Amb el títol, no em referisc a l'enorme catàstrofe provocada per la dana del passat dia 29, sinó a l'autogovern valencià. L'autonomia del País Valencià és un desastre. Altres territoris de l'Estat, com ara Euskadi o Nafarroa, són veritables autonomies. Disposen d'hisenda i policia pròpies, d'agències meteorològiques (Euskalmet, Meteo Navarra), de sistemes d'atenció d'emergències... Comunitats com Catalunya o Andalusia, amb menor nivell d'autonomia que Euskadi o Nafarroa, també tenen llurs agències meteorològiques (Meteocat, Andalmet) i altres serveis essencials. Catalunya té la seua policia (els mossos) i cos autonòmic propi de bombers. L'autonomia dels valencians, infrafinançada, no té pràcticament res del que s'acaba d'enumerar. Som una mena de colònia que depèn, per a tot, de la metròpoli —depenem de Madrid Districte Federal, segons expressió del periodista Enric Juliana. Damunt, els valencians estem governats per un tall d'ineptes que tenen idees peculiars sobre la cosa pública; voldrien reduir dràsticament o eliminar els imposts, i privatitzar o externalitzar tots els serveis públics. Porque son chiringuitos, diuen.
No s'ha posat prou de manifest que la culpa de tenir governants incompetents és de l'electorat. Jo no diria mai que tots els valencians en som culpables; moltíssims no votem a partits fatxes o bons per al drapaire. Però els qui trauen més vots i són capaços de sumar majoria parlamentària acaben formant govern. La ineptitud està associada sovint amb el fanatisme i les ànsies de poder i enriquiment. Incompetents pot haver-hi en tots els governs, tan centrals com autonòmics. Certs partits col·leccionen fallides en la gestió de les crisis (la catàstrofe del Prestige, els accidents del Iak-42, de l'Alvia i del metro de València, la mort de 7.291 ancians a les residències de Madrid). També són especialistes en tirar la culpa a algun boc expiatori (el capità, el pilot, el maquinista, els adversaris polítics...). Es diu sovint que el sistema democràtic recolza sobre la base que els electors no s'equivoquen. ¡Es poden equivocar i molt! En realitat, el fonament de la democràcia és que les desavinences es resolen d'una forma pacífica, votant. Qui guanya la votació —estiga encertat o errat— s'encarrega de governar. El derrotat haurà d'esperar les següents eleccions.
En democràcia, el governant no serà desallotjat del poder per mitjans violents. (Dic açò perquè aquests dies s'han vist pancartes amb representacions de forques i polítics penjats.) Sols estan permeses les protestes pacífiques. Però tornem al desastre d'autonomia, que ha tingut molta culpa de les conseqüències de la dana. Com tenim pocs recursos de proximitat, hem de demanar al govern central allò que necessitem. L'escassesa de mitjans propis és altra prova del nostre dèficit d'autogovern. Quan has de demanar ajuda a gent que està molt lluny —tant física com mentalment—, la tardança en la reacció, la descoordinació entre nivells administratius i les rivalitats entre partits t'aboquen al desori després d'una catàstrofe natural. Damunt, els debats sobre l'eficàcia de la gestió i les responsabilitats polítiques es desenvolupen a Madrid, seu dels principals mitjans de comunicació, perquè els valencians també manquem d'un sistema mediàtic propi digne de tal nom. (La quota de pantalla d'À punt és insignificant.) En definitiva, gran part de les decisions, les informacions, les intoxicacions i les boles ens arriba manufacturada de fora.
¿Som o no som un desastre de país? La dreta ha parlat sovint de recentralitzar l'Estat. En canvi, jo crec que hauríem de tenir més autonomia, un estatus semblant al d'Euskadi o, encara millor, al de les divisions administratives d'estats confederals com Suïssa. M'agradaria un àmbit en què les polítiques que ens afecten no siguen dictades fora. Al país li calen autonomia financera i un seguit d'institucions i serveis públics estables i atesos per funcionaris amb solvència tècnica, uns serveis que gaudisquen de certa autonomia i romanguen a recer dels canvis polítics. La dana del dia 29 d'octubre ha demostrat què pot passar quan vinga la pròxima catàstrofe natural. Això no lleva, naturalment, que es puguen demanar serveis de titularitat estatal que són, al cap i a la fi, propietat de tots els ciutadans de l'Estat. Però ha quedat clar que no podem confiar-ho tot a la metròpoli que ens tracta com una colònia. ¿Amb més autonomia està tot solucionat? No. Toca afinar el dia de les eleccions. Hem de ser capaços de detectar tota aquella gent de casa bona que es presenta a les eleccions per comboi, o per a repartir-s'ho, sense pensar que poden venir mal dades.
No s'ha posat prou de manifest que la culpa de tenir governants incompetents és de l'electorat. Jo no diria mai que tots els valencians en som culpables; moltíssims no votem a partits fatxes o bons per al drapaire. Però els qui trauen més vots i són capaços de sumar majoria parlamentària acaben formant govern. La ineptitud està associada sovint amb el fanatisme i les ànsies de poder i enriquiment. Incompetents pot haver-hi en tots els governs, tan centrals com autonòmics. Certs partits col·leccionen fallides en la gestió de les crisis (la catàstrofe del Prestige, els accidents del Iak-42, de l'Alvia i del metro de València, la mort de 7.291 ancians a les residències de Madrid). També són especialistes en tirar la culpa a algun boc expiatori (el capità, el pilot, el maquinista, els adversaris polítics...). Es diu sovint que el sistema democràtic recolza sobre la base que els electors no s'equivoquen. ¡Es poden equivocar i molt! En realitat, el fonament de la democràcia és que les desavinences es resolen d'una forma pacífica, votant. Qui guanya la votació —estiga encertat o errat— s'encarrega de governar. El derrotat haurà d'esperar les següents eleccions.
En democràcia, el governant no serà desallotjat del poder per mitjans violents. (Dic açò perquè aquests dies s'han vist pancartes amb representacions de forques i polítics penjats.) Sols estan permeses les protestes pacífiques. Però tornem al desastre d'autonomia, que ha tingut molta culpa de les conseqüències de la dana. Com tenim pocs recursos de proximitat, hem de demanar al govern central allò que necessitem. L'escassesa de mitjans propis és altra prova del nostre dèficit d'autogovern. Quan has de demanar ajuda a gent que està molt lluny —tant física com mentalment—, la tardança en la reacció, la descoordinació entre nivells administratius i les rivalitats entre partits t'aboquen al desori després d'una catàstrofe natural. Damunt, els debats sobre l'eficàcia de la gestió i les responsabilitats polítiques es desenvolupen a Madrid, seu dels principals mitjans de comunicació, perquè els valencians també manquem d'un sistema mediàtic propi digne de tal nom. (La quota de pantalla d'À punt és insignificant.) En definitiva, gran part de les decisions, les informacions, les intoxicacions i les boles ens arriba manufacturada de fora.
¿Som o no som un desastre de país? La dreta ha parlat sovint de recentralitzar l'Estat. En canvi, jo crec que hauríem de tenir més autonomia, un estatus semblant al d'Euskadi o, encara millor, al de les divisions administratives d'estats confederals com Suïssa. M'agradaria un àmbit en què les polítiques que ens afecten no siguen dictades fora. Al país li calen autonomia financera i un seguit d'institucions i serveis públics estables i atesos per funcionaris amb solvència tècnica, uns serveis que gaudisquen de certa autonomia i romanguen a recer dels canvis polítics. La dana del dia 29 d'octubre ha demostrat què pot passar quan vinga la pròxima catàstrofe natural. Això no lleva, naturalment, que es puguen demanar serveis de titularitat estatal que són, al cap i a la fi, propietat de tots els ciutadans de l'Estat. Però ha quedat clar que no podem confiar-ho tot a la metròpoli que ens tracta com una colònia. ¿Amb més autonomia està tot solucionat? No. Toca afinar el dia de les eleccions. Hem de ser capaços de detectar tota aquella gent de casa bona que es presenta a les eleccions per comboi, o per a repartir-s'ho, sense pensar que poden venir mal dades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada