Viatjant per terres normandes

A finals de juliol s'anunciava la publicació de Derrota Perpètua, obra de Guillem Llin, Carles Senso, Ximo Vidal i Salvador Català. El llibre recopila la biografia de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés víctimes dels camps nazis d'extermini. Quasi tots eren republicans o simples reclutes forçats que marxaren a l'exili i foren reclosos en camps de refugiats. Per tal de fugir-ne, s'allistaren en les Companyies de Treballadors Estrangers. La seua peripècia fou ben trista; la capitulació de França provocà la captura i l'enviament a camps de concentració com Mauthausen o Gusen. La majoria no sobrevisqué. A finals d'agost, aquestes planes també evocaren la figura d'Amado Granell, tinent de la novena companyia, la Nueve, de la Segona Divisió Blindada del general Leclerc. La novena, formada bàsicament per republicans espanyols, aconseguí de prendre l'Ajuntament de París el 24 d'agost de 1944. La capital seria definitivament alliberada dels invasors alemanys. Granell, nascut a Borriana i mort a Sueca en 1972, fou el primer oficial de les Forces Franceses Lliures (FFL) que trepitjà els despatxos de l'alcaldia parisenca. Valencians en un episodi històric de màxima transcendència.

La casualitat volgué que jo estigués el passat dia 24 d'agost en Omaha Beach, Bloody Omaha, en què més de 4.000 soldats —uns 3.000 nord-americans i uns 1.200 alemanys— van perdre la vida el 6 de juny de 1944, durant el Desembarcament de Normandia. L'episodi, que ha estat recreat per pel·lícules com El dia més llarg o Salvar el soldat Ryan, fou l'inici del final de l'Alemanya nazi. Malgrat les destrosses patides a causa de les guerres, Normandia, terra de remots orígens víkings, conserva grans tresors històrics i artístics, molts declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments religiosos: les grans catedrals de Coutances, Bayeux, Rouen —tantes vegades pintada per Claude Monet—; les antigues abadies de Mont-Saint-Michel, Jumièges, Caen, Rouen, Fécamp. Els viatgers poden contemplar nuclis urbans i pobles amb abundants mostres d'arquitectura tradicional: Rouen, Pont-l'Évêque, Pont-Audemer —vila plena de canals—, Honfleur... Els paisatges costaners i els pobles de pescadors són ben bonics.

Els penya-segats, les agulles i els arcs de la Costa d'Alabastre, que s'estenen a banda i banda de la petita vila d'Étretat, deixen en els viatgers una impressió inesborrable. La Porte d'Amont i la Porte d'Aval serviren d'inspiració a pintors (Gustave Courbet, Claude Monet, Eugène Boudin) i escriptors (Guy de Maupassant, Gustave Flaubert, Maurice Leblanc). Les platges de Trouville i Deauville remeten a Marcel Proust, la Belle Époque, els banys de mar, les curses de cavalls i els inicis del fenomen turístic. El port d'Honfleur, anomenat Vieux Bassin, està voltat de cases amb entramats de fusta en les façanes i una església també de fusta, Santa Caterina. És d'obligada visita el Centre Guillem el Conqueridor. Exposa el Tapís de Bayeux, peça brodada d'uns setanta metres de llargària que narra la batalla de Hastings i la conquesta d'Anglaterra per les hosts normandes l'any 1066. I açò em porta de nou als escenaris del Desembarcament de Normandia. En Sword Beach (nom xifrat), al nord de Caen, també arribaren unitats de les FFL.

El passat dia 24, vaig camejar per les platges que s'estenen entre Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer. Hi queden restes dels ports artificials que construïren els enginyers militars aliats. Al sector de Saint-Laurent-sur-Mer s'ha erigit un monument, Les Braves, en memòria dels soldats morts. La població compta amb el Museu Memorial d'Omaha Beach. Em vaig allargar fins a la Pointe du Hoc, per a veure les fortificacions alemanyes. Vaig visitar La Cambe, el cementiri on estan soterrats els alemanys morts en la batalla, i l'enorme cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, on descansen uns 20.000 soldats, el fill del president Theodore Roosevelt entre ells. Ara, pensant en les víctimes dels camps nazis (veïns d'Ontinyent, Castelló de Rugat, Pobla del Duc, Aielo, Fontanars, Agullent, Ràfol de Salem, Xàtiva, Canals, Llanera, Moixent, Vallada, Quesa, Bolbaite, Chella, Enguera, Anna), em pregunte si hi hauria xativins o naturals de les nostres comarques entre els soldats de la França Lliure que desembarcaren a Normandia.

(publicat a Levante-EMV, el 15/09/2018)

La promoció del 69

Uns quants homes i unes poques dones estem embarcats en els preparatius d'una celebració, el cinquantenari de la promoció de batxillers del 69. Ja fa temps, l'impulsor i l'ànima de la idea, Emilio Sala, creà un blog que batejà amb l'expressió "Els del 69", en al·lusió a l'any en què vam acabar els nostres estudis d'ensenyança secundària. Aquesta pàgina d'Internet servia, al principi, per a penjar fotos antigues, donar notícia d'alguna efemèride i deixar constància de les activitats d'un grupet, una mena de comissió permanent, que es reunia de tant en tant per a jugar un partit de futbol i dinar. Amb el temps —les cames començaven a pesar—, va desaparèixer el futbol i van sobreviure els esmorzars i el dinars. Començà a quallar la idea de celebrar el cinquantenari com cal. A través d'una xarxa social, el grup promotor aconseguí d'aglutinar antics estudiants de procedència diversa (l'institut Josep de Ribera, el col·legi de les dominiques i el Claret). El punt d'unió d'uns quants d'aquells alumnes fou el Curs Preuniversitari, el Preu, que vam estudiar a les aules del Josep de Ribera durant el curs 1969-1970. Allí, uns i altres férem noves amistats.

També sortiren parelles de promesos. Jo mateix vaig conèixer la meua dona a l'institut. Per tant, aquest centre acadèmic és, en certa mesura, una mena d'alma mater de tots nosaltres. La nostra promoció és aclaparadorament masculina; a mitjan dècada dels seixanta eren poques les xiques que estudiaven ensenyaments secundaris. (Avui, la truita s'ha girat.) Hi havia ben poques aules mixtes. A l'institut, xics i xiques de batxillerat elemental seien en aules separades. En sisè, es reunien durant les hores de matèries específiques de ciències o lletres, però se separaven durant les classes de comunes. Sols era totalment mixt el grup d'anglès. Quant als col·legis religiosos, eren exclusivament masculins o femenins. Per tant, durant el Curs Preuniversitari, molts de nosaltres, xics i xiques, seguérem junts per primera vegada. Encara que, ben pensat, això és un dir. Recorde molt bé les classes d'assignatures comunes: deu xiques en primera fila, amb les seues faldilles prisades, i trenta-cinc xics darrere. Tots vestíem l'uniforme preceptiu. I tot açò es pot predicar també de les promocions immediatament anteriors i posteriors a la nostra.

La fornada del 69 nodrí tota mena d'oficis, ocupacions i professions. Ha proporcionat docents dels diferents nivells d'estudis —primaris, secundaris i universitaris—, algun assessor financer, metges de diverses especialitats, infermers i infermeres, farmacèutics, un general de brigada de l'exèrcit, escriptors, un marí, advocats, dentistes, empresaris, psicòlegs, periodistes, arquitectes, policies. Manolo Miralles, membre dels grups Al Tall i Musicants, també és part de la fornada, bé que estudià el batxillerat a València. Jo diria que els del 69 hem deixat el llistó ben alt. Altre tret que ens caracteritza és la pluralitat ideològica. En les eleccions municipals de 1983, les llistes que obtingueren representació a l'Ajuntament de Xàtiva —del PSOE, AP i UPV— foren encapçalades per Miquel Calabuig, que seria elegit alcalde, Eduardo Nicolau i jo, els tres pertanyents a la promoció. La llista d'alcaldes, regidors, diputats —provincials i autonòmics— i altres càrrecs polítics que compartiren aules en la nostra ciutat fins a 1969 és molt extensa.

Em venen al cap diversos noms: Joaquín Llácer, alcalde de Sellent, Juanma Sancarlos, regidor d'EUPV al consistori xativí, Fernando Giner —alcalde de Vallada, president de la Diputació entre 1999 i 2007, i diputat autonòmic—, Emilio Llopis, alcalde del Genovés, Rafa Vila, alcalde de Novetlè. Naturalment, la diversitat d'idees i la presumpta implicació d'alguns en afers tèrbols han estat a punt de suscitar friccions en el grup, però els del 69 solem solucionar el contrast amb molta elegància. Al cap i a la fi, vam ser companys de penalitats i d'alegries durant les nostres adolescència i joventut. Ens entresaludem amb cordialitat quan ens retrobem. En 1994, ja vam celebrar, amb presència de molts antics professors, el vint-i-cinc aniversari de la promoció. Llavors, encara estàvem en plena activitat. (Ara, quasi tots hem passat a la condició d'emèrits.) Totes les persones que vam completar els estudis de batxillerat i el preuniversitari els anys 69 i 70 —fins i tot aquelles que marxaren fora o no els acabaren— ens anem retrobant a poc a poc.

(publicat a Levante-EMV, el 01/09/2018)

Seixanta-sis fires

Seixanta-sis. Ni més ni menys. Aqueix és el número de fires que he viscut. Com és natural, no tinc memòria de tantes. Les primeres que recorde són de finals dels cinquanta, quan tenia ja ús de raó. Hi ha escenes difícils d'oblidar. Com aquella en què es veu arribar pel reial de la fira una xica tota vestida de blanc, una veritable reina als ulls d'un infant, acompanyada d'un home uniformat —amb jaqueta blanca plena d'insígnies, camisa blava i pantalons foscos— que, temps després, vaig saber qui era: l'alcalde Eugenio Blasco. Un cop a la tribuna, la primera autoritat xativina començava el seu discurs amb la inevitable cobla que tots i totes se sabien com el parenostre: ¡Setabenses de Játiva i forasteros que venís de fuera! El segon dia de fira era el més important per a mi. El 16 d'agost se celebrava la festivitat de Sant Joaquim. A la família hi havia tres Ximos: el meu iaio d'Algemesí, mon pare i jo. Per tant, festivàvem ritualment l'onomàstica. (En 1969, l'Església, sense consultar-nos, traslladaria el dia del nostre patró al 26 de juliol.) De bon matí, anàvem a l'estació. El tren en què venia el iaio arribava xiulant i esbufegant.

Recorde la locomotora de vapor i els vagons de dos pisos. (Alguns lectors també recordaran que el nivell superior rebia el nom d'imperial.) Tan aviat com baixava del tren, el iaio ens portava a l'Albereda per a firar-nos —una pistola com les dels protagonistes de pel·lícules de l'Oest, una rèplica a escala del Renault Quatre-Quatre, que calia friccionar contra el terra, una escopeta. Ell es comprava un gaiato. Ens allargàvem fins a la fira del bestiar; el meu iaio Ximo era llaurador. Hi havia molts gitanos. Després, tota la família marxava a casa, al barri del Carme, per a dinar i, sobretot, jugar. Transcorrien els dies de fira. Alguna nit, perquè els pares pogueren anar a les vetllades del Casino Setabense, els meus germans i jo dormíem a cals avis materns, en el Banc d'Espanya —actual Ajuntament. (L'avi, que era ordenança del banc, hi tenia habitatge.) Durant els anys seixanta i setanta, la fira oficial s'expandia per davant i per darrere. En realitat durava quasi un mes. A primeries d'agost, ja s'instal·laven, al primer tram de l'Avinguda de Selgas, les guinguetes municipals, en què venien torró, ametlles garapinyades o ensucrades, fruits secs...

A final de mes encara quedaven barracons de palmitos i parades en què es podien adquirir estris per a la llar: vaixelles, cassoles, coberts, paelles, càntirs... Els melons, d'Alger i tot l'any, el cotó de sucre, l'orxata i les atraccions per a menuts i joves —cavallets, cotxes de xoc, rodes— també eren clàssics d'agost que tardaven a desaparèixer de l'Albereda. En fi, van arribar els últims anys del franquisme i va desaparèixer el meu interès per certs aspectes de la fira. En canvi, van nàixer altres afanys. Ara, era jo qui volia entrar als balls del Setabense, però Batiste, el porter, m'ho impedia. «¿Tens carnet de soci?», em preguntava desdenyós. No, no en tenia. Vaig fer divuit fires i coses que abans m'havien passat desapercebudes començaren a desvetllar la meua curiositat: els salons de pintura i fotografia, el teatre... Durant la Transició van prendre volada el Festival de la Cançó i la protesta pels saraus tancats que organitzaven els últims edils franquistes. La confusió del moment era gran; aquests mateixos edils permetien cartells amb la senyera quadribarrada. Avui, això seria motiu d'un enorme altercat polític. Sovint, pense que hem anat arrere.

A partir de 1979, les meues col·laboracions en el llibre de la fira van ser freqüents. La primera provocà la distribució d'un pamflet elaborat per un grup d'esquerra que havien deixat fora del consistori les eleccions locals de març, les primeres democràtiques celebrades després de la dictadura. Alguna vegada, durant la meua etapa com a regidor, vaig formar part de la Comissió de Fira. L'any 1984, em van encomanar l'organització dels diversos concursos d'arts plàstiques. Se m'acudí una idea ben bonica, el muntatge d'una mostra d'escultura al pati de l'Almodí. Quant al teatre, en aquelles enyorades fires dels vuitanta es programaven bones obres. Em ve al cap la representació d'Antaviana pel grup Dagoll Dagom. (El govern d'esquerres no oblidava, però, espectacles amb molta acceptació popular, com ara la sarsuela.) Vaig viure de ben a prop les protestes que suscità la inclusió d'experiments en les cloendes. I s'anaren succeint fires fins a completar les seixanta-sis que hem complit alguns lectors i jo. ¡I pensem veure moltes més!

(publicat a Levante-EMV, el 18/08/2018)

La font del Lleó

L'ajuntament, seguint el recuperat costum d'encarregar el cartell de fira a creadors de prestigi, ha elegit enguany la dissenyadora gràfica Mar Hernández, Malota. Tot i la seua joventut, aquesta dona nascuda en Jaén té una trajectòria professional i artística intensa. És doctora en Belles Arts per la UPV, professora i il·lustradora. Ha treballat per a mitjans, agències publicitàries i firmes nacionals i internacionals, i ha guanyat nombrosos guardons, com ara el Premi Nacional de Disseny. Criticar els diferents aspectes de la fira és tota una tradició. El cartell tampoc no se sol lliurar de les diatribes. ¿Què es diu enguany del treball de Malota? Sembla predominar el to circumspecte. Potser, el fet d'homenatjar la font del Lleó, que compleix 200 anys, ha moderat la censura. Jo, que admire l'obra de l'autora (em ve al cap un packaging ambientat en les festes falleres que dissenyà en 2017 per a una coneguda marca de rom), trobe que el cartell de fira fluixeja. Un cel fosc, amb més lluminàries, hauria tingut major impacte visual. Fluixeja sobretot la tipografia —l'elecció de lletra, la separació de caràcters, la col·locació dels textos i la seua alineació.

En fi, totes aquestes objeccions queden en un segon pla, perquè la imatge principal del cartell ret homenatge a una font emblemàtica de Xàtiva i la seua fira. La del Lleó era una de les quinze fonts reials o públiques nodrides pel canal de Bellús. (Avui només en queden sis.) Recentment, Santi Tormo i jo mateix hem publicat un llibre titulat L'aigua a Xàtiva i la seua horta, editat per l'Associació d'Amics de la Costera. Al volum s'expliquen els orígens d'aquesta joia del nostre patrimoni. Un text del segle XVIII esmenta una font del Lleó (porque la agua de ella sale por la boca de un león de piedra) situada temps enrere al carrer de Montcada, a la cantonada del convent de Santa Clara. Aquesta font, avui desapareguda, degué donar nom al portal homònim. Es construí, però, un nou abeurador adossat a la muralla en un costat del portal. L’adjudicació de les seues obres es realitzà el 4 de setembre de l'any 1740, davant el comissari d’aigües Joseph Ferrer. L’adjudicatari fou Juan Pérez, un mestre d'obres aveïnat a la nostra ciutat, que havia presentat la millor oferta, taxada en veinte y siete libras y diez sueldos moneda deste Reyno.

L’existència d’aquest segon abeurador fou molt efímera. Quan, a finals del segle XVIII, es van iniciar les obres de reforma de l’antiga porta, les autoritats locals van decidir substituir-lo per la font actual, que estigué adossada, originàriament, al lateral dret. Les proporcions que guardava amb la nova porta, acabada en 1784, fan pensar en un mateix autor de les traces, Vicente Gascó. Però les peces no són contemporànies. Encara que l'estil utilitzat en ambdues, el neoclassicisme academicista, remet a la fi del segle XVIII, la font s'acabà de construir el 1818. És la segona més cabalosa de la ciutat (el sobrant de les seues divuit plomes es destinava al reg). La seua tassa circular, de perfil bombat, està feta amb una sola peça de pedra de Buixcarró. El lleó que llança aigua per la boca descansa en un basament. Uns canons de bronze, dos caps de serp situats a la part baixa del basament, també expel·leixen líquid. En 1867, l’arquitecte municipal José Calvo projectà la construcció d’una font bessona a l’altre lateral de l'entrada del Lleó.

El projecte mai no es duria a terme. L’enderroc de la portalada, a principis del segle XX, i la instal·lació de la Gasolinera Selgas, en 1941, determinaren el trasllat de la font (a pocs metres de l’emplaçament original) i l’afegit d’un banc corregut corb. Avui, aquestes peces formen amb la marquesina que cobria els sortidors, la casa Botella i l’edifici de l'antic Hotel Españoleto un conjunt esplendorós. Darrere la font també es conserva l’anunci art-déco d’Engrases Georgia, que exhibia la gasolinera. Tornem, però, al bicentenari de la font. Una inscripció, gravada sobre una làpida de marbre negre, diu: Año 1818, del reinado de nuestro católico monarca D. Fernando VII. Quan tornà del seu captiveri daurat a França, aquest Borbó, el Felón, abolí la Constitució de 1812 i tota l'obra legislativa de les Corts de Cadis. Visità Xàtiva en 1814. Ignorem si seria rebut amb crits de ¡Muera la libertad y vivan las cadenas! En fi, el cartell de Malota ens recorda que la font del Lleó és un clàssic de la fira. Molta gent s'hi acosta a beure. Fins a 2010, hom podia comprar figues de pala al senyor Pepe el Matxero, que seia ben a prop. ¡Quins records!

(publicat a Levante-EMV, el 04/08/2018)

El peix gran es menja el menut

L'estiu passat, vaig sojornar uns quants dies a Suïssa. Mentre passejava per la via Höheweg i la Bahnhofstrasse d'Interlaken, mirava finestrals i aparadors de rellotgeries. Vaig imaginar que els empleats mostraven a xeics àrabs i turistes xinesos d'alt poder adquisitiu rellotges de súper luxe. Al vicealcalde de València en temps de Rita Barberà també li encantaven els rellotges. A partir de 2015, Alfonso Grau fou sovint notícia de primera plana per la seua presumpta implicació en casos de corrupció: Noós, Imelsa, finançament il·legal de les campanyes electorals de Rita... En 2016, esclatà un assumpte en què també estava involucrat Urbano Catalán, amo de l'empresa d'autobusos Transvía. Pel que es veu, el número dos de l'Ajuntament de València havia acceptat de l'empresari, a canvi d'adjudicacions, dos rellotges sumptuosos —un Breuguet Classique i un Piaget Polo. Grau els canvià en una joieria de València per un Lange i un Vachever Patrimony Contempor, prou més cars. Pagà la diferència, 17.400 euros, en metàl·lic. El sistema li servia per a blanquejar diners. Catalán, autor dels regals, obtingué l’adjudicació del bus turístic.

Entre 2006 i 2015, les mercantils d'aquest empresari firmaren amb el consistori valencià un total de 16 contractes per un import de vora 2,5 milions d'euros. (Una festa per a persones majors fou adjudicada a Transvía per 650.000 euros.) En realitat, aquesta empresa, la més potent del sector valencià del transport de passatgers —línies regulars, transport escolar i serveis discrecionals— integra altres activitats: serveis turístics, concessionaris de cotxes, transport sanitari, hostaleria... A poc a poc, ha anat absorbint altres companyies competidores. Presta el servei de transport dels obrers de Ford, un gran contracte que havia tingut adjudicat, fa anys, Autocares Luz, empresa avui desapareguda. Gràcies als contractes obtinguts de les administracions públiques, tant del PP com del PSPV, Transvía ha esdevingut grup dominant en diversos sectors. ¿Competència i lliure mercat? ¡Ha! I com no podia ser d'altra manera, els tentacles del monstre han arribat a la Costera. Transvía és propietària d'Indusauto, emplaçada a la Llosa de Ranes.

Aquesta empresa, la més important del país al sector carrosser —abans en mans d'emprenedors xativins—, adapta vehicles a usos especials: ambulàncies, cotxes policials, transport fúnebre. I Ambulàncies la Costera —anteriorment cooperativa de treball associat—, ha esdevingut societat limitada i també està controlada per Urbano Catalán. Un dels contractes més sucosos de què es beneficia Transvía està relacionat amb el transport en ambulància dels pacients atesos per la sanitat pública valenciana. La companyia forma part de la UTE (Unió Temporal d'Empreses) a qui s'ha adjudicat el servei d'ambulàncies por 226 milions d'euros. Calgué fer una nova licitació a finals de 2017; l'actual Consell havia rebutjat la pròrroga del macrocontracte que havien signat, per 4 anys prorrogables a 10 i 700 milions d'euros, el PP i Ambulevante SL. En aquesta UTE també estava integrada Transvía. (La Unió Europea havia investigat l'adjudicació pepera, per sospitar que restringia la concurrència d'empreses.) ¡Nou govern, però idèntic adjudicatari!

Costa d'entendre; Mónica Oltra, quan encara seia als bancs de l'oposició, demanà una comissió que investigués si el macrocontracte del transport escolar, taxat en 328 milions d'euros, s'havia precuinat per tal de beneficiar empreses molt concretes, entre les qual es trobava, ¡Transvía! Els termes de la licitació s'havien redactat de manera que els grups grans, com Transvía a València o Vectalia en Alacant, podien controlar la concurrència d'empreses més petites, les quals no tenien altre remei que unir-se a les dominants per a poder participar en l'adjudicació. Tornem a la sanitat. Com calia desinflar els preus del transport (ningú no sap si també arribaven rellotges de 12.000 euros a la Conselleria de Sanitat), els metges ja no podran traslladar-se en ambulància al domicili d’un pacient. Hauran d'agafar el seu cotxe particular si la Generalitat no els ofereix un mitjà alternatiu que exigirà partida pressupostària al marge del contracte de transport sanitari. Quant als socis minoritaris d'Ambulàncies la Costera, encara no han rebut notícies de Transvía sobre el nou contracte i el pagament dels serveis prestats des que cessà l'anterior adjudicació.

(publicat a Levante-EMV, el 21/07/2018)

Les diputacions no tenen remei

En 1812, la Constitució de Cadis dividí l'Estat en províncies —inspirant-se en el model dels departaments francesos. Durant les sessions constituents es van enfrontar dues concepcions de l'Estat. Alguns diputats, entre els quals Borrull, valencià, i els representants de les províncies d'ultramar, defensaren un model més aviat federal. Però va triomfar la proposta radicalment centralista dels diputats liberals. Nasqué, per tant, una nació perpètua i uniforme. Es decidí la supressió dels regnes peninsulars i els règims forals que encara es conservaven —el del Regne de València havia estat abolit en 1707 pel Decret de Nova Planta—, i es crearen les diputacions provincials. Les seues funcions principals eren repartir els contingents de la contribució entre els ajuntaments i establir les aportacions per a cobrir els reemplaçaments anuals de l'exèrcit. També havien de realitzar tasques consultives. (Amb el temps, però, assolirien certa autonomia i certa representativitat.) S'acordà que totes les diputacions tindrien una composició uniforme i estarien fèrriament controlades per un cap superior polític nomenat per l'administració central.

En 1814, les províncies foren suprimides per Ferran VII. En 1822, durant el trienni liberal, hi hagué una restitució temporal i es creà l'efímera província de Xàtiva. La diputació tornaria, per a quedar-se definitivament, durant el regnat d'Isabel II. En novembre de 1833, el polític liberal Javier de Burgos establí una nova divisió provincial inspirant-se en l'ideal centralitzador de la Revolució Francesa. Llevat de petits retocs, aquesta divisió continua vigent. Les peculiaritats geogràfiques, històriques i culturals dels pobles de la península i les colònies americanes foren ignorades en 1812 i 1833. En Cadis, diputats com Toreno i Argüelles havien defensat el caràcter exclusivament administratiu d'ajuntaments i diputacions, la conveniència d'un estret control de la seua activitat per part de l'executiu i la necessitat que la seua composició fos exactament igual en totes les províncies, no importa quines foren llurs peculiaritats. Aquella decisió implicaria la progressiva independència de les colònies espanyoles. I hem arribat a 2019 sense modificar un mil·límetre l'enfocament. Les províncies han desvertebrat territorial i socialment el nostre país.

Malgrat l'estat autonòmic dissenyat en 1978, les diputacions valencianes sobreviuen. Tindrien utilitat en èpoques passades. Ara, no en tenen cap. Quan no existien autonomies, una diputació era l'única institució supramunicipal amb cert grau de descentralització administrativa (una mena de mancomunitat d’àmbit provincial dedicada a gestionar obres i serveis que escapaven a les possibilitats dels ajuntaments). Un cop creades les comunitats autònomes, les diputacions només serveixen per a crear feus i promoure el clientelisme polític. Carreteres, museus, centres educatius, hospitals i serveis assistencials en mans dels ens provincials haurien de dependre de les diverses conselleries: Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Educació, Investigació, Cultura i Esports, Sanitat Universal i Salut Pública... Està ben clar que la institució provincial duplica càrrecs, personal i despeses. Llavors, ¿per què es manté? Perquè és un bon bastió polític. Qui el domina pot controlar el partit a nivell provincial. I costa renunciar a això.

En aquest assumpte, la dreta és més sincera; proclama sense embuts que no vol suprimir les diputacions provincials. L'esquerra, en canvi, encara s'ho ha de posar en clar. Molts pensen que les diputacions són hàbitats perfectes per a la vida del corrupte. ¡Relativament! Els corruptes poden campar en qualsevol hàbitat —ministeris, presidències de govern, conselleries, direccions generals, alcaldies. Ara bé, si suprimim organismes innecessaris, suprimim algunes oportunitats de prevaricació i malbaratament de cabals públics. Quan un escàndol polític ocupa les primeres planes se senten propòsits d'esmena, promeses de tolerància zero i transparència total... Bla, bla, bla. Tant si governa l'esquerra com la dreta, les diputacions no tenen remei. Cal eliminar-les. Són oficines de col·locació i claveguerons on van a parar mils de milions d'euros. Als xativins no ens anava malament amb la Diputació de València; el president dimissionari tenia un cap de gabinet oriünd de Xàtiva. Però a mi em preocupa més la coherència que el patrioterisme local.

(publicat a Levante-EMV, el 07/07/2018)

Música al castell

Festival renaixentista i borgià

Giovanni Sforza

Durant el pontificat d'Alexandre VI, la política italiana basculava entre dos grups oposats: el «partit milanés» dels Sforza, representat pel cardenal Ascanio, i el «partit napolità», recolzat pel grup del poderós cardenal Giulio della Rovere. Roderic havia obtingut l'elecció papal gràcies a Ascanio Sforza. De seguida s'acordà la boda de Lucrècia amb Giovanni Sforza. En passar un temps, Giovanni, que encara no havia consumat el matrimoni, marxà a Pesaro sense la dona. Tanmateix, davant la insistència del papa i dels parents milanesos, encara tornaria a Roma. Potser, el jove era impotent. L'estiu del 1494, atemorit pel canvi d'aliances que preparava el pontífex, marxa de nou a Pesaro, aquesta vegada amb Lucrècia. A partir d'aleshores, esdevingué espia i confident de Ludovico el Moro.

20 de setembre