Enguany, els coordinadors d'Argentina, que són molt rars, han elegit el tema "indis i vaquers" per al llibret de la falla. ¿Hi ha alguna semblança entre el Far West i casa nostra? Mmm. Potser. Els valencians rebem sovint un tracte colonial i els membres del govern autonòmic actuen com els indígenes renegats del segle XIX convertits en policies i els agents federals nord-americans d'afers indis. Els sioux lakota es burlaven de Daniel F. Royer, agent encarregat de vigilar-los. Li posaren el malnom de "jove temerós dels indis". Els valencians som tractats com a indis per consellers de la Generalitat. A Rovira, per exemple, caldria dir-li "xic temerós dels valencians". No vol parlar l'iroquès. S'entesta a comunicar-se en la llengua dels vaquers i els oficials del setè de cavalleria. Avui, la nostra terra no és objecte d'un extermini ètnic sensu stricto, però Rovira i companyia, afectats d'autoodi, s'han apuntat al genocidi cultural. Les directrius vénen des de la capital "federal". Comencem per la qüestió dels noms. Colom s'equivocà en arribar a Amèrica; cregué que estava a l'Índia. Els pobladors del continent foren automàticament anomenats indis.
Però els descendents dels indígenes no es reconeixen indis. Es proclamen americans originaris, americans nadius o primeres nacions. (Cal advertir que 'indígena' prové del mot llatí indigĕna, i aquest de l'adverbi inde 'd'allí' i -genus 'originari' o ‘nascut’.) ¿I els valencians què som? Des del "Washington Districte Federal" hispà ens diuen levantinos. Però si es pregunta als autòctons per Levante, molts contesten amb gest contrariat: «¡El Levante és un club de futbol!» Les primeres nacions nord-americanes eren nombroses, com les comissions falleres: cherokee, pueblo, paiute, navaho, apatxe, sioux, comanxe, blackfoot, arapaho, xeiene... (Nou advertiment: els blackfoot, els peu negre, es llaven els peus. El nom d'aquests nadius deriva del color negre dels mocassins amb què es calçaven.) Hi ha casualitats que sorprenen. Els acoma, de la nació pueblo, viuen al comtat de Valencia, al sud-oest d'Alburquerque (Nou Mèxic), en una mesa aïllada. Per la seua reserva flueix el riu San José. No és broma. Als anys quaranta del segle passat, el gran fotògraf Ansel Adams realitzà unes magnífiques fotografies en blanc i negre de les edificacions acoma.
Durant molt de temps, la meua visió de la conquesta de les terres nord-americanes va estar força mediatitzada pels films d'indis i vaquers. Recorde haver vist múltiples pel·lícules de l'oest quan era xiquet i adolescent. Entre els millors westerns de la història del cel·luloide es compten, sens cap dubte, els de John Ford, autor de clàssics que crearen escola (La diligència, Centaures del desert, Fort Apache). També recorde, però, altres títols (Murieron con las botas puestas, de Raoul Walsh, Esperit de conquesta, de Fritz Lang, Red River, de Howard Hawks, Fort Bravo, de John Sturges, La conquesta de l'oest, de diversos autors, Les aventures de Jeremiah Johnson, de Sydney Pollack...). En general, les pel·lícules tractaven malament els pobles nadius de Nord-Amèrica, que solien ser, amb poquíssimes excepcions, els dolents de les històries, uns dimonis sanguinaris que es dedicaven al pillatge i a arrencar cabelleres. (Els blancs copiaren la pràctica i oferien una recompensa pel cuir cabellut de cada indígena mort.) Ford ja havia revisat la visió negativa del "pellroja". En la seua pel·lícula Fort Apache, el dolent no és Cochise, cap principal del grup apatxe chiricahua i líder de la revolta contra l'home blanc esdevinguda en 1861. El dolent de la història és l'amargat tinent coronel Owen Thursday, que ignora els consells del capità Kirby York. Thursday i els seus homes cauen en un parany i són aniquilats pels apatxes.
Si hom es pren la molèstia de llegir alguna història solvent de la conquesta del Far West, podrà comprovar que nombrosos pobles indígenes nord-americans patiren veritables massacres —per no dir genocidis. El cas de Cochise és paradigmàtic. Treballava com a llenyataire en una posta de diligències. Un grup de nadius furtà ramat a un vaquer i segrestà el seu fill de dotze anys. Un tinent inexpert de vint-i-cinc anys cregué erròniament que Cochise era el causant dels fets. Cità aquest, que ignorava el que havia succeït; es trobava a cent quilòmetres del lloc de l'incident. Sense sospitar res, es presentà en Apache Pass, acompanyat per la dona, un germà, dos nebots i els dos fills petits. El tinent acusà Cochise del segrestament i l'empresonà junt amb els seus acompanyants. El cap apatxe aconseguí fugir ferit, però part de la seua família fou assassinada. Cochise s'alià amb el seu sogre Mànigues Vermelles i inicià la revolta de 1861. En el rerefons de tots aquests incidents estaven els vaquers, anomenats així per influència del cel·luloide. Des de la primeria del segle XIX, la pressió dels colons per establir-se en nous territoris no cessava.
Caravanes de carretes (covered wagons) migraven cap a l'oest. El cinema va fixar la figura èpica dels pioners que s'havien d'enfrontar, durant el seu trajecte, amb nadius salvatges. Molts colons cercaven terres en què assentar-se per a criar els seus ramats bovins. Als westerns sovintegen el ranxer —sovint un terratinent— i els genets —cowboys— encarregats de traslladar els ramats al nord. Altres colons eren agricultors. Però la realitat fou més plural. Entre els invasors de terres indígenes hi havia exploradors, caçadors i traficants de pells, comerciants, cercadors de metalls preciosos... (Recordem la febre de l'or.) La millor manera d'entendre les matances d'indígenes comeses per unitats militars és veure-les com part d'un procés de “colonialisme d'assentament” (settler colonialism). Els funcionaris federals actuaren conscientment per a accelerar l'expansió territorial blanca i prendre terres als pobles nadius, davant la demanda de la creixent població colonitzadora. El procés menà a l'eliminació de la identitat i les pràctiques culturals indígenes, i al trasllat forçós de les tribus a reserves aïllades. No pot estranyar la resistència dels nadius.
Un episodi ho explica molt bé. Els lakota ocupaven el territori de les Black Hills, centre de la seua cultura. El 1868, el govern dels EUA signà el Tractat de Fort Laramie, és a dir, uns i altres fumaren la pipa de la pau. S'establí una gran reserva sioux a l'oest del riu Missouri. Les Black Hills quedaven protegides "per sempre" de qualsevol assentament blanc. L'acord només durà sis anys. En 1874, els colons hi van descobrir or. Els miners van entrar a la zona. El govern dels EUA l'ocupà, traslladà forçosament els lakota, que s'havien revoltat, a cinc reserves menudes a l'oest de Dakota del Sud i vengué 36.000 km² de l'antiga terra tribal. Entre els pobles indígenes es van estendre danses rituals pacífiques (la dansa dels esperits, la dansa dels somnis...) amb què volien conjurar una realitat ben nefasta. Jo ignorava totes aquestes coses quan era xiquet. En la joventut, després de diverses lectures i noves pel·lícules (com Un hombre llamado caballo, d'Elliott Silverstein, o Pequeño gran hombre, d'Arthur Penn), vaig començar a conèixer la trista història dels nadius nord-americans —salvatges segons els westerns de la meua adolescència.
La massacre de Wounded Knee fou l'última. En un gèlid dia de desembre de 1890, soldats nord-americans encerclaren i massacraren tres-cents homes, dones i xiquets de la nació sioux lakota a Wounded Knee Creek, Dakota del Sud, en un intent per reprimir el moviment religiós de la Dansa dels Esperits, que s'havia estès entre les tribus de l'Oest a partir de la dècada de 1870. La dansa mística acceleraria l'expulsió dels blancs i el reviscolament dels nadius. Això alarmà els colons, que demanaren ajuda al govern federal. Dues setmanes abans, uns policies havien mort Sitting Bull (Bou Assegut), líder espiritual sioux que donava suport al moviment, i el seu fill Peu de Corb. Després de la massacre de Wounded Knee, vint soldats van rebre medalles d'honor pels seus actes violents. Actualment, els fets són recordats com una acció atroç. En 1970, Bury my heart at Wounded Knee (Enterra el meu cor a Wounded Knee), llibre de Dee Brown que narra la devastació sobre els nadius provocada per les accions de colons i soldats blancs arribats a la frontera, va vendre milions d'exemplars i convertí Wounded Knee en un topònim conegut.
En 1990, el Congrés dels EUA es disculpà formalment per la matança indiscriminada. En 2021, alguns congressistes i senadors demanaren a Joe Biden que revoqués les condecoracions. Però tornem a casa nostra i deixem estar Kit Carson, Gerónimo, Calamity Jane, Cavall Boig i Buffalo Bill. Per tal de llevar tensió a un relat colpidor, podem acabar aquest text —perquè crec que ja m'estic allargant massa— amb la imatge d'una dansa circular. A la darreria de març de 1846, els wintu, unes cinc-centes persones, que havien alçat llur campament de tipis a les vores del riu Sacramento, al nord de Califòrnia, dansaven al voltant d'una enorme foguera. No executaven un ball guerrer. El ritme dels tambors i els cants salmòdics es dirigien al Gran Esperit, a qui es demanava que la captura anual de salmó fos abundant. (Els blancs poregosos cregueren que eren cançons de guerra.) En fi, amb cants i balls rituals, els comanxes que m'han encomanat aquest article han de pregar —al Gran Esperit o a qui siga— que la Reserva de República Argentina i Adjacents alce el tòtem més impactant i acolorit. ¡Que Guitxe Manitú escolte les pregàries!
Però els descendents dels indígenes no es reconeixen indis. Es proclamen americans originaris, americans nadius o primeres nacions. (Cal advertir que 'indígena' prové del mot llatí indigĕna, i aquest de l'adverbi inde 'd'allí' i -genus 'originari' o ‘nascut’.) ¿I els valencians què som? Des del "Washington Districte Federal" hispà ens diuen levantinos. Però si es pregunta als autòctons per Levante, molts contesten amb gest contrariat: «¡El Levante és un club de futbol!» Les primeres nacions nord-americanes eren nombroses, com les comissions falleres: cherokee, pueblo, paiute, navaho, apatxe, sioux, comanxe, blackfoot, arapaho, xeiene... (Nou advertiment: els blackfoot, els peu negre, es llaven els peus. El nom d'aquests nadius deriva del color negre dels mocassins amb què es calçaven.) Hi ha casualitats que sorprenen. Els acoma, de la nació pueblo, viuen al comtat de Valencia, al sud-oest d'Alburquerque (Nou Mèxic), en una mesa aïllada. Per la seua reserva flueix el riu San José. No és broma. Als anys quaranta del segle passat, el gran fotògraf Ansel Adams realitzà unes magnífiques fotografies en blanc i negre de les edificacions acoma.
Durant molt de temps, la meua visió de la conquesta de les terres nord-americanes va estar força mediatitzada pels films d'indis i vaquers. Recorde haver vist múltiples pel·lícules de l'oest quan era xiquet i adolescent. Entre els millors westerns de la història del cel·luloide es compten, sens cap dubte, els de John Ford, autor de clàssics que crearen escola (La diligència, Centaures del desert, Fort Apache). També recorde, però, altres títols (Murieron con las botas puestas, de Raoul Walsh, Esperit de conquesta, de Fritz Lang, Red River, de Howard Hawks, Fort Bravo, de John Sturges, La conquesta de l'oest, de diversos autors, Les aventures de Jeremiah Johnson, de Sydney Pollack...). En general, les pel·lícules tractaven malament els pobles nadius de Nord-Amèrica, que solien ser, amb poquíssimes excepcions, els dolents de les històries, uns dimonis sanguinaris que es dedicaven al pillatge i a arrencar cabelleres. (Els blancs copiaren la pràctica i oferien una recompensa pel cuir cabellut de cada indígena mort.) Ford ja havia revisat la visió negativa del "pellroja". En la seua pel·lícula Fort Apache, el dolent no és Cochise, cap principal del grup apatxe chiricahua i líder de la revolta contra l'home blanc esdevinguda en 1861. El dolent de la història és l'amargat tinent coronel Owen Thursday, que ignora els consells del capità Kirby York. Thursday i els seus homes cauen en un parany i són aniquilats pels apatxes.
Si hom es pren la molèstia de llegir alguna història solvent de la conquesta del Far West, podrà comprovar que nombrosos pobles indígenes nord-americans patiren veritables massacres —per no dir genocidis. El cas de Cochise és paradigmàtic. Treballava com a llenyataire en una posta de diligències. Un grup de nadius furtà ramat a un vaquer i segrestà el seu fill de dotze anys. Un tinent inexpert de vint-i-cinc anys cregué erròniament que Cochise era el causant dels fets. Cità aquest, que ignorava el que havia succeït; es trobava a cent quilòmetres del lloc de l'incident. Sense sospitar res, es presentà en Apache Pass, acompanyat per la dona, un germà, dos nebots i els dos fills petits. El tinent acusà Cochise del segrestament i l'empresonà junt amb els seus acompanyants. El cap apatxe aconseguí fugir ferit, però part de la seua família fou assassinada. Cochise s'alià amb el seu sogre Mànigues Vermelles i inicià la revolta de 1861. En el rerefons de tots aquests incidents estaven els vaquers, anomenats així per influència del cel·luloide. Des de la primeria del segle XIX, la pressió dels colons per establir-se en nous territoris no cessava.
Caravanes de carretes (covered wagons) migraven cap a l'oest. El cinema va fixar la figura èpica dels pioners que s'havien d'enfrontar, durant el seu trajecte, amb nadius salvatges. Molts colons cercaven terres en què assentar-se per a criar els seus ramats bovins. Als westerns sovintegen el ranxer —sovint un terratinent— i els genets —cowboys— encarregats de traslladar els ramats al nord. Altres colons eren agricultors. Però la realitat fou més plural. Entre els invasors de terres indígenes hi havia exploradors, caçadors i traficants de pells, comerciants, cercadors de metalls preciosos... (Recordem la febre de l'or.) La millor manera d'entendre les matances d'indígenes comeses per unitats militars és veure-les com part d'un procés de “colonialisme d'assentament” (settler colonialism). Els funcionaris federals actuaren conscientment per a accelerar l'expansió territorial blanca i prendre terres als pobles nadius, davant la demanda de la creixent població colonitzadora. El procés menà a l'eliminació de la identitat i les pràctiques culturals indígenes, i al trasllat forçós de les tribus a reserves aïllades. No pot estranyar la resistència dels nadius.
Un episodi ho explica molt bé. Els lakota ocupaven el territori de les Black Hills, centre de la seua cultura. El 1868, el govern dels EUA signà el Tractat de Fort Laramie, és a dir, uns i altres fumaren la pipa de la pau. S'establí una gran reserva sioux a l'oest del riu Missouri. Les Black Hills quedaven protegides "per sempre" de qualsevol assentament blanc. L'acord només durà sis anys. En 1874, els colons hi van descobrir or. Els miners van entrar a la zona. El govern dels EUA l'ocupà, traslladà forçosament els lakota, que s'havien revoltat, a cinc reserves menudes a l'oest de Dakota del Sud i vengué 36.000 km² de l'antiga terra tribal. Entre els pobles indígenes es van estendre danses rituals pacífiques (la dansa dels esperits, la dansa dels somnis...) amb què volien conjurar una realitat ben nefasta. Jo ignorava totes aquestes coses quan era xiquet. En la joventut, després de diverses lectures i noves pel·lícules (com Un hombre llamado caballo, d'Elliott Silverstein, o Pequeño gran hombre, d'Arthur Penn), vaig començar a conèixer la trista història dels nadius nord-americans —salvatges segons els westerns de la meua adolescència.
La massacre de Wounded Knee fou l'última. En un gèlid dia de desembre de 1890, soldats nord-americans encerclaren i massacraren tres-cents homes, dones i xiquets de la nació sioux lakota a Wounded Knee Creek, Dakota del Sud, en un intent per reprimir el moviment religiós de la Dansa dels Esperits, que s'havia estès entre les tribus de l'Oest a partir de la dècada de 1870. La dansa mística acceleraria l'expulsió dels blancs i el reviscolament dels nadius. Això alarmà els colons, que demanaren ajuda al govern federal. Dues setmanes abans, uns policies havien mort Sitting Bull (Bou Assegut), líder espiritual sioux que donava suport al moviment, i el seu fill Peu de Corb. Després de la massacre de Wounded Knee, vint soldats van rebre medalles d'honor pels seus actes violents. Actualment, els fets són recordats com una acció atroç. En 1970, Bury my heart at Wounded Knee (Enterra el meu cor a Wounded Knee), llibre de Dee Brown que narra la devastació sobre els nadius provocada per les accions de colons i soldats blancs arribats a la frontera, va vendre milions d'exemplars i convertí Wounded Knee en un topònim conegut.
En 1990, el Congrés dels EUA es disculpà formalment per la matança indiscriminada. En 2021, alguns congressistes i senadors demanaren a Joe Biden que revoqués les condecoracions. Però tornem a casa nostra i deixem estar Kit Carson, Gerónimo, Calamity Jane, Cavall Boig i Buffalo Bill. Per tal de llevar tensió a un relat colpidor, podem acabar aquest text —perquè crec que ja m'estic allargant massa— amb la imatge d'una dansa circular. A la darreria de març de 1846, els wintu, unes cinc-centes persones, que havien alçat llur campament de tipis a les vores del riu Sacramento, al nord de Califòrnia, dansaven al voltant d'una enorme foguera. No executaven un ball guerrer. El ritme dels tambors i els cants salmòdics es dirigien al Gran Esperit, a qui es demanava que la captura anual de salmó fos abundant. (Els blancs poregosos cregueren que eren cançons de guerra.) En fi, amb cants i balls rituals, els comanxes que m'han encomanat aquest article han de pregar —al Gran Esperit o a qui siga— que la Reserva de República Argentina i Adjacents alce el tòtem més impactant i acolorit. ¡Que Guitxe Manitú escolte les pregàries!
(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2025, Xàtiva)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada