Mazón, que és un inútil, sembla desautoritzat per Núñez Feijóo, altre inútil. Aquest ha oferit el seu suport a Sánchez si decreta l'estat d'emergència. Seria més fàcil que Mazón l'elevés a nivell 3, però sembla que no pensa fer-ho, perquè això implicaria que el ministre de l'Interior passaria a ser el comandament únic. Si la crisi manté el nivell 2, Mazón conserva la direcció de l'operatiu i pot demanar al govern central tota mena d'ajudes. El president valencià està sobrepassat pels esdeveniments, però no vol perdre l'autoritat. I això ens duu a l'actitud del govern central. Ja vaig dir en un post anterior, que Pedro Sánchez no semblava tenir rapidesa de reflexos. Ara, es pot afinar una mica més. ¿Per què no es declara l'estat d'emergència? Dues raons poden explicar el refús a prendre el control. Potser Sánchez tinga por d'assumir un assumpte molt complicat. L'estratègia del PP sembla clara: si Sánchez no pren el control, serà acusat de deixament; si el pren i les coses no van bé, serà acusat d'incompetent. Falta altura de mires en assumptes d'Estat i una tragèdia com la patida pel País Valencià demana aqueixa altura. ¿Què opina la militància?
Entre coneguts d'esquerra hi ha divisió d'opinions: «Caldria haver declarat l'estat d'emergència des del primer minut», «¿El problema no és competència de Mazón? ¡Que el solucione ell!», «Sánchez li està donant tot el que demana»... En el post citat, jo al·ludia a l'estat d'alarma, però l'emergència d'interès nacional és una cosa distinta. Està regulada per la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. La pot declarar el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma) o a petició de la comunitat autònoma afectada o de la Delegació del Govern en la zona. En fi, la segona raó —i menys confessable— per a no voler declarar l'estat d'emergència estatal seria el càlcul d'oportunitat política. El PSOE voldria deixar que Mazón es coga en la seua pròpia salsa. Dissortadament, ni en les circumstàncies més tràgiques es deixen de banda els interessos polítics. El president de la Generalitat, sumit en la impotència i la ineptitud, va decidir disparar alt; li va demanar al govern central set ministres i el JEMAD (el Cap de l'Estat Major de la Defensa). ¡Per demanar, que no quede! Resulta patètic.
Mazón vol fer-li un 155 al govern central. Si les coses surten malament, sempre es podran tirar les culpes als ministres. Sánchez ha accedit a la peticions de Mazón d'una manera ambigua; no vol que el PP tinga excusa per a protestar. Tanmateix, per solidaritat amb les víctimes, hauríem de rebutjar els càlculs polítics. A més, la situació es pot girar en contra de l'esquerra; quan la gent es troba en una situació crítica, no distingeix entre partits, ni entre nivells administratius. L'empipament a les zones afectades augmenta. Es poden traure vàries conclusions de tot açò. El PP dóna per amortitzat Mazón, però aquest es resisteix a assumir cap responsabilitat en l'enorme successió d'errors comesos des del passat dia 29. Hauria de dimitir, però potser està tenallat per la por a les conseqüències judicials de la seua actuació negligent. Mentre, el malestar ciutadà pot esclatar en qualsevol moment. La ultradreta ho sap. Les víctimes no han de suportar caos de coordinació, ni conflictes polítics entre administracions. Si bé el govern central no tingué culpa dels errors garrafals del dia 29, la dreta intenta convèncer que tot és culpa de Sánchez. Ell sabrà.
Entre coneguts d'esquerra hi ha divisió d'opinions: «Caldria haver declarat l'estat d'emergència des del primer minut», «¿El problema no és competència de Mazón? ¡Que el solucione ell!», «Sánchez li està donant tot el que demana»... En el post citat, jo al·ludia a l'estat d'alarma, però l'emergència d'interès nacional és una cosa distinta. Està regulada per la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. La pot declarar el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma) o a petició de la comunitat autònoma afectada o de la Delegació del Govern en la zona. En fi, la segona raó —i menys confessable— per a no voler declarar l'estat d'emergència estatal seria el càlcul d'oportunitat política. El PSOE voldria deixar que Mazón es coga en la seua pròpia salsa. Dissortadament, ni en les circumstàncies més tràgiques es deixen de banda els interessos polítics. El president de la Generalitat, sumit en la impotència i la ineptitud, va decidir disparar alt; li va demanar al govern central set ministres i el JEMAD (el Cap de l'Estat Major de la Defensa). ¡Per demanar, que no quede! Resulta patètic.
Mazón vol fer-li un 155 al govern central. Si les coses surten malament, sempre es podran tirar les culpes als ministres. Sánchez ha accedit a la peticions de Mazón d'una manera ambigua; no vol que el PP tinga excusa per a protestar. Tanmateix, per solidaritat amb les víctimes, hauríem de rebutjar els càlculs polítics. A més, la situació es pot girar en contra de l'esquerra; quan la gent es troba en una situació crítica, no distingeix entre partits, ni entre nivells administratius. L'empipament a les zones afectades augmenta. Es poden traure vàries conclusions de tot açò. El PP dóna per amortitzat Mazón, però aquest es resisteix a assumir cap responsabilitat en l'enorme successió d'errors comesos des del passat dia 29. Hauria de dimitir, però potser està tenallat per la por a les conseqüències judicials de la seua actuació negligent. Mentre, el malestar ciutadà pot esclatar en qualsevol moment. La ultradreta ho sap. Les víctimes no han de suportar caos de coordinació, ni conflictes polítics entre administracions. Si bé el govern central no tingué culpa dels errors garrafals del dia 29, la dreta intenta convèncer que tot és culpa de Sánchez. Ell sabrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada