Dissabte per a reflexionar

Aquest dissabte se celebra el Dia Internacional de la Dona, que brinda l'ocasió de reflexionar sobre l'avanç de la igualtat a casa nostra. Des de 2023, Espanya és el quart estat de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones. Segons l'informe de 2024 de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), Espanya només té per davant Suècia, Dinamarca i Països Baixos. Són bones notícies. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava les diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Sols Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començà a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. Les coses no rutllen igual a nivell mundial; l'Estat espanyol ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, es troba entre els vint estats més igualitaris del món.

La Plana, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega o Islàndia— del que crèiem. Quant als estats pitjor situats en l'índex de 2023, República Democràtica del Congo, Pakistan i Afganistan, país amb major bretxa de gènere del planeta, eren els últims. (En l'informe de l'EIGE, Romania és l'estat de la UE amb més desigualtat de gènere.) En fi, les dades hispanes referents a igualtat són positives, però no podem dir el mateix de la taxa de violència masclista; en 2023, n'hi hagué 194.658 víctimes, 533 cada dia, un augment del 10% respecte de l'any 2022 —les xifres són la punta de l'iceberg, perquè només inclouen dones que van denunciar. Al País Valencià, la taxa de víctimes de violència de gènere és superior a la mitjana estatal. Aquest és el rerefons de notícies sobre personatges com Errejón o Monedero. «Mai no m'ho hagués imaginat», diria molta gent, tan bon punt va saber que els dos polítics d'esquerra són uns presumptes assetjadors masclistes.

No devem donar res per descomptat —que els homes d'esquerra són aliens al patriarcat, posem per cas. El masclisme és transversal i no fa distinció de classe social, creença, militància política o nivell cultural. Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es casà als 34 anys amb Leonor, que només en tenia 15. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. Pablo Picasso, un misogin, sempre fou infidel a les seues parelles, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria definitiva. Per això, sospite de qui afirma: «Jo no sóc masclista.» He citat celebritats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que no tenien un procedir decorós. Els misògins també pul·lulen dins la política. Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra, «Mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», recorde el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.»

¿I a Xàtiva? ¿Existeixen en el nostre entorn immediat mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar. Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense en persones com Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que volen una dona que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Poeta i compositor anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. ¿És possible que existisquen a Xàtiva exemplars d'aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública? ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts a l'escola? «D'això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa si està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.

(publicat a Levante-EMV, el 08/03/2025)