. Es podria aprofitar el xantatge de les asseguradores per a desfer-se d'un veritable cavall de Troia de la sanitat privada. Alguns diuen que la pilota està en la teulada del ministre Óscar López, però les coses no són tan simples. Un munt de comunitats autònomes governades pel PP, que aspira a privatitzar la sanitat, hauria de millorar el sistema, cosa força improbable. Seria com demanar a la rabosa que cuide del galliner. D'altra banda, caldria revisar el sistema de finançament autonòmic; amb l'actual, els governs valencians la passen negra per a prestar els serveis públics, els sanitaris entre ells. En fi, no tardarem a veure com acaba l'embolic de Muface.

¡Cos a terra!

El cas Errejón

«Mai m'ho hagués imaginat», diria molta gent, quan sabé que Íñigo Errejón és un assetjador i un presumpte delinqüent sexual. Efectivament, els seu discurs polític i la seua cara de xiquet i alumne aplicat no inclinaven a pensar malament d'ell. Però l'edat i les experiències viscudes m'han dut al punt de no donar res per descomptat. I se sol donar per descomptat que la gent de l'esquerra —de la radical sobretot— no és masclista. ¡Cras error! El masclisme és transversal i no entén de classes socials, ni de partits polítics, ni de nivell cultural... Leon Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es va casar als 34 anys amb Leonor, que sols en tenia 15. Pablo Picasso, un misògin, sempre fou infidel a les dones, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. L'actor Nicolas Cage fou detingut per violència domèstica. Dir que no em sorprèn el masclisme d'Errejón pot resultar presumptuós, però sóc home. Em conec a mi mateix i conec altres homes.

El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria total. Per això, sospite sistemàticament de tot aquell que afirma: «Jo no sóc masclista.» Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra alternativa, «nosaltres mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», em ve al cap el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.» Jo he passat per l'experiència ben freqüent d'escoltar frases masclistes durant reunions sense dones a prop, esmorzars d'amics, xerrades de sala de professors... «¡Redéu quin cul, quines cuixes i quin parell de mamelles!», «¿No veus la minifalda que duu? ¡Està demanant guerra!», «¡Quin polvo fotria jo amb eixa!» També he oït, alguna vegada, comentaris inapropiats sobre les alumnes, dits per professors. He arribat a sentir vergonya aliena durant reunions en terrasses. «¡Que rebona estàs, xiqueta!», li han dit alguns dels meus companyons a una xica que passava per davant de nosaltres i apressava el pas per a escapolir aviat de la incomoditat. Sé perfectament la distància que hi ha entre paraula i acte.

Quan jo he mostrat el meu desgrat amb la situació, m'han amollat: «¡Xe, tu! Si no anem a poder parlar tranquil·lament entre amics...» No cal dir que els meus amics són, sense excepció, honrats pares de família —alguns amb filles—, homes respectables que ja han ultrapassat l'edat madura, molts d'ells persones d'idees progressistes o afiliats a partits d'esquerres... Calcule —però ja es veu que mai no es pot ficar la mà al foc— que difícilment passaran de la paraula a l'acció. Ara bé, certes paraules no són innocents; bé que no esdevinguen actes, exterioritzen un interior gens presentable, són símptoma d'una masculinitat tòxica. He començat la meua reflexió enumerant uns quants personatges destacats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que, tanmateix, no tenien un capteniment decorós amb les dones. Entre els polítics també pul·lula la misogínia. Errejón sols és la punta de l'iceberg. (Recordem, per exemple, Alfonso Guerra.) «¿I a Xàtiva?», podríem preguntar-nos. ¿Existeixen en el nostre entorn més immediat, ara i ací, mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar.

Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense més bé en persones com ara Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que només necessiten algú, una dona, que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Els dos personatges que he citat anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. Sorprendria saber que potser també existeix a Xàtiva aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública. ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts al col·legi? ¡Ha! «De tot això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa quan està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. ¿Íñigo Errejón? Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.

Bon any 2025

Xàtiva solidària

¿Pot formar-se una dana sobre Xàtiva? ¡I tant! Sense anar massa lluny, els efectes d'una es feren sentir en setembre de 2019, bé que la pitjor part se l'endugué Ontinyent. En 2022 caigué sobre Xàtiva un esclafit meteorològic derivat d'altra dana. L'esclafit és un fenomen impredictible i ben destructiu. Es caracteritza per vents huracanats superiors als 80 km per hora. El dia 26 d'agost de 2022, la velocitat del vent assolí els 112 km per hora a la nostra ciutat. Com era humit, el fenomen s'acompanyà de pluges torrencials que van provocar destrosses múltiples. Va afectar sobretot l'arbrat, tant al nucli urbà com als seus voltants —a Bixquert, per exemple. Tanmateix, una tragèdia com l'esdevinguda el passat 29 d'octubre, en poblacions de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, l'Horta Sud i la Ribera, és difícil que s'esdevinga a Xàtiva. La nostra ciutat no està en una plana al·luvial, ni és travessada per cap rambla. Com es troba en una cota molt elevada, no corre perill de ser inundada durant les danes. Els xativins hem assistit com espectadors a les diferents riuades produïdes en terres valencianes. Jo recorde algunes. Vaig viure la de 1957.

Era molt menut llavors —només tenia cinc anys—, però conserve a la memòria imatges d'aquell esdeveniment. Passava moltes temporades en Algemesí, on havia nascut mon pare. La casualitat volgué que la meua família estigués sojornant uns dies a cals iaios durant la primera quinzena d'octubre. El Magre es desbordà i va inundar bona part de la vila. Els avis vivien al carrer Sant Joan Baptista, ben a prop del riu. Haguérem de pujar al primer pis; l'aigua, que assoliria més de dos metres d'alçada, destruí mobiliari i estris de la planta baixa que no es pogueren posar fora de perill i va matar tots els animals del corral (pollastres, gallines, conills). Els adults estaven angoixats. Jo —inconsciència de la infantesa— mirava des del balcó, la mar d'intrigat, com suraven pel carrer mobles i altres objectes. Un embriac, "Calaveró", sabates i ampolla de vi en mà, s'acostava a la cruïlla amb el carrer Josep Segura. L'home corria el risc de ser arrossegat pel fortíssim corrent d'aigua. El veïnat li demanava a crits que retrocedira. Ho vaig rememorar tot el 29 d'octubre.

La meua evocació de la "pantanada" de Tous de 1982 és més vívida. El Camp Murta esdevingué heliport improvisat. Hi vaig estar moltes hores, junt amb altres voluntaris, suportant el fred i una pluja intensa. Ajudàvem a carregar en els helicòpters paquets d'aliments i productes de primera necessitat per als damnificats. Recorde molt bé la bronquitis que vaig agafar. Els diversos llocs afectats per l'última dana també van rebre moltíssima solidaritat des de Xàtiva. Un amic, David Muñoz, treballà com a voluntari a Catarroja. Molts altres xativins, més de 300, també acudiren a zones sinistrades. Falles, clubs esportius i associacions se sumaren a la solidaritat. Els empleats de les botigues locals d'una cadena de supermercats, per exemple, llevaren fang a Benetússer després de llur jornada laboral. El gremi d'hostaleria preparà menús i realitzà expedicions a les viles arrasades. L'Ajuntament recollia ajudes en el pavelló Francisco Ballester. Agents de la policia local, a més d'acudir a les poblacions afectades, van organitzar els trasllats de material i menjar.

Un antic alumne meu, David Badenes, policia local a l'Alcúdia, em deia poc després de la dana: «Tenim tres morts i s'han retirat uns set-cents vehicles de la via pública.» Antonio Collado, veí d'Algemesí i cap de la nostra policia local, contestava al reporter d'un canal de televisió: «La indignació és generalitzada; la llei està per a ser complida. Les alertes primerenques són l'eina principal de prevenció. Hem après poc en quaranta anys. La diferència entre l'actual secretari autonòmic d'emergències i l'anterior, José María Ángel, que havia fet front a catàstrofes durant els últims nou anys, no té color.» Es referia, sense anomenar-lo, a Emilio Argüeso, antic quadre de C's i responsable d'emergències cessat, que estava reunit el dia 29 amb gent del món taurí i es va presentar tard, l'endemà, al Cecopi. L'escriptor i periodista Xavi Aliaga també va trepitjar els escenaris de l'horror. Després publicà a la revista El Temps el reportatge "Algemesí, una setmana després: 'l'altra zona zero'". Són alguns exemples de conciutadans nostres que, per deure o altruisme, van prestar ajuda solidària a persones que la necessitaven. Volia contar-ho.

Paraules durant la presentació de Temps vençut

Primerament, cal referir-se a Vicent Andrés Estellés i la seua estreta vinculació a Xàtiva. Les seues vingudes a la nostra ciutat foren nombroses al llarg de la seua vida. Quasi podríem dir que Xàtiva era el seu segon terrer. Les primeres visites de Vicent daten d’anys anteriors a la Transició. Participà diverses vegades als jocs florals que s'organitzaven durant la fira d'agost. Un cop constituït el primer ajuntament democràtic, vèiem l’escriptor freqüentment (al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres...). La presència d'Estellés a la nostra ciutat esdevingué assídua. Abans de les primeres eleccions municipals democràtiques, ja havia intervingut en un cicle de conferències sobre l’autonomia, celebrat a l’antic Comerç. En 1978, el poeta participà al Primer Aplec d’Estudiants del País Valencià. En 1979, va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera. Gràcies a les gestions dels amics Toni Martínez i Jesús Huguet, Vicent Andrés Estellés i la seua esposa, Isabel, van viure dies inoblidables a casa nostra. El poeta escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva, reeditat fa poc.

En 1980, hi hagué una actuació d’Ovidi Montllor a l'església de Sant Feliu. Un dels poemes més coneguts del llibre Xàtiva, el titulat “M’aclame a tu”, musicat pel mateix Ovidi, fou interpretat en aquella ocasió. Vicent Andrés Estellés participà del moment. Dels aplecs nacionalistes del 25 d’abril, hi ha una abundant documentació gràfica. En abril de 1981, el poeta estigué present en un acte celebrat davant del monument als maulets i en el posterior concert a la plaça de bous. La foto més emblemàtica de Vicent, llegint uns versos del llibre Xàtiva, correspon a altre aplec del 25 d’abril, organitzat per Acció Cultural i celebrat en la plaça de bous de Xàtiva. Podem recordar, finalment, la presentació d’una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en 1981, amb obres de Manolo Boix, Artur Heras, Rafa Armengol i Joan Ramos i poemes d'Ibn Hazm recreats per Antoni Martínez. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. En fi, és emocionant recordar el pas del poeta pels nostres carrers. Molts dels aquí presents vam viure amb ell moments irrepetibles que encara recordem.

Però toca parlar de la publicació que presentem. Entre 1989 i 1999, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Va estar coordinat per Antoni Matínez. Toni, autor de dos textos, aconseguí la col·laboració de Jesús Huguet, Marc Granell, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Pep Bataller, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola. Tots ells evocaven vida i obra de Vicent Andrés Estellés i analitzaven els diferents vessants de la seua producció: la poesia, el teatre, la prosa i el periodisme. (Alberola contava l'ingrés d'Estellés en la professió periodística, la seua trajectòria i la peripècia final al diari Las Provincias, després d'obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.) Toni se centrava sobretot en el llibre Xàtiva i la biografia d'Estellés. Temps vençut conserva les mateixes col·laboracions del Quaderns de Xàtiva nº5. Hem volgut respectar aquells textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut Vicent Escrivà).

 

Els textos foren escrits en 1993, però conserven, com podran comprovar, plena vigència. Només hi ha dues novetats que es refereixen a Vicent Torregrosa i a mi: ell escrivia com a regidor i ara ho fa en qualitat de president d'Amics de la Costera, i jo no vaig escriure per a l'edició de 1993, però ara hi figura un article meu que ajuda a contextualitzar la present reedició. En fi, mentre preparàvem la presentació, Torregrosa em demanà que parlara del disseny i la maquetació del volum que presentem. Em vaig encarregar de les tasques en aquell suplement del Llibre de la Fira de 1993. En realitat, no estic massa satisfet del resultat. Això passa sovint. Veus un treball teu de fa anys i el fulminaries. Vaig treballar amb les habilitats i els mitjans disponibles llavors. Si no m'hagués dedicat a la docència, potser podria haver trobat feina a les arts gràfiques. El llibre es maquetà amb un ordinador Macintosh d'Apple i l'aplicació Aldus PageMaker. Veníem de l'època dels tipus mòbils, i de l'etapa posterior de la taula translúcida, el cúter, el pegament i les bandes per a composar les pàgines de les publicacions i transformar-les en fotolits per a l'òfset.

L'aparició d'ordinadors de sobretaula fou una revolució. Transcorreguts molts anys, i després d'haver llegit llibres com Ortotipografia. Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic, de Josep M. Pujol i Joan Solà, o Manual de tipografia, del plomo a la era digital, de José Luis Montesinos i Montse Mas, crec que he après alguna cosa sobre maquetació i disseny gràfic. Ara ja no existeix el programa Aldus PageMaker. Molta gent ignora que el nom de l'aplicació era un homenatge al Gran Aldo Manuzio, humanista i impressor italià que visqué a cavall dels segles XV i XVI. La seua impremta de Venècia revolucionà les arts gràfiques. Inventà el llibre de butxaca —pensant potser en Erasme de Rotterdam. Amb ajuda de diversos col·laboradors, Aldo va crear tipus de les famílies romanes que encara s'utilitzen avui. També va crear els caràcters en cursiva, normalitzà tots els signes de puntuació, la separació de paràgrafs, la distinció entre majúscula i minúscula, entre rodona i cursiva... Anteriorment, predominava l'scriptio continua. Com que no hi havia separació de paraules als textos, la lectura resultava una tasca dificilíssima.

Era cosa del lector trobar sentit entre l'enorme massa de lletres, distingir-hi cada paraula i cada frase, i endevinar on acabava una i començava la següent. Però continuem amb el disseny gràfic i la maqueta de Temps vençut. Tot el treball l'he fet a ma casa, amb el meu ordinardor Mac i l'aplicació InDesign, successora de PageMaker. La coberta és obra de l'amic Miquel Mollà. Les portadelles interiors són meues. He fet servir el tipus Baskerville d'un cos 12 i una disposició del text justificat en una sola columna. He tractat que el llibre tinga un aspecte actual i, alhora, ressonàncies clàssiques, pel que fa a l'equilibri entre text i il·lustracions, que s'han cuidat al màxim (cosa que no va ocòrrer en l'edició del noranta-tres). Hi ha reproduccions d'obres dels artistes Manuel Boix i Joan Ramos. Mai s'està plenament satisfet d'un treball, però crec que el llibre que presentem supera clarament el seu antecessor. La impressió, que és l'últim pas, també ha quedat molt bé. El record i l'homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés exigia esforçar-se. En qualsevol cas, els lectors jutjaran. Aquest Temps vençut és una de les fites de la celebració xativina de l'Any Estellés.

Nadal de 2024

Any Estellés als pobles

La Seu, una gran desconeguda

Penetrar dins els murs i pujar per una escala de cargol. Obrir una porta per a entrar al vetust arxiu de la Seu, que guarda un tresor de documents i l'estufa que els canonges feien servir en altres temps per a cremar paperassa inservible. Abandonar el cos cilíndric que corona l'escala, dirigir-se a una obertura, baixar uns esglaons i endinsar-se en la penombra. Impressiona petjar unes protuberàncies que són en realitat la part oculta de les voltes de mocador dels diferents trams de l'absis. Dalt del cap, unes bigues de fusta sostenen les cobertes de teula. Hi ha dos cilindres més, amb cúpules i pinacles barrocs, un dels quals és un fumeral. Continuar ascendint per una escala de caixa quadrangular, per tal d'arribar a la base de la gran cúpula. Altra escaleta, metàl·lica, permet arribar a la llanterna. Les vistes són esplendoroses. Cap a llevant, tramuntana i ponent, panoràmiques a vista d'ocell de la ciutat i la seua rodalia. A migjorn, les estampes de la Penya Roja, Sant Josep, el Bellveret, el castell... Passejar per l'enorme circumferència interior de la cúpula, sostinguda per les petxines dels quatre evangelistes pintats per Joaquim Tudela.

Des de la barana, visió aèria de la cruïlla i les naus. Passejar per damunt de l'absis travessant els portells dels contraforts. Veure els vitralls des de l'exterior. Entrar de nou a la foscor sota les cobertes. Abundància de grafits, sobretot davant la porta de sortida a la cornisa que envolta l'altar major. Baixar escales. Sortir del mur i tornar a petjar el paviment de les naus del temple. Davallar a la cripta, sota el presbiteri. ¡Santa Maria de Xàtiva, església amb aspecte de catedral! Em ve a la memòria Notre-Dame de Paris, la famosa novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca. El narrador de la història descobreix racons desconeguts de l'enorme construcció i explica la relació del geperut amb l'edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers. Millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no somnià que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració, altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen i ple d’ocells als matolls dels capitells saxons, altres muntanyes que les colossals torres de l’església, altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat, vaig viatjar tres vegades a París.

En entrar per primera vegada a Notre-Dame, vaig quedar impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres que s'alcen fins als setanta metres d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana, hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX amb criteris que avui serien rebutjats. Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Hi ha altres llocs que permeten l'experiència d'explorar els budells d'un gran edifici. La col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, per exemple, també proporciona el conjunt de sensacions associades a moltes construccions religioses. La Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tots la veuen, però pocs paren esment als detalls. Pocs deuen haver pujat a la cúpula, pocs coneixen passadissos, racons, estances i escales que s’amaguen als murs del superb edifici.

Dirigir-se cap al campanar, obert als visitants. Ascendir per l'escala helicoïdal. Descansar als bancs de pedra de les finestres per tal de recuperar l'alé. Arribar al cos de campanes, amb dos nivells. "Maria" és la campana major. En un nivell superior estan les menors. Més amunt, la campana d'hores. Les vistes de les façanes historicista de la Seu i renaixentista de l'antic hospital són magnífiques. Admirar el carrilló i la seua maquinària. Arribar al templet de la Mare de Déu. Albirar novament des de la màxima altura possible les vistes espectaculars de la ciutat, la seua redor i la Serra del Castell. Contemplar en picat la gran cúpula i les cobertes del temple. Noves postals de Montsant, Sant Josep, el Bellveret, San Feliu i els dos castells. Més grafits. Marcial Cutillas y Serafín Calzón subieron el dia 6 de junio de 1938, diu un. Baixar. Sortir al carrer. Un grapat de fotògrafs es conta entre els pocs privilegiats que coneixen els secrets de la Seu i els han desvelat amb les seues preses fotogràfiques. Fotos en blanc i negre de la primeria del segle XX mostraven com encara continuava la construcció de la Seu. La façana de ponent no existia.

Hi va haver un temps en què quasi tots els bons aficionats a la fotografia treballàvem en blanc i negre, bé que es podien fer incursions al color. Encara no havia arribat l’època de generalització dels aparells fotogràfics. (Avui, tothom té mòbil amb càmera fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir suspensos a l’espectacle màgic de veure com apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja. La fotografia en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals càmeres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones, tant en color com en blanc i negre. Les aplicacions informàtiques també permeten de transformar colors en escales de grisos. Encara podem representar la realitat en blanc i negre. El món té colors, però de vegades són sobrers. Rafa Benavent ha observat l'arquitectura de la Seu i l'ha fotografiada. Les seues fotos ens mostren indrets poc coneguts del bellíssim temple, el perímetre del qual també depara l'oportunitat d'observar detalls que passen desapercebuts sovint.

Contemplar la porta renaixentista de la girola i l'escala barroca de la façana nord —la cara sud és observable des dels patis de vàries cases que donen al carrer Ardiaca. La façana principal fou enllestida als anys vint del segle XX, seguint les traces de l’arquitecte Lluís Ferreres. Combina elements neobizantins i neoromànics. Malgrat haver estat construït al llarg de molts anys, amb la intervenció de múltiples arquitectes i mestres d’obra, el temple guarda una sorprenent unitat estilística. És un gran edifici classicista comparable a les esplèndides catedrals renaixentistes i manieristes andaluses. La seua arquitectura recorre els diferents corrents del classicisme (el renaixement, el barroc, l'historicisme...) i mostra alguns detalls exquisits: serlianes, voltes de mocador, elements oblics... ¡Inspiració per a pintors, imant per a fotògrafs! Pujar a l'ermita de Sant Josep per a contemplar la col·legiata. Ascendir al Calvari Alt i fotografiar contra el cel de ponent, plomís o tenyit de roig capvespre, la silueta imponent que s'enlaira enmig de la ciutat vella. La Seu, la gran desconeguda, testimoni mut d'uns quants segles de la nostra història.

 

(publicat al catàleg de l'exposició Entre el Compromís de Casp i la fi del Cisma d'Occident)

600 anys de la mort del Papa Luna