Eleccions

 

Historieta de Quino

La imparcialitat de Felip VI

Al Regne Unit, quan s'inaugura cada any la sessió parlamentària, és tradició que el rei acudisca a Westminster i pronuncie un discurs a la Cambra dels Lords. ¿Qui escriu el discurs? El primer ministre. Al monarca li agradarà més o menys el contingut del text —el programa del govern de torn—, però l'ha de llegir amb cara de pòquer, sense mostrar grat o desgrat amb allò que llegeix. En una monarquia parlamentària, el rei ha de ser exquisidament neutral; reina però no governa. Al cap de l'oposició li pot desagradar el discurs, però s'ha d'aguantar. Ja l'escriurà quan guanye les eleccions. ¿Qui li escriu els discursos al rei Felip VI? Dimecres passat, en pronuncià un a Barcelona, amb motiu del lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. No crec que li l'hagués escrit el ministre de Justícia. Son condiciones indispensables en una democracia la función de juzgar y ejecutar lo juzgado, atribuida en exclusiva a un poder del estado independiente y plenamente separado de los otros poderes, el respeto a las resoluciones dictadas por los órganos judiciales y la igualdad de todos ante la ley, va dir molt seriós el rei.

¿Col·leció de tòpics? ¡I alguna cosa més! El rei donava per bones les acusacions de no respectar la independència judicial llançades per la dreta contra el govern. Però els jutges espanyols són plenament independents. En canvi, Felip VI no va dir ni piu sobre la imparcialitat. Els jutges són independents, perquè són inamovibles. L'article 117.2 de la CE consagra el principi: Los jueces y magistrados no podrán ser separados, suspendidos, trasladados ni jubilados, sino por alguna de las causas y con las garantías previstas en la ley. Per tant, un jutge o una jutgessa pot prendre la resolució que estime adient; sap que ningú no el podrà remoure de la seua plaça. ¿El rei soltava allò que en castellà es diu perogrullada o estava avalant les insídies de la dreta? La independència judicial i la imparcialitat, de la qual no parlà Felip VI, són coses diferents. Els jutges són imparcials si apliquen la llei objectivament, sense deixar-se influenciar per pressions, interessos personals o biaixos ideològics. D'açò es dedueixen, simplificant molt, les dues causes més comunes de la pèrdua d'imparcialitat: el càlcul sobre el futur professional i la ideologia.

Si considerem les xifres d'afiliació a les principals associacions judicials, podem concloure que la majoria de jutges i magistrats és conservadora. ¿Pot haver-hi progressistes? Sí, però uns i altres pertanyen a l'establishment. Molt sovint, el jutge o la jutgessa "progressista" no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d'amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius de gent acomodada: metges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...). Molts jutges pensen que desentonar entre els col·legues reportarà problemes per al futur professional (destinacions, ascensos...). Poden actuar parcialment en certes causes per a no posar en perill la seua carrera. D'altra banda, estan els biaixos ideològics. No és infreqüent que les idees polítiques o religioses contaminen resolucions judicials. Si es perd la imparcialitat en un nivell inferior, la injustícia pot ser reparada en instància superior. Però la cosa no té remei quan la injustícia es produeix al Tribunal Suprem i ja no és possible el recurs d'apel·lació. I açò duu a preguntar-se d'on es trau el rei això del respecte a les resolucions judicials? ¿Respecte?

Les resolucions han de ser acatades —quin remei—, però no està escrit en cap lloc que hagen de ser respectades. Sentències i actes judicials poden ser criticats. ¡Només faltaria! Segons el parer de nombrosos experts, l'amnistia als encausats catalans ha provocat la pèrdua d'imparcialitat de múltiples òrgans judicials, cosa molt greu, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els jutges són neutrals i no es dediquen a fer política, sinó a impartir justícia. A més, quan es prenen resolucions injustes sabent que s'està actuant malament s'incorre en la prevaricació, el delicte més greu que pot cometre un jutge. El monarca va esmentar en el seu discurs la función de juzgar y ejecutar lo juzgado y la igualdad de todos ante la ley. S'estava referint, evidentment, a la posició pepera sobre indult i amnistia; els portaveus del PP diuen que les mesures de gràcia conculquen la funció judicial d'executar allò jutjat i la igualtat davant la llei. ¡Hipòcrita i fals! És hipòcrita perquè governs del PP han indultat etarres i hem sabut que Núñez Feijóo li havia oferit a Puigdemont un futur indult si donava suport a la investidura presidencial del líder del PP.

Quant a la falsia, hem de recordar que tota regla general té excepcions. La mateixa Constitució estableix la possibilitat de les mesures de gràcia, pensades només per a situacions excepcionals. Per tant, aplicar-les no conculca cap principi constitucional. La mesura de gràcia no anul·la el delicte. (Allò que es va fer fet està.) Tampoc no corregeix cap decisió judicial. L'indult és un perdó i l'amnistia, l'oblit dels delictes i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors. Si un jutge o una jutgessa considera l'indult o l'amnistia un correctiu a una decisió seua és perquè deu tenir mala consciència. «Qui té cua de palla s'encén», fa la dita. Encara més, alguns dels presents a l'acte de Barcelona —també té nassos celebrar aquestes cerimònies a la Ciutat Comtal— s'haurien d'haver donat per al·ludits quan el monarca parlava de la separació de poders; la separació és d'anada i tornada. L'executiu i el legislatiu no han de pertorbar la independència judicial, però els jutges no han d'immiscir-se en política. Felip VI, que hauria d'exercir un paper moderador, perdé l'oportunitat d'explicar tot açò. Acabem com hem començat. ¿Qui hauria d'escriure-li els discursos al rei?

Meu, meu, meua...

¿Fer llenya d'un episodi trist?

Tots els oficis, absolutament tots, tenen els seus riscos laborals, fins i tot els aparentment menys perillosos. Un metge d'urgències i un professor de secundària —per posar dos exemples— poden ser assassinats o agredits durant l'exercici de la seua professió. Només cal consultar l'hemeroteca. Però hi ha professions que porten implícit el risc. Una d'elles és la de policia. Qui ingressa en el cos de la guàrdia civil ha de saber que la seua professió és perillosa; entre les seues funcions figura la d'enfrontar-se alguna vegada amb delinqüents o amb bandes criminals. Per això els policies i els guàrdies civils van armats. Naturalment, l'obligació dels responsables dels cossos policials és minimitzar al màxim els possibles riscos. Però la seguretat absoluta no existeix. La mort de dos guàrdies civils a Barbate, divendres passat, a mans de narcotraficants, és molt lamentable i digna de condemna. I els autors, que ja estan a disposició judicial, han de ser jutjats i han de rebre el càstig que corresponga. Ara bé, per culpa del nacionalisme banal espanyol que ens volta, l'assassinat d'un policia o un guàrdia civil no rep el mateix tractament que el d'un metge.

Quan un membre dels cossos i les forces de seguretat mor a mans d'un delinqüent, el cerimonial i els honors pòstums que se li reten són estratosfèricament superiors als donats a un professor que haja mort agredit per un alumne o els seus pares, com si la vida d'algunes persones valgués més que la d'altres, com si un policia o un guàrdia civil fos més valuós per a la pàtria que una mestra, un metge o un obrer. ¡Excés nacionalista i corporativisme! Després estan els qui, aprofitant l'avinentesa, titllen el govern de criminal. Evidentment, els policies destinats en zones d'especial inseguretat han d'estar ben equipats i remunerats. I això és responsabilitat del govern. Consta que, durant els últims anys, han augmentat inversió i recursos en la lluita contra el narcotràfic, però sol ser habitual que els traficants, que guanyen enormes fortunes amb llur activitat, vagen un pas per davant de l'autoritat. De tota manera, els traficants han hagut de buscar rutes alternatives per la pressió de l'Estat. Es comprensible el dolor i la ràbia de la vídua que impedí al ministre posar la condecoració pòstuma al taüt del seu marit. Però cal analitzar el rerefons d'aqueixa actitud.

Les seues paraules foren: «El meu marit no hauria volgut.» El respecte que mereix el dolor d'una víctima no ha d'impedir tenir les coses clares. Al si dels cossos policials hi ha simpatitzants del feixisme. Recordem que el problema del tràfic de drogues a la zona de l'estret s'arrossega des de fa dècades, tant sota governs del PSOE com del PP. També s'ha de pensar en la responsabilitat del superior directe (tinent, capità, comandant) que envia uns agents sota la seua autoritat a una missió sense garanties adients. I també convé recordar que testimonis d'alguns traficants palesen que la corrupció entrà fa temps en els cossos de seguretat, és a dir, que alguns agents estarien cobrant suborns a canvi d'avisar els narcotraficants quan les autoritats preparen una operació contra el tràfic de drogues. De nou, podem tirar mà d'hemeroteca. És infumable que l'oposició de dretes faça llenya del trist episodi, com és impresentable dir que només la de dretes és gent de bé i plora la desgràcia. (¡Ai ai, la famosa foto de Feijóo!) Allò més assenyat en aquests casos és el silenci del comiat i la ferma voluntat de buscar solució al problema amb col·laboració i unitat de tots.

Tractorada a Xàtiva

Molts de vostès recordaran una cançó famosa: Sabes bien que soy hombre de campo / y que solo tengo un descapotable. / Cuando llegue el próximo domingo, / voy a traerlo para impresionarte. / Tengo un tractor amarillo / que es lo que se lleva ahora. / Tengo un tractor amarillo / porque es la última moda. Un enorme seguici de tractors omplí i col·lapsà les principals vies urbanes de Xàtiva, però no era diumenge, ni els vehicles estaven pintats de groc. Es tractava d'una protesta d'agricultors. ¿De la nostra ciutat? L’agricultura tradicional ha desaparegut de l’horta de Xàtiva. La urbanització de terres cultivables, la mort del cooperativisme agrari local, les dificultats econòmiques dels propietaris de petites parcel·les i la falta de relleu generacional li donaren el cop de gràcia fa temps. A la rodalia de la ciutat, la propietat de l’horta experimentà un procés de concentració en poques mans. Diners procedents de l’especulació immobiliària i altres activitats molt lucratives s'invertien en la compra de terreny agrícola i la plantació intensiva de taronger, que les polítiques de la Unió Europea han abocat a la crisi. L'horta de Xàtiva ja no és el que era.

Monocultiu i latifundi, nodrits sovint per diners negres, envaïren nombroses contrades del país i eliminaren molts llocs de treball. A Xàtiva, l’ofici de llaurador està en perill d'extinció. Des de la fundació de la Comunitat Econòmica Europea, l'agricultura sempre ha rebut beneficis fiscals i subvencions, en detriment dels camperols del tercer món. A través de la PAC, els PERTE i altres ajudes extraordinàries, els governs i els organismes europeus no deixen de subvencionar l'agricultura i la ramaderia, que també pateixen augment de costos (dels fertilitzants, els pinsos, l'energia). La guerra ha desfermat la inflació. Però el 80% d'ajudes arriba al 20% d'explotacions. El repartiment no és equitatiu i ha tingut efectes indesitjables: la sobreexplotació del camp, la proliferació dels conreus intensius, la contaminació per pesticides i el progressiu exhauriment de l'aigua. A l'Estat espanyol, on predomina el secà, s'ha actuat com si l'aigua sobrés. El canvi climàtic accelerat i una sequera persistent agreugen la crisi. Això no obstant, gran part del sector primari no sent cap necessitat peremptòria de transitar cap a un model més ecològic i sostenible.

A les tractorades s'exhibien eslògans molt estranys: No a la agenda 2030, Basta de mantener a políticos, Eliminar subvenciones a partidos y sindicatos, Convocar referéndum nacional para cambiar el sistema electoral... Els tractors no eren grocs, però les armilles sí. Es manifestaven amb enormes banderes espanyoles i escampant boles ben grosses —que el govern enderroca embassaments, per exemple. En diferents zones de l'Estat, coneguts personatges de la ultradreta, que intenta capitalitzar la protesta, portaven l'armilla groga. Mentre escric aquestes línies, una denominada Plataforma 6-F comunica que portarà els tractors a Madrid. ¿Al Congrés dels Diputats? ¿Al Ministeri d'Agricultura? No. ¡A la seu socialista de Ferraz! Mmm. Jo eixia de la tenda d'una coneguda cadena de supermercats quan vaig veure la gran tractorada de Xàtiva. La caravana, que arribava per avinguda Gregorio Molina, girà en Baixada de l'Estació i pujà cap a República Argentina o Albereda. Vicent Boix romania inusualment buit de vehicles. Veges.

Em cridà l'atenció que els tractoristes no passaren per davant del supermercat; al cap i a la fi, els preus del sector primari els marquen les grans cadenes de distribució. (La Chicago Board of Trade, centre mundial d’especulació amb el preu dels aliments, també tindrà alguna cosa a veure.) La dreta ha criticat el govern, però no explica si té alguna solució. Caldria recordar que Espanya firmà l'Agenda 2030 durant el govern de Rajoy. En fi, no tot el món agrari està d'acord amb els intents de manipulació de la seua protesta. Molts agricultors saben perfectament que els objectius de desenvolupament sostenible no tenen la culpa dels seus problemes. Els tractats de lliure comerç provoquen una competència deslleial de productes provinents de països tercers que no imposen els estàndards fitosanitaris europeus, ni garanteixen als treballadors condicions laborals equiparables a les europees. La gent del camp sap també que l'agroindústria —sovint en mans de grans fons d'inversió i especuladors capitalistes— practica la competència deslleial.

(publicat a Levante-EMV, el 10/02/2024)

Recordant la història

A voltes amb l'amnistia

Dimarts passat, els diputats de Junts votaren en contra de la Llei d'Amnistia, perquè el PSOE no havia acceptat unes esmenes presentades pels independentistes. El text haurà de tornar, per tant, a la Comissió de Justícia. Junts i PSOE disposen de quinze dies o un mes per a seguir negociant el desbloqueig de la situació. ¿Quin és, en realitat, el problema de fons? Es debat si han d'aparèixer o no al text al·lusions al terrorisme i l'alta traïció. El debat no sols és polític. Es tracta, sobretot, d'una controvèrsia jurídica suscitada per l'estranya actuació d'algun jutge —el magistrat García-Castellón, posem per cas. És ben complicat que la gent corrent puga entendre alguna cosa. Ens hauríem de remuntar a anys enrere. Des que començà el procés independentista català, el govern de Madrid pregava que es produís qualsevol acte de violència. Però les grans mobilitzacions de les diades i altres fites reeixides del procés es caracteritzaven per un desenvolupament pacífic. Els fets esdevinguts el 20 de setembre de 2017 durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda van servir d'excusa per a incriminar els líders de l'independentisme per un delicte de rebel·lió.

Molts espanyols es van engolir la fal·làcia, però les persones que tenim memòria sabem quina cosa és la veritable violència. Durant els anys de plom d'ETA, la banda posava bombes, cobrava exaccions il·lícites, amenaçava, incendiava, segrestava, assassinava. Alguns jutges —Baltasar Garzón principalment— aconseguiren que s'eixamplés el concepte de terrorisme. A Euskadi, tot podia ser titllat d'activitat terrorista. Fou especialment colpidor l'episodi d'Euskaldunon Egunkaria. En febrer de 2003, el jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ordenà la clausura del diari i l'embargament dels seus béns per formar presumptament part del conglomerat empresarial controlat per ETA. El director, Martxelo Otamendi, i altres treballadors foren detinguts acusats d'integració en organització armada. Otamendi afirmaria després que havia patit tortures a les dependències de la guàrdia civil. En 2010, l'Audiència Nacional va absoldre tots els acusats, però l'Egunkaria, íntegrament escrit en eusquera, ja havia desaparegut. Veiem ara les seqüeles d'aquella concepció del terrorisme, delicte que es vol encolomar als independentistes catalans.

Causa estupefacció que un magistrat de l'Audiència Nacional amb molts anys de carrera no sàpiga —o no vulga— distingir entre terrorisme i desordres públics. Efectivament, quan es va fer pública la sentència del procés, en octubre de 2019, van esclatar greus desordres als carrers de Catalunya. Els protagonistes dels aldarulls no feien cas ni a la plataforma Tsunami Democràtic, que només propugnava accions pacífiques. Tota protesta implica cert nivell de desordre. Però cal molta pedagogia perquè la gent entenga que desordre i terrorisme són coses distintes. Jo conserve en la retina imatges de les protestes dels obrers del sector naval de Cadis. Llançaven a la policia antiavalots boles de ferro, claus de rosca, pedres, petards... Se'ls acusà de desordres o d'atemptat a l'autoritat, però no de terrorisme. El moviment independentista català no ha estat mai violent. Tanmateix, García-Castellón s'ha entestat a incriminar Tsunami Democràtic per terrorisme i afirma que Puigdemont i Marta Rovira eren els caps de l'organització terrorista. Els partits de la dreta donen per bona aquesta hipòtesi i intoxiquen l'opinió pública, cosa ben fàcil.

Al cap i a la fi, l'expresident Puigdemont és un dolent de pel·lícula perfecte. Deuen haver pocs espanyols que no li tinguen una profunda antipatia. Però la gent de trellat no s'hauria de deixar intoxicar. El PSOE mai no hauria d'haver inclòs a la proposició de llei d'amnistia les excepcions de terrorisme i alta traïció. En realitat, la missió d'un jutge no és entrar en pugnes amb el poder legislatiu, però el magistrat, quan va constatar que s'havien exceptuat de l'amnistia els delictes de terrorisme, decidí reobrir causes congelades durant dos anys i fer imputacions per activitats terroristes. Les excepcions de la llei creen una escletxa que poden aprofitar jutges prevaricadors per a deixar sense efecte l'amnistia en nombrosos casos. D'altra banda, és molt lògic que els independentistes es pregunten per quin motiu es fan aqueixes excepcions si mai no hi ha hagut terrorisme en el procés. Encara més, el delicte de terrorisme no s'havia contemplat fins ara en cap causa. Sembla evident que alguns jutges estan fent un ús espuri de la funció jurisdiccional.

Junts pretén eliminar esments al terrorisme i l'alta traïció en aplicació del principi Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus (On la llei no distingeix, no deguem distingir). També seria d'aplicació el principi Ubi lex voluit dixit, ubi noluit tacuit (Quan la llei vol, diu, quan no vol, guarda silenci). Es tracta d'una regla d'interpretació restrictiva o excloent de l'extensiva; si la voluntat de la llei és introduir alguna cosa (l'excepció terrorista a l'amnistia, en aquest cas), ho estableix expressament. En no fer-ho, s'entén que l'exclou deliberadament. D'aquesta manera, l'amnistia abastaria totes les persones involucrades en el procés. Ara bé, sorgeix un dilema amb el teló de fons de les properes eleccions autonòmiques catalanes. Segons Junts, llevar de la llei les al·lusions esmentades és l'única manera d'evitar que els jutges deixen sense efecte l'amnistia. Segons ERC, els jutges prevaricadors sempre trobaran una via per a incomplir el mandat del legislador, i cal pensar també en les qüestions prejudicials que es puguen plantejar davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. S'ha d'evitar que les instàncies europees tomben la llei.

El mal ja està fet. Als àmbits internacionals saben que l'actual redacció de la proposició de llei no contempla l'amnistia als condemnats per delictes greus de terrorisme, és a dir, de genocidi, de lesa humanitat o que suposen greus violacions dels drets humans. És evident que no hi ha hagut res d'això al procés. ¿Era precís, doncs, explicitar-ho al text? Retirar ara qualsevol esment al terrorisme pot suscitar moltes suspicàcies en diversos àmbits de la Unió Europea (Comissió, Parlament, tribunals). Per als líders republicans, l'actual redactat brinda suficients garanties tant de cara al Tribunal Constitucional espanyol com al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En qualsevol cas, Junts té per davant quinze o trenta dies per a debatre l'assumpte amb el PSOE. A ningú no li convé l'avanç de les eleccions. Seria donar una segona oportunitat al PP i Vox. Crec que algú acabarà transigint i la proposició de llei s'aprovarà finalment. I cal recordar —perquè la intoxicació política i mediàtica ho amaga— que una amnistia ben aplicada no beneficiarà sols l'expresident Puigdemont. Es veuran també beneficiades moltes persones menys conegudes.

L'humor de Mordillo

Maleït percentatge

Si considerem la puntuació mitjana obtinguda, els resultats estatals del darrer informe PISA són prou dolents —els pitjors de tot l'històric de PISA en matemàtiques. També ha empitjorat la mitjana de lectura comprensiva. Ara bé, qui no es consola és perquè no vol; alguns estats del nostre entorn —França o Alemanya, per exemple— també han experimentat una bona davallada respecte de l'informe anterior. Però la dita popular («Mal de molts, conhort de necis») aconsella no buscar lenitius en l'ensopec alié. Pel que fa als estudiants valencians, els resultats remeten de nou a l'etern interrogant sobre la botella: ¿està mig plena o mig buida? Els alumnes del País Valencià igualen la mitjana espanyola en matemàtiques i estan per damunt en lectura. Seria ben interessant saber quin grau de competència en matemàtiques i lectura comprensiva tenen els alumnes xativins. Per analogia, podem deduir que la situació de Xàtiva deu ser semblant a la del conjunt del país. Òbviament, molta gent opina aquests dies sobre les causes dels mals resultats i sobre les mesures que caldria prendre per tal d'elevar el nivell instructiu dels nostres alumnes.

D'acord amb les afirmacions fetes per persones i col·lectius involucrats en la matèria (pedagogs, especialistes en diferents didàctiques, sindicats de docents, etc) les causes són múltiples: escassa inversió en educació; mancances en la formació permanent del professorat; absència d'incentius que promoguen la innovació metodològica i un millor treball docent; ràtios elevades; plantilles justes... Em ve a la memòria el ministre Wert. Ignorava quina cosa és donar classe a grups de trenta-cinc alumnes de segon o tercer d’ESO; va afirmar que els xiquets se socialitzen millor en classes ben abarrotades. Però cal fer anàlisis més concretes. Durant els setanta i la primeria dels vuitanta, s'utilitzaven a l'aula les tècniques Freinet, la impremta, la correspondència escolar... Jo encara recorde els periòdics d'aula que fèiem —supose que alguns alumnes també recordaran la "vietnamita", una impremta de gelatina. Aquelles tècniques anaren desapareixent a poc a poc. Durant vàries dècades, en classe de llengua, els xiquets passaven bona part de les seues etapes d'escolarització fent moltes activitats d’anàlisi sintàctica, omplint graelles amb pronoms febles...

Quasi tot se centrava al paradigma oracional. En canvi, es feien poques activitats de producció discursiva i textual —poca conversa i poca redacció. Jo ho notava en els alumnes de batxillerat. Tenien dificultat per a escriure comentaris de text o altres modalitats textuals per falta d’hàbit; rarament, al llarg de la vida acadèmica, s’havien vist obligats a escriure relats, articles d’opinió, resums, texts expositius. Tampoc no els havien ensenyat a fer-ho. Quant als idiomes estrangers, es dedicava poc de temps a la conversa. Finalment, hem assistit a l'eclosió de l'ús escolar de la tecnologia digital. Durant un temps, vam pensar que Internet seria una eina meravellosa. Avui sabem que també implica múltiples perills. Molts alumnes perden els hàbits de llegir en paper i escriure a mà. Sovint, els contextos familiars tampoc no ajuden. Tots aquests factors expliquen en part els baixos resultats que tradicionalment obtenen els alumnes als informes PISA. D'altra banda, els docents que volen fer les coses com cal han d'assumir una enorme càrrega de treball.

L'activitat de producció implica una llarga seqüència didàctica (anàlisi de models, produccions intermèdies, correcció d’esborranys, textos definitius) que esdevé un malson per a l'ensenyant; ha de corregir esborranys i treballs en net. Si un professor o una professora que done classe en sis grups d'ESO de trenta alumnes demana un text escrit, ha d’emportar-se a casa cent vuitanta treballs (tres-cents seixanta, si corregeix també esborranys). Amb una mitjana de dues pàgines per treball, el nombre total de pàgines mareja. Per això, alguns docents prefereixen graelles i solucionari. I per això, Ignatius J. Reilly, protagonista de La conxorxa dels necis, obra pòstuma de John Kennedy Toole, no tornava mai als alumnes els treballs corregits. En fi, el problema està detectat des de fa temps. Diferents estudis mostren que un percentatge elevat d’alumnes no aprèn a llegir comprensivament, ni a expressar-se correctament per escrit. I com ja hem suposat més amunt, alguns xiquets de centres acadèmics de Xàtiva estaran inclosos en el maleït percentatge.

(publicat a Levante-EMV, el 27/01/2024)

Memòria i cultura

Valencians a Viena

El dia 29, vaig viatjar amb un grup de persones a Viena, una de les grans capitals europees, que era plena a vessar de gent de totes les procedències. Bé que molts xativins ho ignoren, la capital d'Àustria guarda vinculacions insospitades amb casa nostra. Ens hem de remuntar a la desfeta d'Almansa en 1707; la destrucció de Xàtiva i la fugida dels austriacistes provocaren un exili part del qual recalà a la cort imperial vienesa. Uns quants maulets (oficials, lletrats, nobles i militars) s'exiliaren amb les seues famílies primer a Barcelona i potser després a Itàlia i Viena. Molts xativins havien sigut partidaris de l'arxiduc Carles d'Habsburg (Carles III d'Aragó) que, en morir el seu germà, hauria de marxar a Viena, on seria coronat com Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Abans, s'havia casat a Barcelona amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Serien fidels a la causa monàrquica hispànica i la Corona d'Aragó. Carles mai no les renuncià. En partir cap a Àustria, deixà la seua esposa a Barcelona, com a reina governadora.

Amb el rei marxaren personatges notables, com ara l'arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona. Gràcies a Agustí Ventura, sabem que els jurats xativins exiliats a Barcelona Basili Bru, Jeroni Exea i Antoni Grau enviaren en 1711 un memorial a la reina a través del Consell d'Aragó austriacista. El degoteig d'exiliats continuà. En 1713, amb la marxa d'Elisabet Cristina, més gent fugí. En 1715, van partir els darrers expatriats (soldats, oficials, funcionaris...). Degué haver-hi xativins, però no sabem quins ni quants. ¿Fugiren a Viena els Bru, els Exea i els Grau? Només coneixem el nom de tres socarrats residents a Viena, Pedro Matoses, Antonia Anguerot i fra Joan Masip, trinitari, que demanaren una pensió a l'emperador. La meua estada a Viena m'ha permès descobrir moltes petjades d'aquells esdeveniments històrics. Vaig visitar, per exemple, la Karlskirche, la Minoritenkirche, la Kapuzinergruft... Carles VI ordenà construir una grandiosa església barroca dedicada a Sant Carles Borromeu, amb dues columnes que recorden la de Trajà a Roma. La barana del cor del temple mostra l'escut imperial en què apareixen les quatre barres de l'antiga Corona d'Aragó.

Al convent franciscà de Sant Jeroni fou primerament inhumat Folch de Cardona. A la catedral, a l'església dels franciscans menors i a l'Alserkirche —de trinitaris descalços— van ser soterrats alguns exiliats. La Franziskanerkirche i l'Alserkirche eren punts de trobada habitual de catalans i valencians. Al Panteó dels Caputxins estan sepultats els Habsburg. S'hi troben els mausoleus de Carles VI i la seua esposa. En el d'aquesta hi ha un relleu que representa la seua arribada al port de Barcelona. A més d'esglésies, veiérem també l'Òpera Estatal, parts de l'Hofburg —conjunt palatí imperial—, el palau Schönbrunn —que recorda Sissi—, el Kunsthistorisches Museum, el Belvedere, l'Albertina... Contemplàrem quadres de Rafael, Arcimboldo, Velázquez, Caravaggio, Vermeer, Bruegel, Lucas Cranach, Rembrandt... El palau Belvedere alberga la millor col·lecció d'obres —inclòs El bes— de l'artista Gustav Klimt. L'Albertina conserva el conjunt de gravats i dibuixos més gran del món. (La Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde no està exposada.)

En fi, Viena permet entrar en cafès esplendorosos, tastar el pastís sacher, visitar el Pavelló de la Secessió dissenyat per Joseph Maria Olbrich, veure edificis d'Otto Wagner o la casa de Mozart, passejar en calessa arrossegada per cavalls... Com és lògic, la Nit de Cap d'Any vienesa fou inoblidable. Sopàrem en un restaurant del Prater, a prop de la Sínia que immortalitzà una escena del film El tercer home, dirigit per Carol Reed i interpretat per Joseph Cotten, Alida Valli, Orson Welles i Trevor Howard. Després marxàrem a escoltar música clàssica al Kursalon, palau neorenaixentista edificat a mitjan segle XIX en la Ringstrasse. (El 1868, aquest palau celebrà el primer concert amb composicions de Johann Strauss.) Escoltàrem la Polca Fígaro, la Marxa Radetzky, El Danubi blau... Hi hagué bel canto i ballet. Abans de les dotze campanades, eixírem a la terrassa. Brindàrem amb cava i admiràrem un castell de focs artificials. ¡Dies emocionants a la capital musical d'Europa! No faltà, però, el recordatori de la realitat crua; el jorn anterior, una manifestació de protesta contra el genocidi perpetrat a Gaza havia partit just des de l'Staatsoper.

(publicat a Levante-EMV, el 13/01/2024)

Viena en fotos

 

Preguntar per preguntar

Dijous passat, Núñez Feijóo preguntava: ¿Los votantes de izquierda estan de acuerdo con que se transfiera la competencia de inmigración a un partido al que Sánchez llamó racista, xenófobo y supremacista? Sóc del parer que cap pregunta no deu quedar sense resposta. Però les preguntes s'han de formular bé. Primer convé recordar que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva sobre nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. Per tant, la competència sobre immigració no es pot transferir. En tot cas, les Corts Generals poden atribuir a Comunitats Autònomes la facultat de dictar normes en el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal. L'article 150.2 concreta: «l'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, les facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seua mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas [...] les formes de control que es reserve l'Estat.» És evident que Feijóo no s'havia llegit aquests dos articles de la Carta Magna.

De moment, no hem vist encara cap document escrit i signat que permeta saber quina cosa ha aconseguit exactament el partit de Puigdemont. En tot cas, no crec que Sánchez pense transferir la competència completa —seria una mesura inconstitucional—, sinó alguna facultat que no contradiga «el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal». Tenim aclarida, doncs, una primera incorrecció en la pregunta del cap del PP. Anem a la segona. Núñez Feijóo diu que es transfereix immigració a un «partit». ¡No! Es transferiran —ja veurem— facultats a la Generalitat de Catalunya, no a un partit. (Açò és de primer de Dret.) I Catalunya està governada, gràcies al suport dels socialistes, per ERC, que ja ha dit que el PSOE no ha pactat res amb el president Pere Aragonés. Recordem que ERC és un partit d'esquerres que no té les mateixes opinions sobre immigració que Junts. En açò, els de Puigdemont estan més a prop de l'extrema dreta. Però passem a contestar la pregunta de fons. ¿Què opina el votant d'esquerra? Jo pense que una política immigratòria respectuosa amb els drets humans sempre s'aguantarà per un fil.

Amb independència de quin àmbit tinga la competència i les facultats, es poden donar múltiples combinacions. Amb un govern central d'extrema dreta —de PP i Vox, posem per cas— i un govern autonòmic d'esquerres, seria preferible que el segon tingués màximes facultats. Amb un govern central d'esquerres i un autonòmic en mans de xenòfobs, aniria bé que les pautes foren marcades pel central. També podria ser que l'un i l'altre estigueren en mans de la reacció —de grups amb idees com les d'Aliança Catalana. Llavors, ¡cos a terra! En fi, que l'esquerra ocupés tots els àmbits polítics —inclòs l'europeu—, l'opció òptima per als progressistes, es podria donar puntualment i per pura xamba. Recordem la dita: «Tan bo, tan bo, vol dir tambor.» En política, les situacions són canviants. L'alternança és l'essència de la democràcia. En realitat, la pregunta de Feijóo era hipòcrita. Pretenia crear divisió al si del socialisme. De fet, ja ha sortit Emiliano García-Page a fer-li els cors al PP; diu que Junts considerarà estrangers els espanyols que vagen a Catalunya. Però això és desviar l'atenció del focus del veritable problema migratori.

Els de Puigdemont es refereixen sobretot a les persones arribades del pròxim orient, el Magrib i l'Àfrica subsahariana. També podrien entrar al sac alguns sud-americans i els gitanos búlgars o romanesos. PP i Junts comparteixen tesis sobre aquests immigrants. Si manés la dreta a Madrid i a Barcelona potser ho podríem comprovar. (Altra cosa és que el PP fes la guitza a Puigdemont per fotre'l.) Per la seua banda, alguns socialistes també fan aigua en matèria migratòria. Tenim l'exemple d'algunes mesures preses pel ministeri que dirigeix Grande-Marlaska. Si som sincers, haurem de concloure que l'assumpte de la immigració fa anar de cul tots els partits. En qualsevol cas, també se li podria preguntar a Núñez Feijóo què estava disposat a domar a canvi dels vots de Junts a una investidura fallida. Un diari de Barcelona descobrí detalls d'una reunió secreta de Daniel Sirera, cap del PP a l'Ajuntament de Barcelona, amb Josep Rius, regidor de Junts, i Albert Batet, president del grup de Junts al Parlament de Catalunya. Sembla que els dos independentistes van manifestar que el PP podia ser un soci més fiable que el PSOE. Sirera no ho ha desmentit.

Any Estellés

Llevar-nos el pa i la sal

Les democràcies liberals, vigents en quasi tota la Unió Europea, es basen en alguns principis que es consideren essencials. El govern de la majoria sorgida de les urnes n'és un i el respecte a la minoria, altre. Com que la dreta reaccionària ha guanyat les eleccions autonòmiques al País Valencià, està legitimada per a posar en pràctica els seus projectes. I els qui no els compartim haurem d'aguantar-nos almenys quatre anys —i que no siguen més. Això no lleva, naturalment, que puguem exercir el nostre dret a la crítica, i que intentem aturar, amb procediments legítims (campanyes de mobilització ciutadana, manifestacions, protestes, vagues) totes les mesures que considerem pernicioses. Jo trobe particularment perniciós que un govern decidisca vetar l'accés de persones o col·lectius a les ajudes públiques, si això es fa per motius clarament espuris. Em sembla espuri negar-me l'accés a una subvenció per ser sospitós de pancatalanisme. Tractaré d'explicar-me millor. Pel que es veu, els consellers d'Educació i de Cultura han decidit que és catalanista tot aquell que fa servir l'expressió "País Valencià". (Jo la utilitze moltes vegades.)

Primerament caldria aclarir que una cosa no té res a veure amb l'altra; hi ha prou valencians que li diuen País Valencià a la nostra terra i no són partidaris d'un projecte polític pancatalanista. En segon lloc, si els consellers consideren pancatalanista qui afirma la unitat de la llengua parlada per molts catalans, valencians i balears, negar una ajuda per aqueix motiu seria manifestament il·legal; la unitat està avalada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme estatutari encarregat de dictaminar sobre qüestions lingüístiques. Tot indica que el nou govern de la Generalitat vol llevar-li el pa i la sal a les persones d'idees valencianistes. Això és discriminar per raons ideològiques. Algú dirà: «¡Noo! ¡Si els personatges que ocupen els organismes de la Generalitat es proclamen ferms partidaris de la llibertat! ¡Bonica llibertat tindríem si fórem marginats per pensar aixina o allana!» Doncs sí, van a marginar les persones que professen idees considerades "herètiques" per qui mana, bé que només haurien de ser proscrits els designis contraris als valors constitucionals —les concepcions totalitàries, per exemple—, si l'Estat espanyol és tan democràtic com es diu.

Llevar subvencions a entitats culturals per una mera qüestió onomàstica mostra absoluta falta de fe en el liberalisme. Les ajudes s'han d'atorgar en base a la qualitat de les activitats projectades, la seua difusió, el nombre de beneficiaris, llur contribució al coneixement de la nostra realitat, la utilitat que se'n derive... Castigar entitats que defensen el valencià és una arbitrarietat indigna de partits que es reclamen democràtics. Hom pot entendre —més o menys— que no es vulguen finançar amb diners públics les activitats d'un determinat carés polític. (Inclús això seria força discutible; la gent que defèn, posem per cas, l'existència d'uns països catalans units per llaços lingüístics i històrics no atempta contra la lletra o l'esperit de la Constitució, que consagra la llibertat de pensament.) Però negar-li suport a qui no s'aparta ni un mil·límetre de l'establert a l'Estatut d'Autonomia... És clar que el guanyador dels comicis pot promoure els seus projectes, però això no dóna dret a discriminacions anticonstitucionals, ni a limitar les llibertats. Si ho acceptem, obrim la porta al totalitarisme. En fi, ¿què es pot esperar de gent que voldria prohibir els partits catalans i bascos?