Ecos del Carib a Xàtiva

Corrien els anys 50, temps de dictadura. L'apotecari i ella festejaven. Com la carn és dèbil, ell es deixà argollar per altra que s'havia ficat pel mig, filla d'un metge. La núvia traïda restà amb un pam de nas. La nova amant estava prenyada. Calia casar-se. Les noces s'anaven a celebrar a la Seu. L'enganyada i els seus germans s'hi van presentar per a demanar explicacions al traïdor. El metge, amb bons contactes en el règim franquista, avisà la guàrdia civil. ¡Bonic desori es muntà a la col·legiata! Finalment, se celebrà la boda. La despagada aviat trobà altre nuvi. Es casaren i tingueren una filla. Van decidir de marxar a Veneçuela. La xiqueta es quedà a cura de l'àvia. Els emigrants van obrir una botiga al país hispanoamericà i van prosperar; el negoci rutllava la mar de bé. Tingueren més fills. Tornarien a Xàtiva per a fer-se càrrec de la filla major i marxarien al Carib definitivament. I és que hi hagué molta emigració a Europa durant la dictadura franquista, però es parla ben poc dels emigrants a Amèrica. Nieves també fou emigrant. Travessà l'Atlàntic.

Jo, quan tenia una dispèpsia ("parà" en col·loquial xativí), anava a ca la sinyo Nieves, que tenia gràcia per a llevar-la. Vivia al carrer Bosch. Em mesurava mentre recitava en silenci una oració que s'ha d'aprendre Dijous Sant o Divendres Sant de dotze a una del migdia. El ritual era així: jo subjectava l'extrem d'una cinta contra la boca del meu estómac. Ella prenia la cinta per l'altre extrem. La distància entre un punt i l'altre havia de ser el triple de la mesura del seu avantbraç des del colze fins a la punta del dit mitger. Se senyava i estenia l'avantbraç, pinçant la cinta dues vegades en tandes successives, fins al meu pit, fent-hi cada vegada el senyal de la creu. Que el dit mitger a penes em fregués era símptoma que la parà havia baixat. Sent joveneta, Nieves i el seu marit havien emigrat a Veneçuela. Ell havia trobat una feina molt bona. Era representant en tota Hispanoamèrica d'una marca de pneumàtics. Un dia, pel carrer, un home intentà furtar-li la filleta a Nieves, sense que cap dels clients d'una terrassa pròxima mostrés ànim d'ajudar-la. En arribar a casa, digué al marit: «Vull tornar a València. Preferisc ser pobre a Xàtiva que rica ací.»

A Veneçuela, els robatoris, els homicidis i la violència són antics. Això, la nostàlgia i que molts emigrants no aconseguien en terres veneçolanes la prosperitat somniada van obligar alguns a tornar. Tres germans, Sigfrido i Vicente, bessons —el primer ja traspassat, malauradament—, i Marcos van nàixer a Barquisimeto, capital d'un dels vint-i-tres estats de Veneçuela i la quarta ciutat més poblada del país. Sent encara xiquets, van tornar a Xàtiva amb la seua família. Jo tenia amistat amb els bessons. (Sigfrido regentava a la nostra ciutat una coneguda autoescola.) Els sentí parlar sovint del seu país natal. I encara hi ha més gent lligada a terra caribenya. Mari Carmen, cosina dels tres germans esmentats i muller del meu amic Eduard Francés, fotògraf magnífic, també va nàixer a Veneçuela. D'altra banda, conec veneçolans arribats a casa nostra a conseqüència de la diàspora provocada per una dècada de bloqueigs econòmics al règim bolivarià. En la residència Novaedat de Xàtiva —avui Solimar— hi havia una metge veneçolana. I jo he rebut en alguna ocasió assistència mèdica d'una veneçolana, la doctora Martorelli, metge d'atenció primària.

Tot açò m'ha vingut al cap aquests dies en què Veneçuela és notícia, trista; l'imperialisme ianqui ha tornat a posar la bota en un país d'Amèrica Llatina. Cada vez que el imperialismo se pone a exaltar sus propias virtudes, conviene, sin embargo, revisarse los bolsillos, va dir el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano. No existeix base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això és retrocedir a la llei del més fort. En Hispanoamèrica sol imperar aquesta llei. Però tornem als veneçolans que viuen a Xàtiva. Alguns matins, compre el pa en un súper de Baixada de l'Estació. Quan entre, una empleada em fa des del taulell: ¡Buen día, señor Chimo! ¿Cómo le va? Sé el seu nom, Delia, des del primer dia que la vaig veure. «¿D'on ets?», li vaig preguntar. ¡De Vene/s/uela!, contestà. Li vaig dir que coneixia alguns països hispanoamericans (Brasil, Argentina, Cuba), però que no havia viatjat mai al seu. Tiene que ir, pero no ahora. No es un buen momento. En fi, hi ha llaços poc coneguts entre la nostra ciutat i el país de l'Orinoco.

(publicat a Levante-EMV, el 10/01/2026)

L'imperialisme mai no havia desaparegut

¿És la Veneçuela chavista un règim dictatorial? Podria ser. Ara bé, sería en tot cas una dictadura peculiar; hi ha pluralitat de partits i s'hi celebren eleccions legislatives i presidencials. ¿Hi hagué tupinada a les últimes eleccions? És ben possible. Si hem de fer cas al pensament dominant, que emana dels mitjans de comunicació occidentals —la immensa majoria dels quals estan en mans d'empreses capitalistes—, Maduro no va guanyar les últimes eleccions. Jo desconfie per sistema dels mitjans quan donen notícies sobre països que pretenen escapolir-se dels poders globals capitalistes. Tanmateix, tres presidents progressistes o d'esquerres (Gabriel Boric, de Xile, Luiz Inácio Lula, de Brasil, i Gustavo Petro, de Colòmbia) van demanar a Maduro que publiqués les actes electorals, com també sol·licità el govern espanyol. Però Maduro es negà. ¿Hi ha presos polítics a Veneçuela? Sí —bé que convindria distingir entre opositors demòcrates i pistolers d'extrema dreta amb les mans tacades de sang tancats en presons. ¿Hi ha hagut morts d'opositors al règim xavista? Sí, s'han produït morts durant les manifestacions de protesta de l'oposició.

Les causes de les morts són l'ús d'una violència excessiva per part de la policia i l'acció de grups armats afins al govern. Però també diversos grups opositors d'extrema dreta han provocat morts. Finalment, cal dir que molts detinguts han patit maltractes i tortures a les comissaries. Però el repàs als aspectes que solen caracteritzar un règim dictatorial no estaria complet sense respostes a moltes altres qüestions, perquè existeixen més estats sospitosos al món. N'hi ha que, malgrat celebrar eleccions i permetre pluralitat de partits, susciten molts dubtes sobre el seu caràcter democràtic. ¿És l'Hongria de Viktor Orbán un país democràtic? ¿Hi ha democràcia a Rússia? ¿Són netes les seues eleccions? ¿Quina sort corren els opositors a Vladímir Putin? Caldria recordar quants han estat assassinats o han mort —sovint de manera misteriosa. Els autoritarismes pul·lulen pel sud-est asiàtic. Dictadures comunistes a Vietnam i Laos, govern monàrquic militar a Tailàndia, dictadura militar a Myanmar, monarquia absoluta a Brunei, règim de partit únic disfressat de falsa democràcia a Singapur, règim polític molt semblant al chavista veneçolà a Cambodja...

¿I a Turquia, hi ha democràcia? ¿I quina és la qualitat democràtica d'estats com Israel, Egipte o el Marroc? (Les monarquies feudals com l'Aràbia Saudita són un punt i a part.) I la pregunta del milió: ¿els EUA són, a hores d'ara, una veritable democràcia o caminen cap al totalitarisme? En fi, en aquest context s'han produït l'agressió militar a un país teòricament sobirà, Veneçuela, i el segrest del seu president. Trump ha violat la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix envair un país membre, i ha actuat d'esquena al Congrès dels EUA, al qual no ha demanat autorització. Ha violat unilateralment la sobirania d'un país. ¿Amb quina excusa? ¿Per a volar una dictadura i implantar la democràcia? ¡Noo! Més dictadura hi ha a Myanmar o Aràbia Saudita. Ha segrestat Maduro amb l'excusa del tràfic de drogues i d'armes —excusa ben cridanera en un país, EUA, amb la major quantitat d'armes del planeta. En realitat, Trump ha agredit Veneçuela i s'ha passat per l'entrecuix el dret internacional públic perquè li ha rotat. Ho ha fet perquè vol emparar-se del petroli i totes les riqueses minerals de Veneçuela. No es talla un pèl a l'hora d'explicar-ho.

¿Només? ¡No! Encara hi ha moltes més raons. Trump vol aturar la influència de Xina i Rússia en Amèrica Llatina. Vol ressuscitar la Doctrina Monroe i deixar ben clar qui mana a la zona. ¿Imperialisme pur i dur! Després de Veneçuela, també podria agredir Cuba, Nicaragua, Mèxic, Colòmbia... Els nord-americans volen tenir el domini ple sobre allò que consideren el pati de darrere de sa casa. I després vindrà el pati de davant; Trump ja ha amenaçat amb l'annexió de Groenlàndia i Canadà. Són coses que han passat al llarg de tota la història. L'imperi Romà es va emparar d'una extensió territorial fabulosa. Però abans havien fet el mateix altres imperis —el persa aquemènida, posem per cas. ¿El dret internacional? Em ve al cap una anècdota curiosa. Quan estudiava la carrera de Dret, acudia a la seu d'Alzira del centre associat “Francisco Tomás y Valiente” de la UNED, per a rebre classes presencials. La professora de la matèria inicià així la seua primera classe: «El dret internacional no existeix.» (Però calia aprovar l'assignatura.) Tant si hi ha dictadura com si no, els demòcrates hem de condemnar qualsevol agressió imperialista.

 

 Vinyeta de Ricardo

No sé si serà d'alguna utilitat. Des que tinc ús de raó, ja he perdut el compte de les intervencions imperialistes —dels EUA i d'altres potències— en els afers interns d'altres països. La hipocresia és sideral; no s'actua igual en situacions semblants. El multilateralisme i la convivència pacífica entre els estats sobirans estaran en perill si un qualsevol, amb força suficient, es veu autoritzat a derrocar governs i segrestar governants d'esquena a la comunitat internacional. Segons el dret internacional públic, la captura d'un cap d'estat en exercici per altre Estat és il·legal i contrària als principis fonamentals de l'ONU. El sistema internacional es basa en la sobirania dels estats i la igualtat jurídica entre ells. Arrestar el cap d'estat d'altre país sense el seu consentiment és una violació greu dels principis de l'ONU. Des del punt de vista jurídic, Maduro, cap d'estat en exercici, gaudeix d'immunitat personal absoluta front a la jurisdicció penal estrangera. El dret internacional no distingeix entre presidents legítims o il·legítims, segons valoracions polítiques. Però a Trump tant se li'n dóna. Els EUA ni tan sols reconeixen la Cort Internacional de Justícia.

Començament d'any amb males notícies

Els EUA han agredit militarment un país i han segrestat el seu president en exercici. L'article 2, paràgraf 4, de la Carta de les Nacions Unides prohibeix expressament l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. Des del punt de vista jurídic, l'operació de captura d'un president —en realitat un segrest— feta sense consentiment de l'estat afectat és una agressió a la independència política i forma part, per tant, de la prohibició —això amb independència de la simpatia o antipatia que inspire el segrestat, el president Maduro en aquest cas. L'acció nord-americana és il·legal, perquè vulnera tres principis centrals de l'ordre jurídic internacional consagrat per Nacions Unides: el principi de sobirania estatal, recollit a l'article 2, paràgraf 1, de la Carta de l'ONU; la prohibició de l'ús de la força, establerta a l'article 2, paràgraf 4; el principi de no intervenció en els afers interns dels estats, desenvolupat per la Resolució 2625 de l'Assemblea General, coneguda com Declaració sobre els Principis de Dret Internacional relatius a les Relacions d'Amistat entre els Estats. Per tant, ¡una triple il·legalitat!

Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.

No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.

¡Bon any 2026!

La bona i la mala fe

El principi de la bona fe és un pilar fonamental del dret. Exigeix que les persones actuen amb honestedat, lleialtat, sinceritat i rectitud en les seues relacions i actuacions legals, ara exercint drets,  ara complint obligacions. D'acord amb el principi de bona fe, estan prohibits l'engany, el frau i l'abús de dret. La bona fe fomenta la confiança mútua i l'equitat, imprescindibles per al bon funcionament del sistema jurídic. L'honradesa i la sinceritat consisteixen a declarar els fets veraçment i sense omissions malicioses. La lleialtat implica complir els pactes i no aprofitar-se de la vulnerabilitat aliena. Hi ha confiança en la relació jurídica quan cada part espera que l'altra actue de bona fe, és a dir, una i altra creuen que ambdues actuaran amb la mateixa rectitud. El principi de la bona fe també obliga l'Estat. Els ciutadans han de confiar que l'Estat complirà les seues pròpies normes, farà prevaler el bé públic sobre el privat i tractarà totes les persones respectuosament. La bona fe és, en definitiva, l'estàndard de conducta ètica que deu presidir l'exercici dels drets subjectius i tots els procediments i les pràctiques tant administratives com processals.

Per tant, el principi té aplicacions en diferents àmbits del dret (civil, processal, tributari...). Té efectes, posem per cas, en els terminis de prescripció adquisitiva, més curts per als posseïdors de bona fe i més llargs per als de mala fe. En el dret processal, la bona fe exigeix que les parts actuen amb probitat, amb convenciment sincer de tenir raó. (Hi ha mala fe quan s'actua de manera dilatòria, per tal d'allargar el procés.) La bona fe és el contrari de l'abús del dret. L'article 7 del Codi Civil ho deixa clar: 1. Los derechos deberán ejercitarse conforme a las exigencias de la buena fe. 2. La Ley no ampara el abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo. Todo acto u omisión que por la intención de su autor, por su objeto o por las circunstancias en que se realice sobrepase manifiestamente los límites normales del ejercicio de un derecho, con daño para tercero, dará lugar a la correspondiente indemnización y a la adopción de las medidas judiciales o administrativas que impidan la persistencia en el abuso. En les assegurances, l'assegurat que firma una pòlissa ha d'informar veraçment dels riscos i dels sinistres que es puguen produir.

També l'article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial apel·la a la bona fe: 1. En todo tipo de procedimiento se respetarán las reglas de la buena fe. No surtirán efecto las pruebas obtenidas, directa o indirectamente, violentando los derechos o libertades fundamentales. 2. Los jueces y juezas, así como los Tribunales rechazarán fundadamente las peticiones, incidentes y excepciones que se formulen con manifiesto abuso de derecho o entrañen fraude de ley o procesal. En essència, la bona fe pretén que les relacions jurídiques es desenvolupen amb ètica i transparència, assegurant un funcionament just de la societat i el dret. L'aplicació del principi és, però, molt difícil. La mala fe és el nostre pa de cada dia. Les tàctiques dilatòries als judicis són ben freqüents. Inclús alguns jutges i magistrats actuen de mala fe. Si la lleialtat i la probitat no estan totalment garantides a l'àmbit judicial, ¿que podem dir de l'àmbit polític? Que la bona fe hi sol brillar per la seua absència. És evident que ètica, dret i política són àmbits distints. Però hom esperaria que la probitat també regís en política. Tanmateix, la realitat mostra tot el contrari.

La cara oposada de la bona fe és la falsia. Bé que s'utilitze com instrument polític —això no és cap novetat—, la mentida no és legítima. A l'hora de mentir, hi ha graus. Ja he explicat en altra ocasió que no és la mateixa cosa l'incompliment d'una promesa que la bola premeditada. La dreta menteix amb desimboltura. Escampa les boles sense cap problema. Però l'esquerra no menteix de manera grollera. Un personatge que està resultant ser el campió de la mala fe és Núñez Feijóo. Mentia quan deia que no coneixia un narcotraficant. Utilitzà l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant un debat electoral amb Pedro Sánchez. Intentà repetir la jugada amb la periodista Silvia Intxaurrondo, però li sortí mal. I per no fer-ho molt llarg, Núñez Feijóo mentí el 31 d'octubre de 2024 en dir que Mazón l'havia informat en temps real des del dia 28 sobre l'emergència de la dana. Ara sabem que la primera comunicació la van tenir passades les 20.00 hores del dia 29. Mentí i obligà Mazón a mentir. Aquest li digué a Núñez Feijóo que havia estat en contacte amb el govern central i la delegada del govern, i que estava rebent tota l'ajuda que calia.

El mateix dia 31, Mazón li havia dit a Sánchez: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Després arribà Núñez Feijóo i va obligar Mazón a canviar la versió. Este marrón no se lo va a comer el partido. Se lo tiene que comer Pedro Sánchez, degué ordenar el cap estatal del PP. La resta ja és història. ¿I les víctimes? Està clar que els importen un rave als dirigents peperos. Mentides i més mentides. ¡I molta mala fe! L'home vingut de Galícia amb imatge de serietat i rectitud ha resultat ser un mentider habitual i maldestre. (Cal tenir traça perquè no t'atrapen en la mentida.) Un amic gallec diu: Porque no lo conocíais. En fi, el sac de mentides aspira a presidir el govern d'Espanya. Tot podria ser; a la dreta se li perdona tot, també la mentida. ¿S'atrevirà el falsari a mentir davant la magistrada de Catarroja?

Els amics ens feliciten

Costums que van canviant

La setmana vinent acabarà l'any amb dotze campanades i començarà un de nou. Gràcies al gran folklorista i etòleg Joan Amades, sabem que la commemoració popular de la diada de Cap d’any o Ninou (nom derivat del llatí annum novum) té orígens druídics i romans. Pel que es veu, Ròmul regalà a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia desitjant-li sort per a l’any que naixia. El poble romà va conservar el costum de l’ofrena durant segles; els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló de Strenia. L’arbust sagrat dels romans fou substituït pel bolet de les cerimònies druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que consideraven protector contra els esperits malèfics. Aitals pràctiques continuen ben presents al costum de col·locar a la llar, durant les festes nadalenques, grèvol o branquetes de pi. No sempre, però, s’ha celebrat Ninou l’u de gener; els romans el celebraven per març, al començ de la primavera. El costum de fer regals la diada de Cap d’any és també molt antic.

Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. En els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es dictaren disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa considerable o —si els mancaven els diners— anar a presó. Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials.

L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans en època medieval: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas». La presència de l’arbre de Nadal també té arrels a la nostra tradició, malgrat la creença que es tracta d'un costum arribat del nord d'Europa. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre afers comunals. Després es feia un ball d’origen cerimonial.

En casos extraordinaris, que afectaven vàries poblacions o tota la comarca, es feia junta d’arbre, consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, es va establir el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). En la diada de Cap d'any era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes als seus subordinats. Però molts d’aquests costums van canviar inexorablement, a causa de la modernitat. Ara, l'arbre que es planta a la plaça del Mercat de Xàtiva és artificial i ple de leds. I es balla al ritme de cançons de Taylor Swift o Rosalía. En fi, bon any a lectors i lectores.

(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2025)

Bon Nadal 2025

La salut universal trontolla

Els cinquanta anys de la mort de Franco s'han endut totes les primeres planes dels mitjans de comunicació, però altre aniversari ha passat quasi desapercebut. Enguany ha fet vint-i-cinc anys de l'assassinat d'Ernest Lluch. El mataren el 21 de novembre de 2000 al garatge del seu domicili barcelonès. El crim fou reivindicat pel denominat Comando Barcelona d'ETA, format per tres membres. Els nostàlgics del franquisme exalcen l'"obra" del dictador. Diuen, per exemple, que Franco va crear el sistema universal de salut. ¡No! Sent ministre del primer govern socialista, Ernest Lluch va posar les bases legals per a la universalització de l'atenció sanitària amb la Llei General de Sanitat de 1986. El principi de salut universal garanteix que totes les persones han de tenir accés als serveis sanitaris de prevenció, tractament de malalties i rehabilitació sense patir discriminacions per motius econòmics o socials. Lluch aspirava a uns serveis sanitaris públics de qualitat per a tothom. Diferents organismes internacionals, com ara l'OMS, vindiquen que el de la salut ha de ser un dret humà fonamental i un dels objectius de desenvolupament sostenible.

En altres ocasions ja he parlat de les vinculacions de Lluch amb Xàtiva. Durant la Transició, va visitar la nostra ciutat almenys dues vegades. En 1976, participà en unes xerrades celebrades al Comerç per a commemorar la mort de Jaume I. Vaig compartir estrada amb ell. També participà en una taula redona sobre l'autonomia. En octubre de 1984, sent ministre de Sanitat i Consum, Ernest vingué a inaugurar l'hospital Lluís Alcanyís, com recorda una placa situada a l'entrada. Han passat quaranta anys i la instal·lació hospitalària ha envellit per manca de manteniment i d'inversions importants. Ernest no viu per a veure la deriva presa per la sanitat pública que ell impulsà. Les autonomies governades pel PP aposten per externalitzar i concertar els serveis públics de salut amb empreses privades. Però l'estratègia neoliberal provoca unes llistes d'espera interminables per a consultes i intervencions mèdiques, i víctimes específiques (7291 morts en residències de Madrid durant la pandèmia, fallades en la prevenció del càncer de mama...).

Es retallen inversions en serveis públics per tal que no funcionen i la gent es veja empentada cap al sector privat. Però les suposicions sobre pràctiques rebutjables realitzades per empreses s'han vist confirmades per l'escàndol de l'hospital de Torrejón. Algú pensarà que certes coses només passen a terres llunyanes, però també sovintegen a casa. El conseller de Sanitat admeté un retard d'entre dos i tres anys en la realització de mamografies a 150.000 dones. Amigues i familiars meues, molt pròximes, han estat afectades; se'ls havia d'haver realitzat la mamografia en 2024 i van rebre l'avís enguany. Al centre d'atenció primària d'Ausiàs March, les esperes per a cites telefòniques o presencials són llarguíssimes. Els metges de família deuen tenir ordres de derivar el mínim de pacients als especialistes. (Algunes persones perden la paciència i acaben acudint a consultes privades.) L'ambulatori pateix manca crònica de pediatres. Per tant, cal habilitar metges de família. Al Lluís Alcanyís i l'hospital d'Ontinyent també hi ha múltiples dificultats.

Aquestes planes informaren l'octubre passat del dèficit, a tota l'àrea Xàtiva-Ontinyent, de tècnics per al diagnòstic amb imatge. I escassegen especialistes. De moment, el problema és apressant a Ontinyent, però la conselleria ha reconegut que acabarà declarant tot el departament àrea de difícil cobertura. La falta de plantilla té una possible explicació. Molts metges que viuen fora de les nostres comarques aspiren a treballar al Cap i Casal. Abans de demanar destinació al nostre departament, estudien les comunicacions. Xàtiva està ben connectada amb València per tren i autovia, cosa que permet l'anada i la tornada en un dia entre casa i el treball. La connexió amb Ontinyent és més limitada. La probabilitat que el futur hospital de referència a la Vall d'Albaida tinga prou dificultats per a cobrir les places, de medicina i d'infermeria, és molt alta. Per tant, calen incentius. I s'hauria d'ampliar el Lluís Alcanyís. La saturació provocada per la grip és una nova advertència. Aturar el declivi dels serveis públics concerneix tota la ciutadania. Al cap i a la fi, la privatització es produeix perquè compta amb l'aval d'un nombre significatiu de votants.

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2025)

Zzzzzz

 

Vinyeta de Julio Rey

Fa cinquanta anys

El proppassat dia 20 va fer cinquanta anys de la mort de Franco. En 1975, jo acabava d'aprovar les meues primeres oposicions docents i tenia destinació provisional en un centre de Carcaixent, el Navarro Darás. La seua fesomia s'adeia amb els signes dels temps; tenia pavellons separats de xics i xiques. Aquestes havien d'anar uniformades. Jo prenia el tren tots els dies per a traslladar-me al treball. Recorde molt bé aquell matí de novembre. Trobàrem el centre tancat; s'havien decretat tres dies de dol. La directora, Josefina Ros, murciana militant de la Secció Femenina de Falange, estava ben afligida. (Al meu company Emili de la Pobla Llarga i a mi ens havia posat un àlies, los Yeyés.) En trobar el col·legi tancat, dues dones col·legues de feina, l'Emili i jo vam anar a un bar situat enfront del parc, per a celebrar l'esdeveniment. Avui, vells demòcrates que van viure aquell dia històric expliquen els sentiments que els suscità la mort del dictador: uns s'alegraren; altres se sentiren alleugerits. Per descomptat, els quatre joves reunits al bar sentíem alegria i alleugeriment alhora. Però el futur encara era una incògnita aquella tardor de 1975.

A Xàtiva, la barreja de sentiments era contradictòria. No es produí un esclat generalitzat de joia; trenta-sis anys de dictadura havien creat la seua sociologia. Avui encara queden moltes restes de franquisme. I el feixisme reviscola pertot arreu. Segons les enquestes, per a més d'un 21% de la població espanyola, els anys de dictadura foren bons o molt bons. Un percentatge semblant, el 20% de joves d'entre 18 i 24 anys (que no van viure el feixisme, per tant), valora positivament el franquisme. En realitat, la desaparició del dictador només fou celebrada per uns pocs lluitadors antifranquistes, per gent que havia romàs muda tenallada per la por i per joves que anhelaven la llibertat. Les primeres eleccions generals amb pluralitat de partits se celebrarien en juny de 1977, però les municipals no arribarien fins al 3 d'abril de 1979. La mort de Franco no significà l'eliminació instantània del consistori franquista, presidit per Jesús Miguel Cuadrado. Durant un any i deu mesos, vam tenir govern central elegit democràticament i ajuntaments franquistes. Els regidors xativins, falangistes de camisa blava uns quants d'ells, semblaven en estat catatònic.

Quan se celebraren els comicis de 1977, l'alcalde Jesús Miguel Cuadrado volgué fer constar en l'acta del plenari la satisfacción de la corporación por el espíritu de ciudadanía demostrado por los vecinos de esta ciudad en el día 15 de junio, con ocasión de las elecciones a Cortes. L'any següent, hagué de donar la benvinguda a Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, que vingué a la ciutat a descobrir la pedra dedicada als maulets erigida a la plaça Porta de Sant Francesc. ¡Ha! Feia goig veure l'enorme incomoditat de les autoritats franquistes (regidors, comissari de policia...) junt amb representants dels partits d'esquerres. I les mateixes autoritats locals permetien coses que avui serien impensables. Els cartells de la Fira d'Agost de 1977 i de les edicions de 1976 i 1977 del Festival de la Cançó exhibien la senyera quadribarrada i un mapa dels Països Catalans. Avui, això seria motiu d'un gran altercat polític. Però els hereus del franquisme eixiren de la catatonia i desencadenaren allò que es coneix com Batalla de València.

Ara, molts d'aquells que amagaren les camises blaves al fons de l'armari han perdut la vergonya. De fet, estan en contra de commemorar la fi de Franco. Continuen abonats a la teoria de l'oblit. Xàtiva intenta preservar la memòria. Commemora tots els anys el bombardeig de l'estació. En 2014, l'Associació d'Amics de la Costera celebrà unes jornades d'estudis comarcals dedicades a la Transició. En 2021, publicà el volum titulat La Transició a la Costera. A la primeria d'aquest novembre foren lliurades als seus familiars les despulles de Manuel Cháfer Chafer, víctima de la primera execució extrajudicial documentada a Xàtiva després de la victòria feixista en la Guerra Civil. Les restes s'han exhumat gràcies a l'ajuda d'Ajuntament, Diputació, Associació de Víctimes de les Fosses i Arqueoantro. Sobreviuen dos fills de Manuel, Adelino i Pascual, de 89 i 97 anys. Podem imaginar la seua emoció. Cinquanta anys semblen molts, però encara queden familiars directes de víctimes de la repressió franquista. ¡Un bon motiu per a la commemoració!

(publicat a Levante-EMV, el 29/11/2025)

¿Lawfare?

Davallada a l'abjecció

Quan comparegué a la comissió del Congrés dels Diputats que investiga la dana, Mazón va ser titllat de psicòpata i homicida per Gabriel Rufián. Unir psicopatia i homicidi —o assassinat— és tot un clàssic de la cultura popular. Molta gent creu que el psicòpata és una persona violenta, un assassí. ¡No necessàriament! La psicopatia és una alteració de la conducta social que no sempre està vinculada a la violència. Entre els trets que caracteritzen aquest trastorn de la personalitat destaquen els següents: manca d'empatia, remordiment i culpa; predisposició a culpar els altres i a construir racionalitzacions versemblants de la conducta pròpia; comportament manipulador i egocèntric; inclinació a mentir; actitud marcada i persistent d'irresponsabilitat i despreocupació per les normes, les regles i les obligacions socials; capacitat de dissimulació... Els especialistes diuen que calen almenys tres d'aquests trets per a parlar de personalitat psicopàtica. Només en aqueix sentit es pot dir que Mazón és un psicòpata. Ha donat moltes mostres d'irresponsabilitat, no s'ha penedit de res, no té cap empatia amb les víctimes, ha mentit, ha atribuït la culpa de la tragèdia als altres... Amb independència que aquesta caracterització de l'expresident puga semblar exagerada, és evident que mostra prou signes de personalitat psicopàtica. Ara bé, atribuir exclusivament la conducta de Mazón, des del dia de la dana fins a la seua dimissió, a un possible trastorn de personalitat seria massa simplista; en la gestió incompetent de l'emergència d'octubre de 2024 van intervenir molts altres factors: inconsciència, total falta de preparació (hi ha qui es presenta a les eleccions per comboi, sense valorar que les coses poden venir mal dades), negacionisme de les prediccions dels científics, supeditació a interessos econòmics i polítics, classisme... Cal tenir present que les funcions perceptives i mentals dels psicòpates no solen veure's afectades. És ben difícil acreditar la psicopatia i fer-la servir d'atenuant legal. En qualsevol cas, la davallada de Mazón cap a l'abjecció és innegable. Ja ni els seus el poden defendre. No ha tingut ni un àtom d'altura de mires. Només pensa a salvar la pell. És un covard capaç de deixar als peus dels cavalls els seus subordinats. En política ja s'ha vist quasi tot, però des del final de la dictadura franquista —de què ara es compleix el cinquantenari— no s'havia patit un estigma igual. En fi, resulta difícil trobar la figura d'un polític més baix, vil i digne de menyspreu que Mazón, pervingut al darrer grau de l’abaixament i la infàmia.

¿Condemna o absolució?

El Tribunal Constitucional té dit que qualsevol procés s'ha de desenvolupar seguint el mètode contradictori, que possibilita la pugna dialèctica de les dues parts enfrontades i permet que jutge o tribunal conega els arguments de cadascuna. Al procés penal, el principi de contradicció garanteix el dret de defensa. A més, té reconeguda la seua gran utilitat per a conèixer la realitat fàctica. D'acord amb l'experiència universal, el mètode basat en la controvèrsia i el diàleg és el més adequat per a decidir sobre la veritat dels elements fàctics integrants d'una imputació; està generalment acceptat que de la discussió surt la llum. Altres principis que regeixen el procés penal són: la càrrega de la prova recau sobre la part acusatòria; l'acusat té dret a no incriminar-se (dret fonamental a no declarar en contra seua i a no confessar-se culpable); principi in dubio pro reo. Els debats del judici oral contra el Fiscal General de l'Estat han acabat i el procediment ha quedat vist per a sentència. Coneixerem la decisió del Tribunal Suprem abans de Nadal. ¿Hi haurà sentència condemnatòria o lliure absolució? ¡Uf! A hores d'ara, fer pronòstics és arriscat.

 

Si atenem tot el que s'acaba de dir sobre els diferents principis que informen el procés penal, el FGE hauria de ser absolt. Però si parem esment en els membres del Tribunal Suprem que han de dictar la sentència (Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Manuel Marchena, Antonia del Moral, Ana María Ferrer, Susana Polo i Carmen Lamela), cinc magistrats conservadors i dues magistrades progressites, pot passar qualsevol cosa. Per als conservadors, absoldre el FGE equivaldrà a desautoritzar un dels seus, Ágel Hurtado, el magistrat responsable d'una instrucció força anòmala. A més, podem sospitar que volien deixar Álvaro García Ortiz fora de circulació; el fiscal general és l'única peça progressista en una cúpula judicial majoritàriament reaccionària. Encara més, l'objectiu últim és probablement la desestabilització del govern de Pedro Sánchez. ¿Com han pogut arribar les coses tan lluny? Potser, els magistrats conservadors pensaren que el FGE s'anava a acoquinar, que anava a presentar la seua dimissió. Però García Ortiz prengué la determinació d'aguantar la pressió, de defendre la seua innocència del càrrec que se li imputa.

Ara, els conservadors de la Sala Segona es trobaran davant d'un dilema. Siga quin siga el sentit de la seua sentència, el mal està fet. ¿Condemnaran sense proves o absoldran? ¿Faran el ridícul o provocaran un escàndol majúscul? ¿Destrossaran la carrera i la vida d'Álvaro García Ortiz o restituiran la dignitat d'una persona innocent? Ningú no està en condicions de dir què passarà. Algunes fonts conservadores admeten en privat que podria haver-hi absolució. ¿Per què? Durant el tràmit contradictori, les diverses acusacions no han presentat cap prova directa del delicte imputat, sinó indicis molt febles o mancats de connexió lògica i base racional. De fet, com s'ha dit adés, l'acusat no ha de provar la seua innocència. És la part acusatòria qui ha de provar l'acusació. L'acusat no està obligat a presentar proves que l'inculpen. Pot aportar, això sí, les contraproves que crega adients. Perquè hi haja sentència condemnatòria, ha d'haver-hi una prova de càrrec suficient que destruïsca la presumpció d'innocència. No hi ha prou amb meres possibilitats, sospites o hipòtesis. I recordem: in dubio pro reo (en cas de dubte, a favor del reu).

S'ha donat una situació anòmala. L'acusat ha hagut de provar la innocència. Els seus advocats han deixat en evidència la instrucció esbiaixada, la manca de caràcter reservat del correu objecte de litigi, l'actuació incorrecta de la UCO (que pot haver efectuat diligències il·lícites susceptibles de provocar la nul·litat de la causa), les inferències o suposicions dels testimonis de l'acusació... S'ha palesat l'animadversió de la fiscal Almudena Lastra envers el FGE. Diversos periodistes, testimonis de l'acusat, han declarat que tenien el correu abans que el FGE i que llur font està a la tercera planta de fiscalia, on té el despatx la fiscal superior de Madrid. La jurisprudència diu que els indicis són suficients per a condemnar si són múltiples i concloents, és a dir, no admeten dubtes, i si no són meres sospites. Que l'acusat no aporte un element inculpatori no pot ser utilitzat contra reo. Però recordem que hem assistit a un judici polític. Alguns magistrats de la Sala Segona han estat darrere de decisions com les condemnes del "procés" o la retirada de l'acta de diputat a Alberto Rodríguez. ¿Condemna o absolució? Ves a saber. Pot passar qualsevol cosa.

Sospites de doble joc

Vaig escoltar per les xarxes alguns fragments del discurs victimista amb què Mazón anunciava la seua renúncia al càrrec de president de la Generalitat —no esmentà la paraula dimissió— i vaig creure que feia aquesta afirmació: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque el presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Em va semblar una revelació de la màxima gravetat, perquè Núñez Feijóo havia demanat a Sánchez moltes vegades, després del 29 d'octubre de 2024, que decretés l'emergència nacional. I el cap del PP ha recriminat al president del govern central no haver-ho fet. (¿...?) Per tant, les paraules de Mazón resultaven sorprenents. Es podien interpretar com un lapsus que deixava en evidència un possible doble joc: «Tu no li has de demanar el nivell d'emergència 3, perquè perdràs el comandament. Ja ens encarregarem nosaltres d'exigir-li-ho. Si accepta i la seua gestió és un fracàs, li fotrem canya. Si és nega a decretar l'emergència nacional, també li fotrem canya.» Si hagués existit aquest doble joc, els nivells d'hipocresia política i d'insensibilitat amb la tragèdia de molts valencians serien descomunals. Tanmateix, vaig poder escoltar dies després les paraules completes de Mazón: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque, según el propio Gobierno, no iba a traer más efectivos ni iba a hacer que llegaran antes. La realidad es que los días posteriores descubrimos que nos quisieron dejar solos por estrategia política. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Com enumerava errors comesos, el paràgraf semblava tenir un sentit diferent del que jo havia interpretat. Però continuaven els meus dubtes a causa d'un enunciat molt ambigu. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. ¿Quina cosa t'aconsellà el teu cap, que demanares o que no demanares la declaració d'emergència nacional? Una intervenció de Gabriel Rufián al debat d'ahir en el Congrés dels Diputats m'augmenta la perplexitat; el diputat d'ERC li va preguntar directament a Núñez Feijóo: ¿Usted pidió a Mazón que no solicitara la emergencia nacional? Ignore quina va ser la resposta del cap del PP i, per tant, quin va ser en definitiva el consell que donà a Mazón.